Fa pocs dies, amb motiu de la Global Progressive Mobilisation, celebrada a Barcelona, publicàvem una edició especial de l’Endavant en paper amb gran quantitat d’aportacions sobre la situació política a nivell internacional, amb el paper dels i les progressistes com a principal element de reflexió. Especialment a Europa, també. En aquest marc, una de les aportacions més rellevants, va ser la de Josep Borrell, qui fou Alt Representant de la UE per a la Política Exterior i de Seguretat i expresident del Parlament Europeu. Actualment és president del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). Una aportació signada, conjuntament, amb Domènec Ruiz Devesa, president de la Unió dels Federalistes Europeus (UEF) i exeurodiputat. La reproduïm pel seu interès, en aquesta entrada.
L’ordre internacional es troba en una transformació profunda almenys des de la crisi financera i econòmica iniciada el 2007. Una crisi de l’euro mal resolta i un increment desbocat de les desigualtats a Europa va malmetre greument el contracte social a Occident. Des de llavors hem entrat en una nova fase històrica diferent de l’ordre sorgit el 1989 després de la caiguda del Mur de Berlín, que es basava en l’hegemonia indiscutible dels Estats Units (“moment unipolar”), la globalització econòmica i financera de caràcter neoliberal, l’expansió de la democràcia al món, la cooperació internacional basada en les regles dels sistemes multilaterals, i un nou impuls a la integració europea amb el Tractat de Maastricht.
Aquesta nova fase es caracteritza per l’erosió de la democràcia lliberal, els drets humans, i del multilateralisme, la desinformació, i la reaparició de pulsions imperials i de projectes d’esferes d’influència per part de Putin i Trump, i l’empenta de la Xina. Tanmateix, problemes com el canvi climàtic continuen agreujant-se. Mentrestant, Europa, afectada per problemes de competitivitat, cohesió política i sistemes de decisió ineficients, no acaba de trobar el seu lloc en aquest nou món. La Unió Europea ha estat irrellevant en la crisi de Gaza a causa de les seves profundes divisions internes.
El retorn de Trump a la Casa Blanca el gener del 2025 ha mostrat que el primer reflex de la majoria de la classe política europea ha estat la política d’apaivagament, tot i que tant pel que fa a Ucraïna com a la gestió de les relacions internacionals i dels fluxos comercials les nostres visions són diametralment oposades. Ho hem vist amb l’objectiu del 5% de despesa sobre el PIB en defensa imposat a la cimera de la Haia de 2025, o el desigual “acord” comercial de Turnberry, en la pràctica anul·lat pel Tribunal Suprem dels Estats Units, tot i que la Comissió continua entossudida a mantenir-lo viu. També s’ha intentat mantenir una fe cega en l’Aliança Atlàntica, només qüestionada seriosament a partir de l’episodi de Groenlàndia del gener de 2026, i novament amb l’agressió israelo-estatunidenca a l’Iran.
Poc més d’un any després, es constata el fracàs d’aquest enfocament i la necessitat d’impulsar una estratègia de sobirania europea en tots els àmbits, des del polític fins al militar, passant pels sistemes de pagament, el digital, l’energia, i un llarg etcètera. Hem, per tant, de rellançar la construcció europea mitjançant una coalició entre la Comissió, el Parlament Europeu i els principals estats membres, amb el suport de la major part de l’opinió pública europea, que reclama més integració europea en totes les enquestes de l’Eurobaròmetre, en lloc de promoure la desregulació ambiental i digital, com agrada tant a Trump.
Això hauria de permetre, com a mínim, culminar el mercat interior i la unió dels mercats de capitals, mitjançant el vot per majoria al Consell. Pel que fa a l’harmonització fiscal, els eurobons necessaris per a impulsar la inversió com ha dit Draghi, i la unió de la defensa —ja que necessitem un sistema de defensa territorial propi que no depengui dels Estats Units—, i més unió política, essent evident que la unanimitat impedeix avançar a vint-i-set, caldrà formar un grup d’avantguarda federal que inclogui totes aquestes dimensions, decidint sense dret de veto, i que actuï com a motor de la integració, deixant clar des del principi quins són els objectius que es persegueixen.
Així mateix, Europa ha de reorientar d’una vegada la seva política cap a Israel, i impulsar la creació de noves aliances comercials i polítiques que ens permetin tenir socis fiables i aliats per defensar el sistema de les Nacions Unides, i reformar-lo en una perspectiva federal. Cal reformar la Carta perquè el Consell de Seguretat funcioni per majoria sense dret de veto, i perquè les resolucions de l’Assemblea General siguin vinculants, a més d’establir una Assemblea Parlamentària de les Nacions Unides. El Sud Global ha de tenir un paper protagonista en la reforma del multilateralisme, i particularment en les Institucions Financeres Internacionals. Davant la geopolítica dels imperis, l’alternativa és un ordre multilateral més potent i blocs regionals més forts i coordinats. D’aquí la importància dels acords de la UE amb el Mercosur i l’Índia, així com el reforç de la relació amb la Unió Africana, l’ASEAN, i, evidentment, amb els països que comparteixen la nostra visió del món com el Canadà, Austràlia i el Japó, a més del Regne Unit. Hem de conformar una coalició global pel multilateralisme, però per fer-ho la UE ha de ser capaç d’unir-se més per poder liderar-la.
