El món sembla, de vegades, girar cap a la dreta radical. Avancen les forces ultranacionalistes i es tornen a posar en qüestió conquestes progressistes que crèiem consolidades. El xovinisme desafia la cooperació internacional; la força guanya terreny al dret i la confrontació estreny els espais de diàleg. Estem davant d’un canvi durador o davant d’una convulsió de desenllaç obert?
La pregunta deixa de ser purament acadèmica quan Espanya es prepara per votar el 29 de novembre. I pren un significat especial després de la victòria de Lula al Brasil, tan ajustada com extraordinària.
La trumpització del món
Aquesta onada de dreta no va començar amb Donald Trump. Abans del seu retorn a la Casa Blanca, Giorgia Meloni ja governava Itàlia, el partit de Marine Le Pen creixia a França, Alternativa per a Alemanya es consolidava i Vox s’havia instal·lat a les institucions espanyoles.
Però el segon mandat de Trump ha afegit un element decisiu: Washington ja no es limita a erosionar la democràcia nord-americana. Ha passat a l’ofensiva. Exporta el seu model, dona suport als dirigents afins i converteix les seves preferències en pressió diplomàtica i econòmica.
La confrontació permanent, la polarització afectiva, el menyspreu pels compromisos multilaterals, l’America First sense obligacions compartides, l’hostilitat cap a la immigració i la sospita davant dels contrapoders de l’estat de dret formen ja un repertori d’idees que circula d’un país a l’altre. És la trumpització de la política mundial.
Cap president nord-americà s’havia implicat tan obertament en les eleccions d’altres països. A l’Argentina, Trump va condicionar un rescat de 20.000 milions de dòlars a la victòria de Javier Milei a les legislatives de l’octubre del 2025. A Hondures, va donar suport a Nasry Asfura, va advertir que no hi hauria més ajuda si perdia i, en vigílies de la votació, va indultar el seu correligionari Juan Orlando. A Polònia, la seva secretària de Seguretat Nacional va fer campanya per Karol Nawrocki. A Alemanya, el seu vicepresident, JD Vance, va retreure als europeus el cordó sanitari davant d’AfD. I al Brasil, Washington va arribar a imposar aranzels del 50 % invocant el judici contra Jair Bolsonaro per intent de cop d’estat.
Tanmateix, el balanç d’aquesta diplomàcia de la ingerència és menys rotund del que pretén i no sempre és eficaç. Milei, Asfura i Nawrocki van guanyar. Però el suport més ostentós de tots —Trump va demanar públicament el vot per a Viktor Orbán mentre Vance visitava Budapest— va acabar en derrota: a l’abril, Péter Magyar va posar fi a setze anys d’orbanisme amb una majoria de dos terços i una participació rècord.
No parlem només de vots. El trumpisme també canvia les agendes, el llenguatge i els límits del que és admissible. Idees retrògrades que abans eren marginals es presenten avui com si formessin part del sentit comú. Fins i tot partits de la dreta tradicional que fins ara es presentaven com a moderats incorporen posicions que van combatre durant dècades.
Espanya no en queda al marge. Vox —i, a Catalunya, Aliança Catalana— són resultat d’aquesta trumpització, participen en aquest clima internacional i comparteixen bona part de la retòrica. Vox, a més, ha reforçat de manera notable la seva capacitat de condicionar la dreta espanyola, i no es pot descartar que formi part del pròxim govern. Això suposaria una important involució.
Tot i això, ficar en un mateix sac els votants del PP, de Vox i d’altres formacions ultres seria una temeritat. No és el mateix una dreta moderada i liberal que un partit radical com Vox, que ens vol retrotraure a una altra època. No tot conservador és reaccionari, ni qualsevol moderació pertany al camp de la dreta. Hi ha terrenys d’intersecció. I tot això fa que la decisió de cara al 29 de novembre sigui molt incerta, especialment perquè moltes persones que es veuen a si mateixes com a moderades poden reaccionar contra el radicalisme que suposaria l’entrada de Vox al govern.
Confondre en un sol camp tots aquests votants seria un error doble: polític, perquè regala a l’extrema dreta votants que no són seus, i democràtic, perquè nega a l’adversari la condició d’interlocutor.
Un desenllaç obert
No assistim a una marxa irresistible i uniforme de la història. El Brasil acaba d’oferir-ne una prova eloqüent. El 4 d’octubre, Flávio Bolsonaro —fill de l’expresident i aliat declarat de Trump— va acabar per davant de Lula a la primera volta. Des que regeix la Constitució del 1988, ningú no havia remuntat en una segona volta presidencial. I, tot i això, el 25 d’octubre Lula ha estat reelegit amb el 51,79 % dels vots vàlids, davant del 48,21 % del rival. Més de quatre milions de vots els han separat. Milions de brasilers han decidit anar a votar o, senzillament, canviar el seu vot.
La victòria de Lula, per descomptat, no ha fet desaparèixer el bolsonarisme: gairebé la meitat de l’electorat l’ha avalat, i tots continuaran sent ciutadans brasilers durant molt de temps. Però tampoc no s’ha complert la profecia que el malestar social condueix inevitablement a la dreta radical. La campanya i la mobilització han canviat el desenllaç. Els demòcrates han reaccionat. Les enquestes retraten un moment; no dicten el futur: la primera enquesta després de la primera volta donava avantatge a Bolsonaro.
El Brasil recorda que els electors poden sorprendre i que la polarització no ho explica tot. Continua existint un ampli sector de l’electorat que, amb els seus moviments, decideix el resultat. I res no està escrit per endavant.
Budapest i Brasília han posat en evidència les falles del trumpisme, que són profundes. El nacionalisme econòmic acaba ensopegant, tard o d’hora, amb la interdependència mundial. El proteccionisme pot acabar perjudicant els qui promet defensar, com ja es percep als mateixos Estats Units. La reducció de l’Estat xoca, tard o d’hora, amb la demanda de seguretat i de serveis públics de la majoria, sigui quin sigui el vot. I els qui proclamen la llibertat poden acabar mostrant molt poca tolerància, si no una violenta intransigència, envers els límits institucionals del seu propi poder. Aquestes contradiccions no garanteixen un gir polític ampli, però obren vies de rectificació que, en alguns casos, poden ser suficients.
Tampoc totes les societats no reaccionen igual. Canadà i Austràlia ja van oferir el 2025 respostes electorals a contracorrent de la trumpització: allà, l’ombra de Trump va mobilitzar els votants, però en sentit contrari.
Les majories es formen, es desgasten i es poden recompondre; les previsions més malastrugues poden capgirar-se. El futur és futur precisament perquè no està determinat.
A més, hi ha un factor que l’experiència recent confirma: les elits polítiques poden estar més radicalitzades que els seus electorats. Molts ciutadans s’allunyen del soroll de la polarització i prefereixen respostes transversals —moltes vegades tàcites— a problemes concrets —l’habitatge, l’ocupació, la seguretat—. O expressen, sense més ni més, un desig profund de canvi, sense adherir-se a un ideari complet i amb cert escepticisme.
Votar un partit no equival sempre a subscriure totes les consignes: és una decisió pràctica, sovint condicional, sempre revisable i, de vegades, voluble. Però representa una resposta adequada al repte del moment.
A Espanya, les enquestes registren des del 2023 un avenç conjunt de PP i Vox i una pèrdua de suport del PSOE i de les forces a la seva esquerra (avui, el Front Ampli). Però això no permet concloure que una majoria social hagi abraçat el trumpisme. Les enquestes són això: enquestes. I el vot final és el que resultarà decisiu.
El 29 de novembre no es decidirà només qui pot governar, sinó quina resposta reben els problemes reals: habitatge, desigualtat, salaris, serveis públics, immigració i confiança en les institucions. No és casual que aquestes eleccions s’hagin convocat després del bloqueig parlamentari de les mesures sobre habitatge. No n’hi ha prou amb alertar dels perills de la polarització. Cal demostrar que la democràcia és capaç de resoldre dificultats concretes sense convertir qui discrepa en enemic.
Aquesta és la tasca de la socialdemocràcia i també el criteri essencial amb què s’ha de mesurar (i exigir) a si mateixa.
Potser certes elits estan més enfrontades i polaritzades que una societat que encara comparteix aspiracions elementals: viure amb seguretat i llibertat, prosperar, sentir-se protegida i deixar als fills un futur millor. El món canvia, però no està escrit que ho hagi de fer en una sola direcció, ni que la trumpització sigui el seu únic destí. Budapest ho va demostrar a l’abril; Brasília, aquest diumenge. El 29 de novembre és el torn d’Espanya d’escriure la seva part.
