Les eleccions d’ahir al land alemany de Mecklenburg-Pomerània Occidental són un símptoma molt evident del que està passant arreu d’Europa. AfD s’acosta al 38 % dels vots, mentre que la CDU democristiana s’enfonsa fins a l’entorn del 5%, el pitjor resultat regional des de la postguerra. L’SPD resisteix amb prop del 35 %, però necessitarà els Verds i l’Esquerra per articular una majoria.
És ben clar: la radicalització de la dreta està afeblint els partits tradicionals i fragmentant el sistema. Això, a més de suposar un retrocés democràtic, dificultarà l’estabilitat política en els anys vinents a bona part d’Europa.
Alemanya i Catalunya són realitats polítiques molt diferents, per descomptat: Aliança Catalana no és AfD, ni Junts equival, de cap manera, a la CDU. Però els processos que viuen les dues societats presenten algunes analogies que val la pena analitzar amb detall en el cas català.
El més significatiu de les transformacions possibles en el marc electoral català no és només el creixement d’Aliança, sinó que ho està fent principalment a costa de l’electorat de Junts.
Les enquestes confirmen que la formació de Sílvia Orriols penetra especialment en l’espai que un dia va ser de CiU i, més tard, de Junts.
El primer indici d’aquest fenomen apareix en la formació de les candidatures municipals. Aliança està incorporant quadres i regidors procedents, sobretot, de Junts i, de manera més aïllada, d’ERC. Està consolidant la seva implantació amb persones formades en el nacionalisme moderat tradicional i està traient partit de la crisi que el partit de Puigdemont experimenta des de fa anys.
L’últim baròmetre del CEO corrobora aquesta tendència: Aliança atrauria el 28% dels qui van votar Junts el 2024 i un 23% dels qui van votar Vox. No hi ha, en canvi, un transvasament significatiu des del PSC ni des dels altres partits de l’esquerra. Es tracta, per tant, d’una recomposició de les dretes i, especialment, de l’independentisme conservador.
D’aquesta manera, Aliança podria obtenir entre 23 i 25 escons i superar Junts, que passaria de 35 a 16-18 escons. Tanmateix, tot i que Aliança rep vots procedents de Vox, aquest partit no deixa de créixer i podria arribar fins als 12-13 diputats.
Es reforcen així dues ofertes de dreta que coincideixen en allò que podríem anomenar la prioritat nacional, que el partit de Le Pen ha implantat a França i ha traslladat a bona part d’Europa.
Es tracta, en tots els casos —França, Alemanya, Catalunya i Espanya—, de rebutjar la immigració, que s’associa sistemàticament amb la delinqüència i que es presenta com una amenaça per a la identitat dels nadius i per a l’esperit nacionalista corresponent. Per descomptat, la principal diferència entre aquestes opcions nacionalistes rau únicament en la nació que cadascuna situa al centre del seu programa.
En tot cas, el més evident és que la dreta es fragmenta alhora que es radicalitza.
L’antiga CiU, amb totes les limitacions i les derives ideològiques dels seus darrers temps, va intentar representar un catalanisme transversal i integrar procedències diferents. Però Orriols substitueix aquesta ambició per una identitat defensiva i excloent. Converteix la immigració en la causa de la inseguretat, de l’erosió de la identitat i del malestar social. A això, com és palpable, hi afegeix una bona dosi d’islamofòbia.
És, en certa manera, el que està passant en bona part d’Europa.
El nativisme identitari converteix l’estranger, i fins i tot el veí, en sospitós. Introdueix la confrontació passional i indueix a l’odi. No aporta estabilitat ni progrés i aconsegueix desviar l’atenció dels problemes reals: l’habitatge, l’educació, els serveis públics i la prosperitat.
La resposta democràtica no pot negar els problemes ni imitar el llenguatge de la dreta radicalitzada, sinó tot el contrari. I ha de venir de tots els demòcrates.
En les pròximes eleccions municipals, el PSC està especialment ben situat per oposar a aquesta demagògia nativista la seguretat democràtica. És a dir, l’Estat de dret, l’eficàcia de les institucions, la igualtat i la protecció: per resoldre el problema de l’habitatge, per acostar la policia als entorns que requereixen protecció i per fer de Catalunya un espai de convivència enriquidor i constructiu.
L’experiència alemanya demostra que la radicalització de la dreta guanya força quan els partits tradicionals —i especialment la dreta democràtica— es debiliten. Davant d’aquesta transformació, correspon a l’esquerra articular una majoria democràtica i plural, oberta al conjunt de la ciutadania i capaç de combinar estabilitat, reformes socials i convivència.
