Estic recopilant xifres molt diverses i disperses per poder informar, en un pròxim article, sobre una autèntica mala praxi política, més pròpia de tàctiques i tècniques caciquils que no pas d’un funcionament democràtic. Em refereixo a les ajudes, subvencions o aportacions de les administracions, al sosteniment dels mitjans de comunicació, públics i /o privats.
Des dels inicis de la democràcia recuperada, es va plantejar la necessitat de sostenir els mitjans públics amb finançament públic. Lògic i indispensable per a poder garantir la seva supervivència i alhora garantir la seva objectivitat i imparcialitat. Aquest principi tan lloable, de seguida es va transformar en tensions i pressions per aconseguir fidelitat i tranquil·litat a l’hora de parlar del govern de torn.
Encara més, a poc a poc, ja no solament es demanava suavitat en les crítiques a l’acció de govern, sinó convertir la informació en propaganda. Si algú vol veure i comprovar aquesta trajectòria només ha d’anar a l’hemeroteca de TV3 i CatRàdio, en temps de Jordi Pujol. Res es movia sense passar pel sedàs de presidència, al mateix temps que s’engreixaven plantilles amb personal propi del partit.
També fou un mestre a l’hora de les ajudes, subvencions i aportacions als mitjans privats per aconseguir submissió i fidelitat. Les xifres provinents dels pressupostos, van anar pujant fins a esdevenir escandaloses. Ja en el seu temps foren motiu de grans crítiques i debats en el Parlament i en altres fòrums, però eren sempre la darrera partida a ser retallada.
Doncs bé, aquelles vies han persistit i fins i tot s’han incrementat de la mà d’ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes i Govern central. En alguns casos són finançaments transparents i objectius, però cada vegada més hi ha un elevat grau d’opacitat i descontrol. I, en conjunt parlem de molts milions, molts. Només a tall d’exemple, en un recent debat a l’Assemblea de Madrid, el portaveu de Més Madrid, va xifrar en 160 M (cent seixanta milions), el volum destinat a mitjans de comunicació per part de la presidenta Díaz Ayuso, des de la seva arribada a la presidència de la comunitat.
Vaig haver d’escoltar tres vegades la xifra perquè és de dimensions mai imaginades, però és que parlava de 3 M per a Jiménez Losantos, de 2 M per a OKDiario, etc. És que s’ha de parar aquest malbaratament de recursos perquè tenen efectes desastrosos per una democràcia. Es compren voluntats, amb diners públics. Es creen mitjans amb diners públics, encarregats d’atacar els adversaris i inventar tota mena de mentides i falsedats per desprestigiar l’oposició i finalment es dediquen a fer propaganda a canvi dels favors rebuts.
Si a la Comunitat de Madrid parlem de 160 M en set anys, de quines xifres estarem parlant quan sumem les altres comunitats autònomes del PP – Vox, a més de diputacions i ajuntaments? Això, no pot seguir. És un escàndol majúscul i una desviació de diners públics que no es pot consentir. Una cosa és ajudar als mitjans de comunicació, per renovar maquinària, digitalitzar-los, millorar-los o facilitar la seva difusió, i una altra és la compra de voluntats. En aquesta via ja no es tracta de tenir periodistes professionals sinó simples difusors de continguts, sense cap garantia de veracitat ni credibilitat. Un perill més per a la democràcia si aquesta gent arribés al Govern Central.
