No hem de caure mai en el parany de les teories conspiratives, però tampoc en l’extrem contrari, que seria creure que les coses succeeixen per miracle. Avui, en portes de les eleccions del 29-N, seria molt ingenu creure que la bronca permanent que provoquen les dretes, que sacseja la política a Espanya i que augura una campanya d’una duresa insòlita, és fruit de la casualitat.
Només si sabem les causes de fons d’aquesta crispació provocada podem entendre i respondre adequadament, de manera eficaç, a l’agressivitat, arrogància, insults, gas pebre, fanfarroneria i demagògica insolvència de les dretes, i que té (com sempre ha estat així) la seva forma més extremista en l’excitació de joves d’ultradreta. Si es col·loquen en el marc d’explicació adequat, s’entenen perfectament els insults d’un Figaredo o d’un Tellado al Congrés dels Diputats, o les provocacions dels grupets que amb banderam franquista i “brazo en alto” busquen guerra als acampats de la Puerta del Sol.
No cal rascar massa la superfície per veure aparèixer quelcom que, d’altra banda, a aquestes alçades no és massa recòndit ni gaire amagat: el full de ruta traçat des de fa anys per consells d’administració de grans empreses i grans bancs d’inversió globals, per think tanks conservadors generosament finançats, i per polítics i tecnooligarques obscurantistes.
La cosa ve de lluny: són estratègies establertes en documents, directives i informes, a vegades confidencials, a vegades públics, com el que ja fa més de deu anys va donar a conèixer J.P. Morgan —la gran societat financera global, incriminada en la catastròfica crisi de les subprime— amb el títol “The Euro area adjustment: about halfway there” (“L’ajust de la zona euro: gairebé som a meitat de camí”. S’hi plantejava cruament “el camí de les reformes estructurals” necessàries. Calia reformar, sobretot, les Constitucions «nascudes massa a prop de la derrota de les dictadures» (és a dir, dels feixismes) i per aquest motiu excessivament «marcades per una forta influència socialista» i pel pes que els partits i sindicats dels treballadors havien tingut a l’hora d’establir-les.
Calia canviar una arquitectura institucional viciada, amb executius febles («weak executives») i poders centrals massa dèbils enfront dels regionals («weak central states relative to regions»), una excessiva protecció constitucional del treball i dels seus drets («constitutional protection of labor rights») i, finalment -un fet considerat inadmissible pels autors de l’informe-, l’existència del dret de protesta davant de canvis desfavorables de l’statu quo polític («the right to protest if unwelcome changes are made to the political status quo»). Aquests són, de manera concreta i resumida, els principals objectius de l’estratègia d’instauració a Europa de règims ultraliberals, reaccionaris i autoritaris que s’està intentant, i que només els molt curts de vista o de gambals es neguen a veure. Els principals objectius de les dretes, cada vegada més radicalitzades, són tres: privatització dels béns i drets públics, neocentralisme i autoritarisme a ultrança.
Val la pena tenir-ho en compte per tal de fer-se una idea del que ens podria caure al damunt si el PP i Vox guanyessin les eleccions del 29-M.
