La seguretat de les persones és el ciment de tot el nostre entramat social, i juntament amb les desigualtats socials creixents i els efectes del canvi climàtic, conformen els reptes principals als quals ens enfrontem les societats en el segle XXI.
Un plantejament progressista de la seguretat ha d’anar molt més enllà del mer concepte de seguretat física de tots els ciutadans i ciutadanes que en formem part. Els i les socialistes defensem un concepte de seguretat des d’una mirada de conjunt de tot el funcionament social. La nostra visió va molt més enllà de la mateixa seguretat física de les persones, i treballem en tots els determinants socials que ens generen seguretat a tots i a totes. Així, tenir una feina estable ens genera seguretat, poder tenir accés a un habitatge digne ens genera seguretat, tenir unes pensions dignes genera seguretat, viure en entorns saludables i cuidats ens genera també seguretat. Treballar per la seguretat és, doncs, treballar per la seguretat vital de tots i cadascun dels catalans i catalanes, i és quelcom que es va treballant i construint dia a dia.
Aquest concepte de seguretat en sentit ampli és allò que ens diferencia del concepte tradicional i estàtic que les mirades conservadores tenen respecte a la seguretat. Les dretes només parlen de seguretat referint-se al manteniment de les condicions socials del present, és a dir, al manteniment del seu estatus de poder. Els progressistes, en canvi, som ben conscients de les desigualtats socials i, per tant, entenem la seguretat des d’un concepte dinàmic i de construcció social de conjunt, millorant tots els condicionants socials que condicionen la vida de les persones en un món canviant.
Definir, per tant, el concepte de seguretat amb la falsa dicotomia seguretat vs. inseguretat, idea falsa que la dreta extrema i l’extrema dreta pretenen inocular en els ciutadans, i amb l’objectiu de desacreditar el nostre bon funcionament social per intentar introduir la por a les nostres ciutats i barris, és senzillament fals. Qualsevol de nosaltres, sota els mateixos condicionants externs, pot tenir una sensació de seguretat o d’inseguretat diferent. Poso un exemple: un ciutadà pot sentir-se ben segur traient diners d’un caixer automàtic en plena nit, i aquesta mateixa acció pot generar inseguretat a un altre ciutadà.
La dicotomia correcta s’estableix entre seguretat vs. acte delictiu, és a dir, qualsevol transgressió del nostre marc de convivència i de les nostres lleis democràtiques aprovades per tots i totes és allò que genera la inseguretat. El combat contra la inseguretat, per tant, s’ha de fer des de les polítiques públiques de seguretat, i que han de ser articulades mitjançant l’acció policial.
Un cop establert el marc conceptual, cal dir: tolerància zero davant dels actes delictius. Davant de qui se salta les lleis, exigim la màxima contundència del marc legal que ens hem donat com a societat. Qui decideix saltar-se les lleis ho fa des de la seva llibertat individual com a ésser humà, i entendre el fet delictiu des d’altres perspectives ens porta a un discurs determinista sobre l’acció humana. Per tant, el plantejament és clar: qui la fa la paga, sense més. En un món globalitzat com el nostre, on les accions criminals de la delinqüència sobrepassen sovint les nostres pròpies fronteres, cal endurir el nostre codi penal i adequar-lo a aquestes noves formes de delicte.
Per aquest motiu, els i les socialistes, que som els qui defensem una societat basada en regles iguals per a tothom, plantegem que les penes per possessió il·lícita d’armes siguin més contundents, i que aquells que vulnerin la norma col·lectiva amb conductes violentes rebin tot el pes i la força de la llei. Defensem, a més, i ho fem des de la confiança plena en els nostres cossos policials, una policia que treballi des de la prevenció del delicte, informada i amb una dotació més gran d’agents en funcions d’investigació.
No hi ha millor manera de defensar la nostra seguretat que un possible delicte no arribi mai a produir-se.
