Escriure sobre les solucions educatives des de la calma i la reflexió és un bon exercici. I també hauria de ser el deure de totes les parts que formem part del sistema educatiu: institucions, docents, famílies, professionals, sindicats, partits, experts i la societat en conjunt.
L’educació és massa important per convertir-la en un debat permanent de blocs. Massa complexa per buscar-hi respostes senzilles.
De fet, entendre’ns és la reivindicació que porto tota la meva vida escoltant per part de tothom. Però l’hem de practicar.
Per això considero especialment important que el president Illa hagi volgut obrir un debat ampli sobre el futur de l’educació a Catalunya a través del Consell d’Educació de Catalunya. Un espai que ha de permetre escoltar, contrastar diagnòstics i, sobretot, trobar punts de coincidència.
Un dels grans debats és, sens dubte, el de l’educació inclusiva.
Hi ha qui posa l’accent en els recursos que necessiten els centres ordinaris per poder garantir una inclusió real. Hi ha qui alerta que, sense una transformació profunda del sistema, la inclusió corre el risc de quedar-se en una declaració de principis. Hi ha famílies que reclamen més capacitat de decisió i més garanties per als seus fills i filles. I hi ha professionals que expressen, des de les aules, que no poden assumir més responsabilitats sense més recursos, formació i suport.
Sé, i sento de tot cor que tothom vol que cada infant rebi l’educació que necessita.
El repte polític és precisament aquest: aconseguir que les diferències sobre com arribar-hi no ens impedeixin avançar cap a l’objectiu compartit. Hem de decidir alguns aspectes fonamentals més enllà de la mirada incrementista.
Hi ha una temptació recurrent en educació: convertir cada debat en una elecció entre dues opcions aparentment incompatibles.
Inclusió o especialització. Autoritat o participació. Innovació o coneixements. Escola pública o llibertat d’elecció. Autonomia dels centres o equitat.
Però l’educació és massa complexa per cabre en aquestes dicotomies. O dit d’una altra manera, si només ens quedem en aquests debats, mai no avançarem en atendre adequadament a situacions diverses, complexes i més polièdriques del que ens agradaria. El món canvia massa ràpid i el blanc o negre ja no ens funciona.
La fita ha de ser l’equitat. L’horitzó ha de ser la qualitat de la professió docent, la confiança i la cooperació amb les famílies. Els recursos adients i estabilitat que permeti veure resultats.
Catalunya ja va demostrar que un gran pacte educatiu era possible. Ara és el moment de fer honor al nostre llegat.
Com a diputada i portaveu d’Educació del grup socialista al Parlament de Catalunya, crec que tenim una responsabilitat especial en aquest moment.
La política ha de saber escoltar atentament i ha de saber construir sobre un compromís compartit.
Claríssimament, el partit al qual jo pertanyo des de fa 25 anys té una postura clara, hem estat protagonistes de les grans transformacions educatives i de la creació d’oportunitats per les classes treballadores. El nostre llegat té noms com el de la Marta Mata. Però si alguna cosa ens ha definit, és construir des del consens i des de la visió col·lectiva, i així ho farem ara també.
Les solucions no seran immediates. Però potser aquesta és precisament la virtut d’un debat educatiu fet amb serenitat: entendre que les solucions han de transcendir a les opinions d’avui si volem que siguin realment transformadores.
Les polítiques educatives couen lent, i transformen molt. L’educació és l’única oportunitat d’avançar de qui no té res. L’educació traspassa el ritme de governs i de generacions, per això hem de deixar-nos de postures personalistes i pensar en el futur col·lectiu.
És clar que no avançarem si no hi ha recursos. Per això la consellera Niubó ha mobilitzat 2.700 milions d’euros en un pacte que millora econòmicament molts aspectes d’aquest deute històric. No només el famós sou dels docents, aspecte absolutament lícit, em refereixo als recursos destinats a la millora de l’escola inclusiva i a posar a milers de docents més en el sistema.
Pel mateix motiu s’han augmentat més que mai les inversions en rehabilitació i construcció d’escoles que feia més de 15 anys no es feia. Totes les nostres ciutats tenen centres antics o centres en mòduls des de fa massa anys.
Però és evident que no és suficient! L’horitzó de destinar el 6% del PIB a educació ha de ser un horitzó conjunt i real.
Molts reptes, molta emoció, moltes opinions i torno a demanar calma. Serenitat per escoltar-nos i construir aquest gran consens que ens permeti avançar i consolidar l’educació que sabem que ha transformat la nostra societat i ha de continuar transformant-la.
