El 10 de setembre passat, a Sant Boi de Llobregat, Salvador Illa va recordar que, fa exactament cinquanta anys, el 1976, desenes de milers de catalans s’hi van reunir —perquè Barcelona els estava prohibida— per reclamar llibertat, amnistia de les condemnes franquistes i Estatut d’autonomia.
Va ser la primera gran manifestació legal després del franquisme i va establir les bases de la manifestació del milió de persones que va tenir lloc un any després. Illa va reivindicar una catalanitat «oberta, diversa i plural», integradora en les formes i ferma en les conviccions.
Aquesta mateixa vocació s’ha tornat a posar a prova aquest 11 de setembre.
La Diada s’ha celebrat enguany amb normalitat als carrers de Catalunya. Hi ha hagut actes institucionals, ofrenes, manifestacions i expressions molt diverses de la satisfacció de sentir-nos units i de compartir esperances.
Per a la immensa majoria, va ser una jornada cívica i pacífica. Tot i això, també es van produir alguns episodis que van contradir aquest caràcter: aldarulls, incidents violents, enfrontaments amb la policia que intentava impedir-los, disturbis, detinguts i agents ferits.
Alguns grups d’extrema dreta, d’extrema esquerra i sectors radicals de l’independentisme, enfrontats entre si, van pretendre convertir espais de memòria històrica en escenaris d’odi i violència. Són grups de representativitat escassa que aprofiten l’ocasió per assolir la notorietat que no tenen. Però no seria correcte silenciar aquests fets ni minimitzar-ne el significat. Per això, convé recordar què commemorem cada 11 de setembre i quin valor té aquest exercici de memòria al segon quart del segle XXI.
El 1714 —fa ja més de tres segles—, Rafael Casanova va caure ferit mentre defensava Barcelona, les seves institucions i les lleis i llibertats pròpies del seu temps. Des de llavors, aquella defensa —tot i les diverses interpretacions que n’han fet— ha adquirit el valor simbòlic de la preservació dels drets col·lectius i de la ciutadania política. La Diada simbolitza aquests valors i, al llarg dels anys, ha mantingut viva la memòria d’aquesta voluntat de defensar les lleis i l’autogovern, incorporant-hi, any rere any, la reivindicació de les llibertats i els drets individuals que es defensaven en cada moment.
Si ens centrem només en l’últim segle i en l’actual, podem veure com la proclamació dels valors i els drets del catalanisme polític s’ha anat associant a la defensa dels drets civils i polítics. Convé recordar, precisament ara, algunes de les fites que han anat construint la catalanitat al llarg dels anys.
El 1919, la vaga de la Canadenca va convertir l’acomiadament de vuit treballadors en una protesta sindical i en una extraordinària cadena de solidaritat que va paralitzar Barcelona i bona part de la indústria catalana. Va obrir pas a la jornada laboral de vuit hores a tot Espanya i va ser un avenç pioner a Europa. D’una injustícia particular, la solidaritat cívica va aconseguir ampliar els drets de tothom.
El 1931, la recuperació de la Generalitat, sorgida del vot popular que va obrir pas a la República, va vincular l’autogovern a una promesa més àmplia de ciutadania: educació pública, drets socials, igualtat civil i participació democràtica.
Durant la dictadura, llibertat, autogovern i justícia social van tornar a avançar junts en la clandestinitat, en el moviment obrer i en les associacions veïnals, fins a confluir en l’Assemblea de Catalunya, que va organitzar aquella manifestació de Sant Boi amb què aquest any commemorem mig segle, i la manifestació del milió que la va seguir, el 1977. Totes dues van aplegar ciutadans de procedències, llengües i tradicions polítiques molt diferents al voltant d’una mateixa aspiració democràtica.
Però la memòria cívica de Catalunya no s’esgota en les seves Diades. Es prolonga en les Jornades Catalanes de la Dona de 1976 i en les mobilitzacions per les llibertats civils i contra la discriminació. En la resposta col·lectiva a l’atemptat d’Hipercor i a l’assassinat d’Ernest Lluch. En les protestes contra la guerra del Golf i en l’immens «No a la guerra» del 2003. I en el «No tinc por» amb què Barcelona va respondre al terrorisme el 2017.
Totes aquestes jornades van eixamplar la nostra comunitat i van incorporar nous drets, llibertats i formes de solidaritat al patrimoni cívic de Catalunya.
Catalunya no ha estat al llarg de la seva història una identitat tancada que s’hagi de defensar dels altres, sinó una comunitat política de ciutadans lliures i iguals. Una comunitat amb institucions pròpies, amb capacitat per votar, decidir i autogovernar-se. Unida no per l’obligació de plegar-se a un patró identitari, sinó pel compromís de reconèixer tots i totes com a iguals, en la solidaritat d’un projecte compartit.
Aquesta unitat civil és una construcció històrica. És fruit de persones d’orígens diferents que van aprendre a compartir valors a les escoles, les fàbriques, els barris, els sindicats, les associacions i els ajuntaments, en les institucions i en unes esperances compartides. I va ser, en gran manera, obra d’una esquerra social i federal, que va saber reunir allò que altres separaven: autogovern i drets socials, identitat i ciutadania, unió i llibertat personal.
Avui, al segle XXI i en un context convuls, necessitem recuperar aquesta lliçó.
Girar full, de debò, d’un passat que ens divideix no vol dir oblidar les fractures recents. Les pàgines de la història no es poden girar simplement, sinó que cal aprendre’n: aprendre a evitar que la lògica de la divisió reaparegui sota altres formes i defensar la solidaritat.
Avui dia, l’identitarisme s’estén com una reguera de pólvora arreu del món i amenaça de provocar un incendi colossal. Ja no es limita al debat sobre la sobirania o la cultura: es converteix en una màquina d’odi i discriminació. I quan una identitat s’alimenta només de la por de desaparèixer, necessita aviat assenyalar algú com a amenaça: els estrangers, els immigrants, els que parlen una altra llengua, els que tenen una altra religió o els que senzillament pensen d’una altra manera. Tothom pot convertir-se, llavors, en sospitós.
I de la sospita es passa a la xenofòbia. De la xenofòbia, a l’odi. I d’aquest, a la privació de drets, la violència i la fragmentació social.
Davant d’aquest risc, la unitat civil i la unitat d’acció democràtica que representen Sant Boi i la Diada són més necessàries que mai. No signifiquen unanimitat ni silenci. Signifiquen acordar un terreny comú que ningú no pugui trencar sota cap pretext: igualtat davant la llei, dignitat de totes les persones, rebuig de la violència i drets que no depenguin de l’origen, la llengua, les creences ni els cognoms.
El futur de Catalunya continuarà construint-se com es van construir les millors conquestes cíviques i socials: integrant, no separant; federant, no aïllant; col·laborant amb les forces de progrés d’Espanya i Europa, sense trencar els vincles que permeten avançar junts. Només podrà afirmar-se amb un estat del benestar fort, amb serveis públics eficaços i una prosperitat compartida que no deixi ningú enrere.
El Sant Boi de fa cinquanta anys no demanava una identitat tancada. Reclamava un espai polític on tothom hi tingués cabuda. Aquest continua sent, mig segle després, l’esperit que ens ha portat fins aquí.
