A finals de juliol, més de 70.000 persones van travessar irregularment la frontera de Ceuta.
En tot just unes hores, una ciutat de 85.000 habitants i 20 quilòmetres quadrats va quedar desbordada. Cap ciutat d’aquesta mida no pot estar preparada per absorbir una arribada d’aquesta magnitud.
En els primers dies, més del 90% de les persones arribades van tornar al Marroc. No obstant això, diversos milers —entre elles, un nombre significatiu de menors, moltes nenes en situació d’especial vulnerabilitat— encara són a la ciutat.
Un mes després, hi ha més serenitat a la vida de Ceuta, però la normalitat no ha tornat del tot: els assentaments estables s’estan construint a bon ritme, mentre els improvisats van desapareixent; la tensió social continua latent, però ha passat a un segon pla; i la pressió sobre els serveis públics continua sent palpable, tot i que l’esforç de l’Estat es comença a apreciar.
Què es podia fer i què no
Davant d’aquest tipus d’esdeveniments, hi sol haver propostes i solucions de tota mena: algunes serioses, d’altres autènticament estrambòtiques. Però, per valorar-les, cal considerar el context, els límits i les possibilitats.
La qüestió més bàsica. Ni Europa ni Espanya no poden admetre l’entrada irregular de persones al seu espai sobirà sense contravenir les normes i els usos legítims que les regeixen. En aquest sentit, qualsevol plantejament fantasiós és contraproduent i temerari. El control de les fronteres forma part del nucli mateix de la sobirania estatal. Està reconegut com a tal pel dret de la Unió Europea i constitueix la base de l’ordre cívic i polític.
Per aquesta raó, la primera reflexió que cal fer és que qui entra il·legalment a l’espai europeu —i Ceuta en forma part— no pot adquirir, pel sol fet d’haver-hi entrat, cap dret a romandre al país, ni tan sols a ser redistribuït per la península.
No és només una qüestió de sentit de la realitat, sinó també de dret internacional. La mateixa ONU ho confirma. El Pacte Mundial per a la Migració, del 2018, subscrit per Espanya, reconeix explícitament la sobirania dels Estats sobre les seves fronteres i, en cap cas, no imposa cap obligació d’admissió.
Tot i això, en l’exercici d’aquesta sobirania, l’ordenament jurídic —precisament perquè és norma i no una decisió arbitrària— imposa límits, procediments i condicions que s’han de complir i que no es poden eludir.
En primer lloc, els adults que han entrat irregularment en territori europeu han de ser identificats per les autoritats i retornats amb celeritat, respectant en tot moment les garanties i els drets que els assisteixen.
En segon lloc, els menors no poden ser objecte de devolucions col·lectives: la seva situació exigeix una avaluació individual, amb una protecció prioritària dels seus drets i interessos. Sobretot quan, com passa a Ceuta, hi ha indicis de violència o explotació.
La mateixa ONU recorda que el Pacte Mundial per a la Migració rebutja les expulsions col·lectives de nens i nenes i estableix que qualsevol retorn ha de ser segur, digne i sostenible. Realment, és una qüestió d’humanitat.
I, en tercer lloc, l’acollida temporal s’ha de garantir mentre es tramiten els expedients, però no es pot convertir mai —per la via dels fets consumats— en una via paral·lela d’assentament ni en una privació de llibertat.
El paper del Marroc
Per complir les normes internacionals, la cooperació amb el país d’origen o de trànsit dels migrants —el Marroc, en aquest cas— és imprescindible perquè els retorns es puguin efectuar.
Per tot això, i més enllà de l’anàlisi del paper que hagi pogut jugar el Marroc en l’origen de la crisi, la prioritat era la seva actuació per contribuir a resoldre el problema de desenes de milers de persones.
I una cosa és òbvia: una resposta pacífica i ajustada al dret ha de combinar fermesa en el control fronterer amb celeritat en el retorn de les persones que no tenen dret a romandre-hi i amb una protecció real dels menors vulnerables. En aquest context, obtenir la cooperació del Govern marroquí era clau. I, ara com ara, s’ha aconseguit, amb paciència i habilitat.
Qualsevol altra fórmula que s’apartés del dret o de les vies pacífiques hauria acabat conduint a una escalada conflictiva molt delicada o hauria buidat de contingut les obligacions humanitàries que tot Estat de dret ha de sostenir.
La mateixa ONU admet que, en aquests casos, pot existir una tensió entre la sobirania estatal i l’interès superior de l’infant, i que no hi ha cap aplicació automàtica, sinó una valoració i una decisió justificades que cada Estat ha de prendre amb rigor en cada cas.
El que ha fet el Govern
La pregunta que cal fer-se és, doncs, si el Govern —en el cas de Ceuta— ha complert les seves obligacions, tant pel que fa a la protecció de la sobirania com a la garantia dels drets de les persones.
I cal respondre-hi, atesa la complexitat i la dificultat del problema, amb la màxima honestedat i sense partidismes.
La qüestió de la sobirania
El Govern espanyol ha defensat de manera inequívoca i reiterada la sobirania nacional sobre Ceuta. Sense cap reserva.
Va rebutjar des del principi qualsevol reivindicació marroquina i va reafirmar, per via diplomàtica, que la ciutat forma part inseparable de la integritat territorial espanyola i de la Unió Europea. Aquesta posició s’ha comunicat amb fermesa, inclosa la convocatòria de l’ambaixadora del Marroc, però sense tancar la porta a la cooperació bilateral, ja que fer-ho hauria impedit el retorn de molts migrants al Marroc.
Fins ara, el Govern ha sostingut que no hi ha proves sòlides que el Marroc planifiqués o executés l’entrada massiva, encara que alguns informes apunten indicis en sentit contrari. Però, en tot cas, l’Executiu ha deixat oberta la possibilitat d’actuar amb contundència si aquestes evidències es confirmessin.
Aquesta combinació de fermesa declarativa i prudència no s’ha de llegir com a passivitat, sinó com la via més raonable i pràctica per aclarir què ha passat abans de formular acusacions que, si fossin precipitades, podrien fer malbé una relació bilateral ja de per si complexa.
És, en tot cas, una posició molt defensable, que té la virtut de contribuir a donar resposta a la greu qüestió humanitària. Més endavant, el debat públic i la investigació dels fets determinaran si aquesta posició ha de variar en alguns aspectes concrets.
La normalització de la vida a Ceuta
El Govern ha respost a la crisi combinant seguretat, recursos i atenció humana, amb l’objectiu de normalitzar la situació a Ceuta i retornar la tranquil·litat als seus veïns, després d’unes setmanes de profunda commoció.
El president va viatjar a la ciutat el 31 de juliol per reunir-se amb les Forces de Seguretat i el Govern ceutí, mentre es reforçaven els dispositius policials i militars.
Dies més tard, després d’examinar-ne la viabilitat, el Govern va acceptar la proposta ceutina d’establir un comandament únic, sota la direcció del ministre Ángel Víctor Torres, concebut per decidir amb celeritat els espais d’acollida i distribuir els recursos disponibles amb el consens de la ciutat autònoma.
Aquest compromís també s’ha traduït en xifres: un pla de xoc de 309 milions d’euros que ha combinat ajudes a empreses i autònoms amb el reforç de l’atenció bàsica als migrants.
La infància ha rebut un tracte singular —fons addicionals, col·laboració amb Save the Children i ACNUR, atenció mèdica, psicològica i judicial integrada, i la línia 116111 d’ANAR—.
Seguretat, recursos i humanitat han estat les tres dimensions d’una acció de govern destinada a recuperar l’assossec i la confiança dels ceutins i del conjunt dels espanyols.
La qüestió humanitària
En l’aspecte humanitari, el Govern ha optat per una de les vies raonables dins del marc legal: ha prioritzat el retorn dels adults, ha rebutjat el trasllat massiu a la península, ha reforçat la frontera i ha insistit en el tractament específic dels menors, proposant el trasllat d’un grup de nenes especialment vulnerables.
Ara bé, a ningú no se li pot escapar la dificultat de les tasques pendents.
Les xifres oficials i les estimacions sobre el nombre de persones en les diverses situacions no són fàcils de precisar, i només la serenitat, la perseverança i el temps poden retornar als veïns de Ceuta la tranquil·litat perduda.
És de justícia reconèixer que resoldre una crisi d’aquesta naturalesa comporta una complexitat majúscula, i sembla que aquesta és, precisament, l’actitud de la major part de l’opinió pública.
La magnitud del desbordament —70.000 persones en qüestió d’hores— i el rigor que exigeixen tots els tràmits legals —identificacions, determinacions d’edat, avaluacions de vulnerabilitat, notificacions de retorn— fan que els temps administratius i judicials xoquin, gairebé inevitablement, amb la urgència mediàtica i social.
No és possible tramitar una arribada massiva de persones amb la celeritat d’un procediment ordinari sense posar en risc les mateixes garanties que exigeix l’ordenament. Exigir el contrari i demanar dreceres seria com demanar que l’Estat de dret deixés de ser-ho en nom d’una presumpta i dubtosa eficàcia.
Temps i procediments
En situacions de crisi, la intensitat de les emocions i la pressió del moment tendeixen a fer-nos pensar que tot plegat ha de ser immediat. Però un diagnòstic honest exigeix realisme. Per això, convé distingir dues dimensions: la resposta immediata i la resposta estructural.
D’entrada, el Govern no va actuar amb lentitud: el president va ser a Ceuta l’endemà del pic d’entrades i el reforç policial es va activar des del primer moment. La resposta estructural —el comandament únic i el pla de xoc— va requerir més temps, i és cert que no va quedar configurada fins diverses setmanes després dels fets.
S’hauria pogut fer més de pressa?
L’especulació és lliure i, en alguns casos, fins i tot quimèrica. Però el temps emprat té una explicació clara: la llei no contempla les crisis migratòries com a emergències nacionals, i això va obligar el Govern a construir un marc jurídic ad hoc en lloc d’activar un mecanisme ja existent. Altrament, s’hauria corregut el risc, gens improbable, que un recurs judicial acabés retardant encara més la solució.
I la mateixa constitució del comandament únic va exigir temps, perquè es va voler —amb raó— que naixés del consens amb la ciutat autònoma i no d’una imposició del Govern. Les discrepàncies sobre quins espais d’acollida calia utilitzar mostren que aquest consens no era ni automàtic ni fàcil d’assolir.
Convé, això sí, no idealitzar les alternatives que han anat apareixent enmig del debat. Part del que ha reclamat l’oposició —una emergència al marge de la llei, retorns accelerats sense avaluació individual— hauria entrat en conflicte amb les mateixes garanties que cap govern democràtic no pot obviar. I, en molts casos, s’haurien convertit en una bomba de rellotgeria.
El control democràtic i el seu ús partidista
La crisi de Ceuta permet també analitzar el funcionament de la nostra esfera pública i del nostre debat parlamentari.
El diagnòstic és preocupant. La crisi de Ceuta, que té tots els components d’una crisi d’Estat, s’ha convertit amb una rapidesa que diu poc de la nostra maduresa política en munició electoral i ha posat en evidència que la qualitat del nostre debat parlamentari i mediàtic és manifestament millorable.
Una part, no tota, de l’oposició ha optat per un llenguatge maximalista que confon el control de fronteres amb la negació de tota obligació humanitària, més interessada a erosionar el Govern que no pas a proposar alternatives viables.
Una altra part de l’espectre polític ha preferit, en canvi, minimitzar la gravetat del desbordament i presentar qualsevol mesura de retorn com una traïció als drets humans. Res més lluny de la doctrina de l’ONU sobre aquesta qüestió.
Tot plegat, ha quedat la sensació que el debat parlamentari serveix sobretot per escenificar el dissens i extremar l’agressivitat entre partits, més que no pas per cooperar i promoure polítiques d’Estat. I que als mitjans, en molts casos, ha arribat abans que res l’enfrontament partidista.
Convé, en tot cas, no barrejar qüestions que pertanyen a àmbits diferents
El Parlament i l’oposició tenen tot el dret —i el deure— de fiscalitzar la gestió de l’Executiu. L’exigència d’explicacions i la rendició de comptes són consubstancials a la democràcia i no es poden equiparar, sense més ni més, a un ús partidista o a la demagògia.
Però una cosa és el control polític rigorós i una altra, ben diferent, l’aprofitament d’una situació difícil de gestionar per distorsionar els fets i obtenir així un rèdit electoral immediat.
En tots dos extrems s’oblida l’essencial. Ceuta no és un escenari de campanya electoral. És una població, són persones que han conviscut sempre —i encara ho fan— en la diversitat i la pau. Ceuta és territori espanyol, frontera exterior de la Unió Europea i llar d’una coexistència pacífica entre iguals que fa setmanes que viu una situació excepcional.
Quan una crisi d’aquesta magnitud s’instrumentalitza per debilitar l’adversari o consolidar un relat partidista i precipitat, s’abandona el sentit d’Estat i s’oblida el sentit profund del civisme democràtic.
En l’àmbit mediàtic, no correspon a aquest editorial determinar si ha prevalgut en tots els casos el rigor informatiu o, per contra, la precipitació, l’escàndol i el biaix. Per això disposem de llibertat i pluralitat.
Però sí que convé assenyalar, amb la mateixa honestedat, un símptoma preocupant: els insults i les agressions a periodistes pel simple fet de complir la seva tasca —ja presents en altres crisis— són totalment rebutjables, perquè atempten contra la llibertat de premsa i el pluralisme. No només empobreixen la deliberació pública que tota democràcia necessita, sinó que també són un indici que la intransigència i la intolerància persisteixen —encara que sigui en dosis petites— a la nostra societat.
Un balanç
Més enllà dels debats polítics legítims, la prioritat que el Govern està demostrant amb fets —no només amb paraules— és recuperar la normalitat a Ceuta, garantir la seguretat dels ciutadans i protegir els menors.
Per aconseguir-ho, ha manifestat que no escatimarà recursos i que posarà tots els mitjans necessaris, tant materials com humans i diplomàtics.
A partir d’aquí, queda obert el camí de la cooperació i la solidaritat, i es fa possible l’entesa.
En aquest cas, ha quedat clar que la sobirania de l’Estat, l’ordre públic i la protecció dels més vulnerables no poden ser instruments de partit. Són responsabilitats que exigeixen altura institucional i un compromís ferm amb la ciutadania de Ceuta i amb el conjunt de l’Estat.
