«Hoy puede ser un gran día», diu Serrat. I aquest que comença pot ser un gran curs —polític i cívic— si sabem aprofitar-lo. Encara que també podem deixar-lo passar de llarg. Tot depèn de nosaltres.
Venim d’un estiu de vertigen, però alguna lliçó n’haurem d’haver après i caldrà saber-la aplicar.
L’escalfament del planeta és un fet; els incendis seran endèmics; Europa, en certes zones, es desertitza; les guerres comencen ràpidament, però no acaben (Ucraïna, Palestina, Iran…). El populisme de dretes s’ha apoderat de gairebé tot Llatinoamèrica, mentre Trump es queda amb el petroli de Veneçuela i la cúpula chavista ho celebra —i una esquerra que va trigar massa a desmarcar-se del chavisme paga ara aquest silenci—. Un repunt de la inflació, fruit del context internacional, amenaça el nostre poder adquisitiu tant com la turistificació extrema. I les xarxes i les plataformes —secretes i neofeudals— continuen fent-ne de les seves, sigui creant addicció o manipulant moviments socials, com ha quedat de manifest a la crisi de Ceuta.
Aquest estiu ens ha ensenyat, amb crueltat, que les ferides infligides al nostre planeta i a la nostra civilització ja s’han girat contra tots nosaltres. I que cal canviar.
I aquest és el gran repte del nostre temps: estar a l’altura i resoldre allò que hem contribuït a crear amb les nostres accions o les nostres inaccions. Al planeta i en la nostra convivència.
Però avui pot ser un gran dia si acceptem amb lucidesa la nostra missió: unir-nos, perseverar i avançar.
Com més difícil sigui el repte, més ferma ha de ser la nostra solidaritat i més profunda la nostra convicció. I algunes coses són clares.
El canvi climàtic encara no és fatal, però exigeix contundència: deixar de negar les evidències i lluitar per la descarbonització.
Les guerres són artificials i evitables. Però cal aturar els qui les creen: Putin a Ucraïna, Hamàs i Netanyahu a Palestina, Trump a l’Iran, etc. Totes són inhumanes, injustificables i insuportables.
A més, per cada democràcia que es deteriora i cada dictadura que es perpetua, creixen el patiment i la indignitat.
Un dels nostres objectius més urgents avui, en qualsevol situació, és salvar la democràcia i l’Estat de dret. I fer-ho en el nostre propi context, amb la màxima exemplaritat, perquè la democràcia s’encomana, no s’imposa.
I, això és decisiu: assumir que la desigualtat no és una maledicció divina. Ni la violència de gènere, ni els abismes de renda, ni les migracions forçoses són espontanis: els provoca la prepotència d’uns quants. És necessari un pacte global per la igualtat.
Perseverar en la sostenibilitat, la pau, la democràcia i la igualtat és la millor aportació que podem fer des de Catalunya. Un principi que val per al món sencer es comença a posar en pràctica aquí.
Quan Catalunya triplica la superfície de bosc que gestiona cada any, no resol el problema dels incendis, però persevera.
Quan defensa la solidaritat i l’acollida mentre les guerres s’allarguen —i, precisament, en moments com el de Ceuta—, no ho resol tot, però persevera.
I quan, en tornar de vacances, mantenim la il·lusió que la nostra vida política i cívica s’assembli una mica més a aquests dies de convivència amable, també perseverem.
Durant l’estiu hem tingut temps per estar amb qui volem. Per apostar pel cosmopolitisme, per conèixer món, per retrobar el vincle amb la natura que, de vegades, la vida quotidiana ens roba.
Ens ha recordat què importa.
Per això, hem après a mirar l’horitzó amb confiança: en nosaltres mateixos, en els joves, en la capacitat de crear riquesa amb igualtat, sense deixar ningú enrere. Ens ha tornat la confiança en la solidaritat. I confiar també és perseverar.
Avui tenim un horitzó concret: el maig del 2027 Catalunya renovarà els seus ajuntaments, i fins aleshores es decidirà bona part del que la pròxima dècada construirà barri a barri.
Guanyar, en aquest cas, serà perseverar. No serà arribar per primer cop. Serà aconseguir més temps i més il·lusió per continuar fent allò que ja funciona.
Serrat no cantava que cada dia fos gran sense més ni més: cantava que podia ser-ho i que depenia, en part, de nosaltres.
Això és el que necessita un curs exigent, davant de reptes que no desapareixeran ni seran més fàcils.
El que distingeix una societat madura és la capacitat de comprometre’s amb esforços que no donaran fruit en un sol curs, i fer-ho amb alegria.
El curs que comença no ens demana esperar que les dificultats disminueixin. Ens demana, al contrari, assumir-les amb lucidesa i afrontar-les com s’afronta un gran dia: amb la confiança de qui sap que, en part, gairebé tot depèn d’un mateix, de tots plegats.
Avui pot ser un gran dia. I demà també.
