Han passat molts anys, massa anys per recuperar una part del nostre passat. No entenc la lentitud en retirar símbols ni a donar compte de les barbaritats de la guerra civil, però sobretot d’una llarga postguerra de la qual en teníem pocs detalls concrets, encara que l’haguéssim viscut en part. El secretisme i la propaganda havien esborrat bona part de la realitat.
Si un mèrit ha tingut la redacció, debat i votació de la llei, ha estat recuperar bona part de la memòria perduda i/o amagada. Tot i haver llegit força, puc assegurar que ni de bon tros tenia coneixement de les xifres reals, de la repressió interna i les xifres de fugides per salvar les vides.
Si algú tenia dubtes sobre la brutalitat de la dictadura, ara ja no en pot tenir. Té al seu abast un munt de llibres, articles, documentals i filmografia que expliquen i detallen els moviments previs i la preparació de la revolta militar, que donà pas a la guerra civil. Brutalitat extrema per a sufocar qualsevol resistència interna.
Però no en tingueren prou amb rebel·lar-se contra el govern legítim de la República. Varen imposar la llei del terror per garantir el domini territorial i social. I qualsevol excusa, qualsevol moviment podia ser sospitós d’anar contra aquella voluntat. El càstig havia de ser immediat i exemplificant.
Els qui podíem veure aquests fets llunyans i força desdibuixats, els hem pogut rememorar i ampliar de la mà d’un munt d’iniciatives que han acompanyat l’aprovació de la Llei. Ha arribat tard, però ha valgut la pena. S’ha aconseguit modificar moltes imatges i visions esbiaixades o directament falsejades de molts fets històrics. S’ha posat sobre la taula esdeveniments i fets que eren molt poc coneguts i sobretot s’han donat xifres que amplien notablement les que teníem a la memòria individual.
La guerra va ser llarga i mortífera, però així són la majoria de les guerres. El que ja no té cap justificació és la continuïtat de les persecucions i execucions, anys després. Fins i tot, molts anys després, sota qualsevol excusa de posar en perill la seguretat de l’Estat, o de qualsevol de les seves institucions.
En una dictadura ningú té drets garantits ni protecció d’institucions. Totes estan al servei del dictador i en totes hi ha gent de la seva confiança. Cap novetat, però de cara a les passades, presents i futures generacions, ha de quedar clar el què fou la dictadura i les dimensions reals del que va suposar per al país i la seva gent.
Puc assegurar que s’han produït canvis substancials en la percepció de la dictadura, després de les campanyes dutes a terme per entitats, partits, mitjans de comunicació, etc. Hi ha una autèntica revisió en la qual la recuperació d’espais històrics i recerca de desapareguts per la repressió han tingut gran rellevància. D’uns pocs milers que s’havia dit, s’ha passat a desenes i fins i tot centenars de milers.
Calia emprendre aquesta revisió i encara queda molt per recuperar. No es pot construir un present i un futur, sense haver passat comptes amb el passat. Hi arribem tard, però val la pena completar recorregut, oimés quan tenim partits com el PP i Vox, que s’hi oposen fermament. No s’ha de tenir por a la veritat; si ells en tenen, per alguna cosa serà.
