En qualsevol projecte polític que aspiri a tenir continuïtat hi ha una qüestió que no es pot evitar, com és la capacitat real de transformar les decisions en polítiques efectives i que depèn dels instruments disponibles per dur-les a terme. L’autogovern no es mesura només pel nombre de competències assumides, sinó també per la capacitat de disposar dels recursos necessaris per exercir-les amb responsabilitat.
Catalunya ha construït al llarg de dècades un model institucional amb un ampli ventall de competències en àmbits essencials per a la ciutadania. Educació, sanitat, serveis socials, habitatge o infraestructures formen part del dia a dia de la Generalitat i determinen en gran mesura la qualitat de vida de les persones. Però aquestes responsabilitats exigeixen una arquitectura financera estable que permeti planificar, prioritzar i executar polítiques públiques amb garanties.
El debat sobre el finançament no hauria de ser només una discussió sobre quant aporta o rep un territori. És, sobretot, un debat sobre la correspondència entre responsabilitat política i capacitat econòmica. Quan una administració assumeix obligacions però no disposa d’una base suficient de recursos estructurals, entra en una contradicció, m´explico, se li demana que respongui davant la ciutadania per unes decisions que poden estar condicionades per factors externs.
Un model territorial equilibrat no es construeix només repartint competències, sinó garantint que cada nivell de govern disposi dels instruments necessaris per exercir-les. La cooperació entre administracions requereix confiança, lleialtat institucional i una distribució clara de responsabilitats, perquè l’autogovern només és efectiu quan les decisions polítiques van acompanyades de la capacitat real de portar-les a terme.
El Fons de Liquiditat Autonòmic ( FLA ), creat com un mecanisme extraordinari durant la crisi financera, ha estat una eina que ha permès garantir la continuïtat dels serveis públics en moments de dificultats. El fet que els pressupostos actuals incorporin l’amortització del deute evidencia també la voluntat de gestionar aquestes obligacions dins d’una planificació financera ordenada. Tanmateix, la qüestió de fons continua sent la capacitat real d’una administració per disposar de marge suficient per impulsar noves polítiques mentre una part dels seus recursos està condicionada per compromisos financers acumulats. L’autonomia política necessita no només l’existència de competències, sinó també un espai financer que permeti exercir-les amb capacitat de decisió.
La qüestió dels límits fiscals i dels recursos disponibles també mostra una realitat sovint poc visible. De vegades el problema no és únicament la manca de recursos, sinó la impossibilitat d’utilitzar-los en determinades circumstàncies per les regles pressupostàries vigents. Els recursos no executats d’exercicis anteriors poden donar resposta a necessitats immediates quan aquestes restriccions es flexibilitzen, però això no substitueix la necessitat d’un sistema estable que permeti sostenir les polítiques públiques de manera continuada.
Un país amb vocació de futur necessita una relació equilibrada entre competències, responsabilitats i finançament. No es tracta només de disposar de més capacitat recaptatòria, sinó de garantir que les institucions que han de donar resposta a la ciutadania tinguin els instruments adequats per fer-ho.
La maduresa d’un sistema polític no es demostra únicament amb declaracions d’intencions, sinó amb la capacitat de gestionar amb rigor les decisions que afecten la vida quotidiana de les persones. Per això, el debat sobre la hisenda catalana és també un debat sobre la qualitat de l’autogovern… fins a quin punt una comunitat pot decidir el seu futur si no disposa de la plena capacitat financera per desenvolupar-lo?
En aquest context, el Govern de Salvador Illa té davant seu el repte d’exercir l’autogovern amb una doble responsabilitat, com donar resposta als problemes concrets de la ciutadania i, al mateix temps, contribuir a construir una relació institucional basada en la confiança i la lleialtat entre Catalunya i l’Estat. El PSC té l’oportunitat de demostrar que el federalisme no és només una proposta de distribució territorial del poder, sinó també un compromís amb un sistema de finançament que permeti a cada administració exercir les seves responsabilitats amb garanties i corresponsabilitat.
La construcció d’una Catalunya amb més capacitat de decisió passa necessàriament per afrontar aquesta qüestió amb serenitat, rigor i voluntat d’acord. L’autonomia política necessita una base financera sòlida perquè les institucions no siguin només responsables de les decisions, sinó també dels instruments per fer-les realitat.
