L’11 de novembre no es fa vaga per millorar un conveni ni per frenar una reconversió, sinó per millorar les condicions de vida i de treball.
CCOO i UGT, juntament amb altres centrals sindicals i la Confederació de Sindicats d’Inquilines, han convocat per dimecres, 11 de novembre, una vaga general pel dret a l’habitatge, els salaris i el cost de la vida. És la primera vaga que les dues grans centrals sindicals convoquen conjuntament des del novembre del 2012 i ja suma més de 3.600 adhesions sindicals. Només a Catalunya s’han constituït una seixantena de comitès de vaga. Tanmateix, la seva singularitat no rau ni en l’oportunitat ni en l’acord que ha fet possible la convocatòria. No es dirigeix contra una empresa ni busca millorar un conveni. La seva justificació rau en una qüestió més elemental i decisiva: la possibilitat de construir una vida autònoma i digna a partir d’un salari. És més que una vaga laboral: és una vaga per les condicions de vida.
Una idea clàssica ajuda a entendre les raons profundes d’aquesta convocatòria. Segons l’economista del segle XX Karl Polanyi, molts avenços de l’economia de mercat descansen en una ficció: considerar la feina, la terra i els diners com a mercaderies que es poden comprar i vendre, quan en realitat no són productes creats per ser comercialitzats. Quan aquesta ficció es porta massa lluny, el dany que provoca és tan gran que la societat reacciona, de vegades abruptament, per protegir-se. És un moviment d’acció i reacció: el mercat avança massa, provoca un dany social ampli i la societat es defensa mobilitzant-se, no per ideologia ni seguint pautes partidistes, sinó senzillament per sobreviure.
Estem en aquesta situació. Durant els darrers decennis, la mercantilització de la vida ha avançat tant que la societat se’n ressent i reacciona.
L’habitatge és la qüestió decisiva i emblemàtica en què aquesta mercantilització sense fre s’ha manifestat amb més força i amb pitjors conseqüències. El sòl ha esdevingut objecte d’especulació i font de renda. Al mateix temps, però, no ha deixat de ser un bé essencial per a la vida dels treballadors, les treballadores i les seves famílies, que n’han de poder fer ús i gaudir-ne.
És un fenomen general o, si més no, europeu, i força recent. Segons Eurostat, els preus de l’habitatge a la UE han pujat de mitjana un 69% entre el 2015 i el segon trimestre del 2026, és a dir, en només una dècada. En alguns països, fins i tot, s’han més que duplicat. Els lloguers, que creixen més a poc a poc, acumulaven, no obstant això, un augment del 21,8% durant la dècada fins a finals del 2025. A Espanya, només en l’últim any, l’habitatge s’ha encarit un 12,1%, més del doble que la mitjana europea (4,7%): una de les pujades més grans de la Unió, juntament amb les de Portugal i Bulgària.
Tot Espanya pateix aquesta pujada, però la pitjor part se l’emporten els joves. De mitjana, no aconsegueixen emancipar-se de la llar familiar fins als 30 anys, davant dels 26 de mitjana a la UE, i només el 14,5% viu fora de casa dels pares, segons el Consell de la Joventut d’Espanya. És cert que, en comparació amb Europa, el 7,2% de la població espanyola dedica més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge, una mica per sota del 7,7% de la mitjana europea. Però, entre el 20% de la població amb menys ingressos, aquesta proporció gairebé es quadruplica i arriba al 27,7%.
Queda clar que l’habitatge s’ha convertit en una qüestió social central i que no afecta tothom de la mateixa manera. El problema colpeja més els joves i les capes més vulnerables de la societat que la resta de la població. No és casual que, ja a començament d’any, el 42,6% dels espanyols l’assenyalés com el principal problema del país, segons el CIS.
El que amplifica el problema
Al problema que hem descrit s’hi sumen alguns factors que l’agreugen i l’amplifiquen.
El primer és la concentració territorial de les oportunitats laborals. L’ocupació, la formació i els serveis s’han concentrat durant els darrers anys en poques àrees metropolitanes. En aquestes zones, els costos de l’habitatge s’han disparat, mentre que els ingressos salarials no creixen al mateix ritme.
El segon factor és el creixement demogràfic. Espanya ha sumat 1,48 milions d’habitants en només tres anys, fins a arribar als 49,8 milions el juliol del 2026. En aquest mateix període s’han format 656.203 llars noves. Segons el Banc d’Espanya, aquest creixement ha impulsat la demanda residencial i, juntament amb l’escàs augment de l’habitatge de nova construcció, ha empès els preus a l’alça. Alhora, la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts al creixement anual del PIB per habitant entre el 2022 i el 2024. La paradoxa és que una part de les persones que contribueixen al creixement econòmic no troben un habitatge assequible on viure.
El tercer factor és la turistificació de les ciutats. El maig del 2026 hi havia 341.001 habitatges turístics anunciats en plataformes, l’1,28% del parc d’habitatges. Pot semblar poc, però l’impacte és local i es concentra en determinades zones: Màlaga (45.176), Alacant (32.148) i Las Palmas (26.998) encapçalen la llista. A les ciutats turístiques amb el mercat de l’habitatge tensionat, els lloguers turístics i de temporada resten habitatges al mercat residencial i pressionen a l’alça els lloguers i els preus. A això s’hi afegeixen els 111.000 pisos turístics il·legals que ha detectat el Ministeri d’Habitatge.
Metròpolis, demografia, plataformes i turisme no són causes separades, sinó palanques d’una mateixa lògica: la mercantilització dels béns essencials per a la vida. I quan un bé imprescindible escasseja i es converteix en objecte d’especulació, les conseqüències es fan sentir en la vida de les persones.
Una generació al carrer
No és només una qüestió espanyola: milers de joves, amb el suport de sindicats i altres sectors, han sortit al carrer a França, Itàlia, Espanya, Portugal i Sèrbia per protestar contra l’encariment de l’habitatge, el deteriorament d’alguns serveis públics i, en general, l’empitjorament de les seves condicions de vida. A França, la protesta estudiantil, que va començar al setembre per la manca de professors, va arribar a provocar el tancament d’uns 400 instituts i va confluir el 5 de novembre en una vaga general contra l’encariment de la vida. A Itàlia, centenars de milers d’estudiants i treballadors van sortir al carrer el 30 d’octubre per reclamar més fons per a l’educació i mesures per fer front al cost de la vida i de l’habitatge. A Alemanya, el col·lectiu Gen Z regelt va convocar protestes el 31 d’octubre a 34 ciutats. A més, sindicats i col·lectius per l’habitatge de set països, entre els quals hi ha Espanya, han convocat manifestacions coordinades per a finals de novembre. Les causes immediates varien, però els mateixos factors es repeteixen: manca d’oportunitats, precarietat laboral, un cost de la vida desmesurat i la impossibilitat d’accedir a un habitatge.
Sèrbia n’és un exemple extrem. Gairebé dos anys de protestes, desencadenades per l’esfondrament de la marquesina de l’estació de Novi Sad, que va causar 16 morts el 2024 i que els manifestants atribueixen a la corrupció, han desembocat en la victòria de la Llista Estudiantil, amb més del 52% dels vots, una derrota que Vučić ha reconegut. Allà el detonant va ser un altre, però el que s’ha trencat a Europa és el mateix pacte: el que prometia als joves un horitzó millor que el dels seus pares.
Aquesta és la connexió clau: la pèrdua d’horitzó vital en una economia que creix, però no distribueix prou els seus fruits. De París a Belgrad, passant per Madrid i Barcelona, poden canviar les causes immediates de la rebel·lia, però es manté constant la protesta d’una generació a la qual durant molt de temps s’ha demanat paciència, mentre les oportunitats de construir un projecte de vida es van tancant i l’horitzó de futur sembla esvair-se.
A Espanya, aquesta porta que es tanca es tradueix en la impotència de no poder tenir les claus d’una casa pròpia, tant si és de lloguer com de propietat, abans dels trenta anys. Un jove que viu amb els pares, fins i tot quan ja té un salari estable, és una persona sense un espai propi, sense capacitat per formar una família o per ser plenament autònoma. I això genera frustració i desànim. La vaga de l’11 pot donar sortida col·lectiva a aquesta energia continguda
Quan la societat i les institucions no aconsegueixen respondre a les demandes d’una generació, aquesta acaba buscant el seu propi camí. A Sèrbia ho va fer imposant-se a un poder autoritari. A les nostres democràcies, aquesta frustració pot trobar vies d’expressió cíviques i constructives o quedar a mercè dels qui proposen solucions irreals i assenyalen bocs expiatoris. Aquest és el veritable risc.
El que fa moderna aquesta vaga
Una vaga clàssica pressuposa un lloc de treball, una empresa, un patró i una taula de negociació. En aquest context, la vaga és un instrument que enforteix els treballadors davant dels empresaris. Aquest no és el cas. El treball actual ha dissolt bona part de les condicions clàssiques en què es van forjar tant el concepte de vaga com la seva pràctica. Ara abunden les plataformes, les subcontractes, els falsos autònoms, els contractes encadenats, la feina submergida, la invisibilitat del patró, la deslocalització de l’activitat i la fragmentació de la classe treballadora. La precarietat, a més, ja no es viu només a l’empresa i a la feina. També es viu en el lloguer, al barri i en un temps colonitzat pels desplaçaments que no deixa temps per cuidar.
Per això, aquesta vaga interpel·la la societat sencera, el model econòmic en conjunt, totes les administracions i el mateix mercat. I la seva força rau en el fet que ningú —ni un partit, ni una ideologia, ni un sector social— no se la pot apropiar. S’hi expressen l’inquilí que destina tot el sou a mantenir un sostre, la cuidadora que no té temps, el jove que encara viu a casa dels pares, l’agricultor que no aconsegueix preus justos, el titulat que, malgrat l’esforç dels estudis, no troba una feina adequada, la família que no arriba a final de mes, el ciutadà que no aconsegueix ser atès a temps pel sistema de salut i el pensionista que no rep les atencions que necessita.
La vaga arriba, és cert, en un moment polític precís. El 2 d’octubre, el PP, Vox i Junts van fer decaure al Congrés els dos decrets d’habitatge que protegien els llogaters vulnerables davant dels desnonaments i prorrogaven els contractes de lloguer. Aquella votació va desembocar en la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre i va ser també el detonant de la vaga. Però l’aturada de l’11 de novembre ja ha anat molt més enllà. Ja no es tracta només de si l’habitatge pot quedar a mercè de l’especulació, sinó de si la feina i la vida mateixa poden quedar sotmeses a una lògica de mercantilització i precarietat cada cop més insuportable. La vaga de l’11 s’ha d’entendre com una demanda social de més protecció.
Les societats que no es protegeixen a temps acaben esquinçades. Les grans conquestes del segle XX —la jornada laboral, la Seguretat Social i l’habitatge públic— van néixer quan la societat es va organitzar per frenar la mercantilització del que és essencial. Aquesta vaga pertany a aquesta tradició, de la qual també neix la socialdemocràcia: la idea que una economia existeix perquè s’hi pugui viure, i no al revés.
L’11 de novembre no es fa vaga per millorar un conveni ni per frenar una reconversió, sinó per millorar les condicions de vida i de treball.
CCOO i UGT, juntament amb altres centrals sindicals i la Confederació de Sindicats d’Inquilines, han convocat per dimecres, 11 de novembre, una vaga general pel dret a l’habitatge, els salaris i el cost de la vida. És la primera vaga que les dues grans centrals sindicals convoquen conjuntament des del novembre del 2012 i ja suma més de 3.600 adhesions sindicals. Només a Catalunya s’han constituït una seixantena de comitès de vaga. Tanmateix, la seva singularitat no rau ni en l’oportunitat ni en l’acord que ha fet possible la convocatòria. No es dirigeix contra una empresa ni busca millorar un conveni. La seva justificació rau en una qüestió més elemental i decisiva: la possibilitat de construir una vida autònoma i digna a partir d’un salari. És més que una vaga laboral: és una vaga per les condicions de vida.
Una idea clàssica ajuda a entendre les raons profundes d’aquesta convocatòria. Segons l’economista del segle XX Karl Polanyi, molts avenços de l’economia de mercat descansen en una ficció: considerar la feina, la terra i els diners com a mercaderies que es poden comprar i vendre, quan en realitat no són productes creats per ser comercialitzats. Quan aquesta ficció es porta massa lluny, el dany que provoca és tan gran que la societat reacciona, de vegades abruptament, per protegir-se. És un moviment d’acció i reacció: el mercat avança massa, provoca un dany social ampli i la societat es defensa mobilitzant-se, no per ideologia ni seguint pautes partidistes, sinó senzillament per sobreviure.
Estem en aquesta situació. Durant els darrers decennis, la mercantilització de la vida ha avançat tant que la societat se’n ressent i reacciona.
L’habitatge és la qüestió decisiva i emblemàtica en què aquesta mercantilització sense fre s’ha manifestat amb més força i amb pitjors conseqüències. El sòl ha esdevingut objecte d’especulació i font de renda. Al mateix temps, però, no ha deixat de ser un bé essencial per a la vida dels treballadors, les treballadores i les seves famílies, que n’han de poder fer ús i gaudir-ne.
És un fenomen general o, si més no, europeu, i força recent. Segons Eurostat, els preus de l’habitatge a la UE han pujat de mitjana un 69% entre el 2015 i el segon trimestre del 2026, és a dir, en només una dècada. En alguns països, fins i tot, s’han més que duplicat. Els lloguers, que creixen més a poc a poc, acumulaven, no obstant això, un augment del 21,8% durant la dècada fins a finals del 2025. A Espanya, només en l’últim any, l’habitatge s’ha encarit un 12,1%, més del doble que la mitjana europea (4,7%): una de les pujades més grans de la Unió, juntament amb les de Portugal i Bulgària.
Tot Espanya pateix aquesta pujada, però la pitjor part se l’emporten els joves. De mitjana, no aconsegueixen emancipar-se de la llar familiar fins als 30 anys, davant dels 26 de mitjana a la UE, i només el 14,5% viu fora de casa dels pares, segons el Consell de la Joventut d’Espanya. És cert que, en comparació amb Europa, el 7,2% de la població espanyola dedica més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge, una mica per sota del 7,7% de la mitjana europea. Però, entre el 20% de la població amb menys ingressos, aquesta proporció gairebé es quadruplica i arriba al 27,7%.
Queda clar que l’habitatge s’ha convertit en una qüestió social central i que no afecta tothom de la mateixa manera. El problema colpeja més els joves i les capes més vulnerables de la societat que la resta de la població. No és casual que, ja a començament d’any, el 42,6% dels espanyols l’assenyalés com el principal problema del país, segons el CIS.
El que amplifica el problema
Al problema que hem descrit s’hi sumen alguns factors que l’agreugen i l’amplifiquen.
El primer és la concentració territorial de les oportunitats laborals. L’ocupació, la formació i els serveis s’han concentrat durant els darrers anys en poques àrees metropolitanes. En aquestes zones, els costos de l’habitatge s’han disparat, mentre que els ingressos salarials no creixen al mateix ritme.
El segon factor és el creixement demogràfic. Espanya ha sumat 1,48 milions d’habitants en només tres anys, fins a arribar als 49,8 milions el juliol del 2026. En aquest mateix període s’han format 656.203 llars noves. Segons el Banc d’Espanya, aquest creixement ha impulsat la demanda residencial i, juntament amb l’escàs augment de l’habitatge de nova construcció, ha empès els preus a l’alça. Alhora, la població estrangera va aportar entre 0,4 i 0,7 punts al creixement anual del PIB per habitant entre el 2022 i el 2024. La paradoxa és que una part de les persones que contribueixen al creixement econòmic no troben un habitatge assequible on viure.
El tercer factor és la turistificació de les ciutats. El maig del 2026 hi havia 341.001 habitatges turístics anunciats en plataformes, l’1,28% del parc d’habitatges. Pot semblar poc, però l’impacte és local i es concentra en determinades zones: Màlaga (45.176), Alacant (32.148) i Las Palmas (26.998) encapçalen la llista. A les ciutats turístiques amb el mercat de l’habitatge tensionat, els lloguers turístics i de temporada resten habitatges al mercat residencial i pressionen a l’alça els lloguers i els preus. A això s’hi afegeixen els 111.000 pisos turístics il·legals que ha detectat el Ministeri d’Habitatge.
Metròpolis, demografia, plataformes i turisme no són causes separades, sinó palanques d’una mateixa lògica: la mercantilització dels béns essencials per a la vida. I quan un bé imprescindible escasseja i es converteix en objecte d’especulació, les conseqüències es fan sentir en la vida de les persones.
Una generació al carrer
No és només una qüestió espanyola: milers de joves, amb el suport de sindicats i altres sectors, han sortit al carrer a França, Itàlia, Espanya, Portugal i Sèrbia per protestar contra l’encariment de l’habitatge, el deteriorament d’alguns serveis públics i, en general, l’empitjorament de les seves condicions de vida. A França, la protesta estudiantil, que va començar al setembre per la manca de professors, va arribar a provocar el tancament d’uns 400 instituts i va confluir el 5 de novembre en una vaga general contra l’encariment de la vida. A Itàlia, centenars de milers d’estudiants i treballadors van sortir al carrer el 30 d’octubre per reclamar més fons per a l’educació i mesures per fer front al cost de la vida i de l’habitatge. A Alemanya, el col·lectiu Gen Z regelt va convocar protestes el 31 d’octubre a 34 ciutats. A més, sindicats i col·lectius per l’habitatge de set països, entre els quals hi ha Espanya, han convocat manifestacions coordinades per a finals de novembre. Les causes immediates varien, però els mateixos factors es repeteixen: manca d’oportunitats, precarietat laboral, un cost de la vida desmesurat i la impossibilitat d’accedir a un habitatge.
Sèrbia n’és un exemple extrem. Gairebé dos anys de protestes, desencadenades per l’esfondrament de la marquesina de l’estació de Novi Sad, que va causar 16 morts el 2024 i que els manifestants atribueixen a la corrupció, han desembocat en la victòria de la Llista Estudiantil, amb més del 52% dels vots, una derrota que Vučić ha reconegut. Allà el detonant va ser un altre, però el que s’ha trencat a Europa és el mateix pacte: el que prometia als joves un horitzó millor que el dels seus pares.
Aquesta és la connexió clau: la pèrdua d’horitzó vital en una economia que creix, però no distribueix prou els seus fruits. De París a Belgrad, passant per Madrid i Barcelona, poden canviar les causes immediates de la rebel·lia, però es manté constant la protesta d’una generació a la qual durant molt de temps s’ha demanat paciència, mentre les oportunitats de construir un projecte de vida es van tancant i l’horitzó de futur sembla esvair-se.
A Espanya, aquesta porta que es tanca es tradueix en la impotència de no poder tenir les claus d’una casa pròpia, tant si és de lloguer com de propietat, abans dels trenta anys. Un jove que viu amb els pares, fins i tot quan ja té un salari estable, és una persona sense un espai propi, sense capacitat per formar una família o per ser plenament autònoma. I això genera frustració i desànim. La vaga de l’11 pot donar sortida col·lectiva a aquesta energia continguda
Quan la societat i les institucions no aconsegueixen respondre a les demandes d’una generació, aquesta acaba buscant el seu propi camí. A Sèrbia ho va fer imposant-se a un poder autoritari. A les nostres democràcies, aquesta frustració pot trobar vies d’expressió cíviques i constructives o quedar a mercè dels qui proposen solucions irreals i assenyalen bocs expiatoris. Aquest és el veritable risc.
El que fa moderna aquesta vaga
Una vaga clàssica pressuposa un lloc de treball, una empresa, un patró i una taula de negociació. En aquest context, la vaga és un instrument que enforteix els treballadors davant dels empresaris. Aquest no és el cas. El treball actual ha dissolt bona part de les condicions clàssiques en què es van forjar tant el concepte de vaga com la seva pràctica. Ara abunden les plataformes, les subcontractes, els falsos autònoms, els contractes encadenats, la feina submergida, la invisibilitat del patró, la deslocalització de l’activitat i la fragmentació de la classe treballadora. La precarietat, a més, ja no es viu només a l’empresa i a la feina. També es viu en el lloguer, al barri i en un temps colonitzat pels desplaçaments que no deixa temps per cuidar.
Per això, aquesta vaga interpel·la la societat sencera, el model econòmic en conjunt, totes les administracions i el mateix mercat. I la seva força rau en el fet que ningú —ni un partit, ni una ideologia, ni un sector social— no se la pot apropiar. S’hi expressen l’inquilí que destina tot el sou a mantenir un sostre, la cuidadora que no té temps, el jove que encara viu a casa dels pares, l’agricultor que no aconsegueix preus justos, el titulat que, malgrat l’esforç dels estudis, no troba una feina adequada, la família que no arriba a final de mes, el ciutadà que no aconsegueix ser atès a temps pel sistema de salut i el pensionista que no rep les atencions que necessita.
La vaga arriba, és cert, en un moment polític precís. El 2 d’octubre, el PP, Vox i Junts van fer decaure al Congrés els dos decrets d’habitatge que protegien els llogaters vulnerables davant dels desnonaments i prorrogaven els contractes de lloguer. Aquella votació va desembocar en la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre i va ser també el detonant de la vaga. Però l’aturada de l’11 de novembre ja ha anat molt més enllà. Ja no es tracta només de si l’habitatge pot quedar a mercè de l’especulació, sinó de si la feina i la vida mateixa poden quedar sotmeses a una lògica de mercantilització i precarietat cada cop més insuportable. La vaga de l’11 s’ha d’entendre com una demanda social de més protecció.
Les societats que no es protegeixen a temps acaben esquinçades. Les grans conquestes del segle XX —la jornada laboral, la Seguretat Social i l’habitatge públic— van néixer quan la societat es va organitzar per frenar la mercantilització del que és essencial. Aquesta vaga pertany a aquesta tradició, de la qual també neix la socialdemocràcia: la idea que una economia existeix perquè s’hi pugui viure, i no al revés.
