Urda ens interpel·la a tothom: les institucions, les empreses, la política i cada ciutadà. Seixanta-nou morts i més d’un centenar de ferits. L’accident ferroviari d’Urda ha estat el més greu des del d’Angrois i el segon de gran magnitud en deu mesos, després del d’Adamuz. Per la seva magnitud i les seves conseqüències, exigeix una resposta que posa a prova la nostra humanitat i la nostra capacitat d’actuar com a país.
De com atenguem les víctimes, aclarim què ha passat i n’aprenguem dependrà també la confiança que sosté la nostra convivència.
El primer són les persones. Les que han perdut la vida, les que lluiten per recuperar-se, les famílies afectades, les amistats i els veïns que comparteixen una absència irreparable. El dol necessita respecte, proximitat i una fraternitat que es tradueixi en fets. També necessita temps: l’acompanyament ha de continuar quan les càmeres s’hagin apagat. Les famílies d’Adamuz saben bé què significa sentir-se soles quan el focus s’allunya.
El reial decret d’ajuts que el Govern preveu aprovar aquesta setmana és un primer pas que ha de ser àgil i suficient. Les institucions han de garantir l’atenció sanitària i psicològica, el suport econòmic i l’assistència necessària per fer front als tràmits. Els menors que han perdut el pare o la mare necessiten una protecció duradora. Cap indemnització no repararà la pèrdua, però una ajuda suficient i diligent pot alleujar-ne les conseqüències. L’Estat i les empreses han de respondre, cadascú d’acord amb les seves obligacions, sense que les famílies quedin atrapades entre finestretes burocràtiques i discussions interminables sobre qui paga. Escatimar recursos, en aquest cas com en molts altres, seria afegir desemparament al dolor.
Després, necessitem coneixement. Cal reconstruir el que ha passat amb una explicació ordenada, comprensible i contrastable. La investigació tècnica ha de tenir independència efectiva, mitjans i accés a tota la documentació. La gravetat de la tragèdia probablement justificarà la incorporació d’experts internacionals independents que en reforcin les garanties i la credibilitat.
Vivim en una societat del risc (Ulrich Beck), però assumir-ne l’existència no vol dir renunciar a minimitzar-lo. La complexitat tecnològica exigeix prevenció científica, controls rigorosos i capacitat per aprendre. Caldrà examinar els sistemes de seguretat i manteniment, els protocols, la coordinació entre empreses i la formació. També les decisions humanes i les condicions en què es van prendre. Parlar de factor humà —i no simplement d’error humà— obliga a preguntar-se quines barreres tècniques havien d’impedir que una decisió equivocada acabés en catàstrofe i per què no existien o no van funcionar.
Les responsabilitats empresarials i jurídiques s’han de determinar amb rigor i garanties. La justícia necessitarà el seu temps. Però la responsabilitat política té procediments propis i no es pot ajornar fins que hi hagi una sentència. Governar obliga a explicar les decisions, els recursos disponibles, els advertiments rebuts —inclosos els de la mateixa Comissió de Recerca d’Accidents Ferroviaris— i les mesures adoptades. Comparèixer davant del Parlament i oferir informació veraç i actualitzada forma part d’aquesta obligació. També ho és corregir immediatament les deficiències que s’acreditin i, si es demostra que alguna advertència es va desatendre, assumir-ne les conseqüències.
Recuperar la confiança de la ciutadania dependrà de la qualitat de les respostes.
La proximitat electoral fa més difícil aquesta tasca i fa que la mesura sigui més necessària que mai. Qui governa té una primera obligació: informar sense avançar conclusions exculpatòries. L’oposició té una altra funció: exercir el control. La ciutadania mereix que tots dos ho facin a partir de fets contrastats, sense convertir cada incertesa en una acusació ni cada petició d’explicacions en una deslleialtat. No perdonarà ni la retòrica ni la demagògia.
Hi ha, a més, una responsabilitat de país. El ferrocarril ha acostat territoris, ha facilitat la feina i ha sostingut activitats econòmiques i turístiques. Segons la CNMC, l’alta velocitat comercial va transportar 44,5 milions de viatgers el 2025, el doble que el 2019, amb tres operadors compartint les mateixes vies. Aquest creixement incrementa les exigències de manteniment, supervisió i coordinació, i obliga a revisar a fons com garantim la viabilitat i la seguretat de la xarxa. És un compromís essencial.
Les conquestes col·lectives necessiten cura. Hem d’avaluar contínuament i en temps real si les inversions, les plantilles i els sistemes de supervisió responen a l’ús real de la xarxa, tant a Rodalies com al ferrocarril convencional. La seguretat mereix el mateix nivell d’exigència en tots els trajectes. Cal reconèixer que cap tecnologia elimina completament el risc i que això ens obliga a extremar la prevenció i a aprendre de cada error.
Les infraestructures requereixen acords d’Estat perquè duren més que les legislatures i comprometen generacions. Necessitem compromisos pressupostaris estables, prioritats públiques i controls independents que permetin verificar-ne el compliment. També cal un calendari vinculant per estendre l’ERTMS a tota la xarxa d’alta velocitat i una autoritat d’investigació d’accidents amb independència plena i garantida. La seguretat dels viatgers no distingeix entre opcions polítiques.
Les víctimes i el conjunt de la ciutadania mereixen una política capaç de cuidar, aclarir, exigir responsabilitats i acordar millores duradores. Estar a l’altura significa acompanyar avui els qui pateixen i treballar per protegir demà tothom. La grandesa d’una democràcia també es mesura per la manera com aprèn de les tragèdies.
