Recomanem aquest article de l’exprimer secretari del PSC, Raimon Obiols, publicat originalment a L’Hora de Nou Cicle. El tercer de la sèrie iniciada fa poques setmanes.
*
Ha passat per Madrid el president argentí Milei i ha dit que “hay que sacar a los socialistas a patadas” i que Pedro Sánchez es un “impresentable dictador, delincuente, ladrón”. De pas, es despenjà contra el ram dels periodistes. A una li va dir “curta” (de gambals, s’entèn), i en general es referí a “un microclima de periodistas fabuladores, endogámicos, mentirosos en serie”. Sense Trump a la Casa Blanca, Milei no utilitzaria aquestes expressions, per molt torrat que estigui. Però pensa que ara hi ha barra lliure, i no va lluny d’osques, no va errat.
Probablement aquests exabruptes no donaran cap vot a la dreta el 29–N. Potser al contrari, impulsaran alguns abstencionistes a votar a Sànchez, per un sentit elemental de dignitat i d’autodefensa. En tot cas, l’aspecte més deplorable d’aquest estil trumpista desencaixat (si és que aquest adjectiu no és redundant) és el seu efecte insà, deleteri.
Ens hem de fer a aquesta realitat. Un cap d’estat estranger insulta el cap de govern del pais que visita, insulta després la premsa del pais que visita i ningú de l’oposició, ni la espanyola ni la catalana, no hi troba res a dir. Quan Milei aterrà a Madrid, Feijóo era a Sevilla, callant com un mort i fent-se el longuis. Abascal tampoc va creure convenient fer-se una foto amb l’excèntric president argentí, i mirà de salvar la situació amb una videoconferència. Només la presidenta Díaz, de la Comunitat de Madrid (“Me gusta la fruta”) va acollir Milei amb una efusiva abraçada.
Aquesta és la nova normalitat. Tot residu de mínim respecte (demanar cortesia seria massa) ha volat en mil trossos; quasi ha desaparegut. Si la retòrica animalesca de Milei és obscena, no ho és menys el silenci amb què han respost el PP i Vox, partits summament “patriotes” tots dos, segons proclamen. Aquesta precampanya electoral augura el que serà la campanya del 29-N de les dretes politiques i mediàtiques: una pugnacitat tribal, animalesca. Ens hem d’habituar a tractar amb el canibalisme polític en estat pur. És desesperant i estimulant, a la vegada.
Així les coses, una notícia positiva arriba de Noruega. El Premi Nobel de la Pau ha estat atorgat a la jurista sud-africana Navi Pillay, de 84 anys, que ha exercit com a jutgessa al Tribunal Penal Internacional, pel seu incansable esforç en combatre la impunitat dels crims de guerra, promoure la pau, i defensar el dret internacional. Una altra bona notícia s’hi ha afegit: el Parlament Europeu ha concedit el Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència 2026 al Tribunal Penal Internacional i als seus membres de manera conjunta.
Avui ha esdevingut un tòpic, una frase feta, dir que “el dret internacional està en crisi”. Seria molt més exacte dir que el dret internacional està essent atacat salvatgement i que cal defensar-lo, si volem viure en pau i en llibertat. Dir que “el dret internacional està en crisi” significaria desplaçar la càrrega de la culpa cap al dret internacional, com si aquest hagués fracassat. Seria com si, en l’àmbit d’un país, davant d’una greu violació de la legalitat, diguéssim que “el dret penal està en crisi”, i no la pròpia societat o el sistema político-administratiu que no aconsegueixen que el dret sigui respectat.
Aquest és el missatge que ha enviat al món el Comité Noruec del Nobel i el Parlament Europeu: venen a dir que el combat principal d’avui és el del dret contra la barbàrie. Em sembla que aquest és també, en el fons, el combat que es planteja de cara al 29-N.
