La preocupació per la inseguretat ciutadana és un tema que apareix de manera recurrent en les enquestes, especialment a les grans ciutats. Quan es pregunta als ciutadans sobre les seves preocupacions, la inseguretat és, sovint, una de les més destacades.
Recentment, a Barcelona, aquesta inquietud ha tornat a emergir, especialment entre els joves. Però és important contextualitzar aquesta preocupació. Cal explicar l’origen d’aquesta percepció per no desorbitar la qüestió i convertir la preocupació en un problema en si mateix.
En primer lloc, cal no perdre de vista que, entre els urbanites —és a dir, aquells que viuen a grans ciutats— i els joves —més actius, amb major mobilitat i amb una vida nocturna més intensa que la dels adults—, no és estrany que la percepció d’inseguretat sigui lleugerament superior a la de la resta dels seus conciutadans.
En segon lloc, és important relativitzar la importància de la inseguretat respecte a altres qüestions que afecten els catalans i els barcelonins.
Des de fa uns 25 anys, les preocupacions més importants tant per als catalans com per als espanyols han estat les grans qüestions socials, econòmiques i polítiques del moment. En aquest context, la inseguretat sempre ha ocupat una posició secundària.
A principis del segle XXI, després dels atemptats de les Torres Bessones, la caiguda de les empreses tecnològiques i, sobretot, la gran recessió derivada de la crisi de les subprime, les preocupacions principals van ser l’atur i la precarietat laboral. Fins a almenys l’any 2015, aquests dos temes van ser els més esmentats per la població (Centre d’Estudis d’Opinió.
Des de llavors i fins al 2019, els grans motius d’inquietud van canviar: el procés, el nacionalisme i la insatisfacció amb la política van ocupar el primer pla. A partir d’aquesta data i a conseqüència de la pandèmia, la salut (i la sanitat) es va situar com la principal preocupació.
Des d’aleshores, l’habitatge i el seu preu s’han consolidat com la gran preocupació social, seguit de la insatisfacció amb la política i els polítics, així com la qüestió de la immigració. En comparació, la inseguretat es manté com una preocupació secundària, amb només un 17% de mencions.
En qualsevol cas, tot i que la preocupació per la inseguretat ha tingut un paper secundari i ha estat una dada gairebé invariable, cal reconèixer, segons les enquestes i estudis disponibles, que en els últims anys s’ha produït un repunt significatiu d’aquesta inquietud. Tot i que no representa una dada alarmant pel que fa a la seva magnitud, sí que indica una tendència a l’alça.
Si el 2020 només un 3,2% dels enquestats mencionaven la inseguretat com el principal problema, aquesta xifra ha augmentat fins al 8% i, en resposta múltiple, fins al 17%. Sense dubte, la preocupació per la seguretat sembla que continuarà creixent en el futur immediat.
Per què? Aquesta és una qüestió que cal analitzar amb serenitat.
La resposta espontània —però també precipitada— és relacionar l’augment de la preocupació per la seguretat amb un increment del perill real: més delictes, més danys patits per la població, etc. Tot i això, seria un greu error pensar-ho així. Segons demostren nombroses investigacions, la preocupació per la inseguretat no guarda una relació directa amb els delictes reals: és una variable relativament independent.
De fet, els estudis indiquen que les dades de victimització —és a dir, les persones que declaren haver estat víctimes d’un delicte— s’han reduït, o almenys no han crescut en els darrers temps. A més, Espanya i Catalunya són territoris que, en comparació amb la resta de països europeus, poden considerar-se societats tranquil·les i segures: l’índex de delictes per cada mil habitants és inferior a la mitjana.
Se sap, per exemple, que pel que fa als homicidis intencionats, les xifres al nostre país són baixes. Segons dades recents d’Eurostat, la taxa mitjana a la Unió Europea és d’uns 0,88 homicidis per cada 100.000 habitants, mentre que a Espanya se situa lleugerament per sota —entre 0,69 i 0,70—, cosa que situa el país en un nivell moderat-baix pel que fa als assassinats. Fins i tot en les zones urbanes —grans ciutats com Madrid o Barcelona— les xifres no superen les mitjanes europees.
Què incideix, doncs, en la tendència a incrementar la percepció d’inseguretat?
La resposta no és senzilla i tampoc hi ha estudis concloents sobre aquesta qüestió. Tanmateix, les hipòtesis més raonables apunten cap a diversos factors: des de la influència dels mitjans de comunicació i del discurs polític fins a l’aparició —o l’agreujament— de determinats tipus de delictes que impacten amb més força en l’imaginari col·lectiu i en la vida quotidiana que no pas altres.
En aquest sentit, se sap que els mitjans —sobretot els audiovisuals— tendeixen a primar en els continguts informatius aquells delictes més escandalosos i que més poden afectar les emocions del seu públic i, per tant, els més escabrosos i inquietants. Així, amb només uns quants casos aïllats, però especialment truculents, l’espai mediàtic audiovisual pot acabar convertint-se en un inductor simbòlic de la inseguretat i la por.
En un moment en què totes les cadenes de televisió perden audiència en termes absoluts i la competència entre elles és ferotge, la inseguretat es propaga com un virus. En aquest context, la banalització de la informació i l’auge de l’infoshow fan molt de mal a l’opinió pública i al clima de convivència. També hi contribueix, i de manera gens menor, l’èxit d’estils de ficció com el true crime i l’amplificació mediàtica de casos violents amb gran ressò social.
D’altra banda, en la mesura que, en un clima de polarització extrema, els polítics i les institucions que ens governen eleven el seu nivell d’agressivitat, també creix entre la ciutadania la desconfiança institucional, i amb ella es dilueix la sensació de seguretat. Si, a més, la confrontació i la guerra —gairebé permanents— s’instal·len en les relacions entre nacions, l’opinió pública troba cada cop menys punts de suport per a la serenitat i la calma. En definitiva, la confluència entre el discurs alarmista dels mitjans i la polarització —tant interna com global— constitueix avui un dels caldos de cultiu més potents per a l’increment de la percepció d’inseguretat.
Però n’hi ha més. En els darrers temps —per diverses causes— s’ha registrat un augment sostingut dels delictes vinculats al cibercrim organitzat —estafes, actes de pirateria, robatoris de dades privades, etc.—, així com dels delictes de caràcter sexual. Es tracta de dues àrees especialment sensibles, ja que totes dues es troben plenament a l’ordre del dia: d’una banda, perquè la nostra vida s’ha tornat gairebé del tot digital, cosa que incrementa la vulnerabilitat davant el cibercrim; i, de l’altra, perquè la qüestió feminista forma ja part de l’agenda cívica general, fet que augmenta l’atenció i la sensibilitat col·lectiva envers aquest tipus de delictes. A més, cal subratllar que la seva gravetat i impacte sobre les víctimes és real i objectiva, més enllà de la visibilitat que els atorga l’opinió pública o els moviments socials.
Finalment, no es pot passar per alt un aspecte rellevant: els partits d’extrema dreta i els moviments identitaris han incorporat al seu discurs l’associació —injusta i infundada— entre immigració i delinqüència. En la mesura que aquesta idea errònia es difon i arrela en l’opinió pública, i a mesura que augmenta el nombre de ciutadans immigrants, també tendeix a créixer la preocupació per la inseguretat.
Com es pot fer-hi front?
Calen respostes coordinades, sistemàtiques i sostingudes en el temps.
En primer lloc, és essencial desplegar una tasca informativa i formativa eficaç. La ciutadania té dret a disposar de dades objectives, equilibrades i empíricament fonamentades que permetin contrastar i atenuar el tremendisme i el sensacionalisme d’alguns mitjans de comunicació. En aquest sentit, el paper de l’administració, dels mitjans responsables i, especialment, dels mitjans públics és fonamental.
Ara bé, no n’hi ha prou amb això. Els ajuntaments, els serveis socials, els centres culturals i els centres educatius també han de fer un esforç sostingut per transmetre una formació adequada i contribuir a crear un clima social on la serenitat i l’equilibri prevalguin sobre la morbositat i la por.
En segon lloc, els urbanistes, els ajuntaments i totes les autoritats que treballen en matèries urbanes i de territori han de promoure espais segurs i confortables, que afavoreixin la comunicació i el diàleg entre la ciutadania i allunyin la sospita i la por. Això implica vetllar per una bona il·luminació, la neteja dels carrers, la reparació dels desperfectes i la conservació del mobiliari urbà, entre altres aspectes. No podem oblidar que la sensació de confort i seguretat neix directament de l’entorn més proper i de com aquest incideix en les percepcions i emocions de les persones.
En tercer lloc, tant les policies i les forces de l’ordre com la justícia han d’augmentar la seva visibilitat, l’acompanyament a la ciutadania i la seva capacitat de transmetre seguretat. No hi ha res que faci més mal a la confiança de les persones que sentir-se desateses o mal ateses per aquells que han de vetllar per la seva protecció, especialment en els moments de màxima vulnerabilitat.
I, en quart lloc, cal potenciar mesures d’igualtat i de justícia social. Només així es podrà contrarestar la política insensata de l’extrema dreta que associa immigració i delictes. La ciutadania ha de poder constatar, en la seva pròpia experiència, que l’administració i els poders públics tracten tothom de la mateixa manera; que cada persona, sigui quin sigui el seu origen, religió o cultura, rep el mateix tracte que qualsevol altre ciutadà.
Només la persistència en aquest tipus de polítiques generarà la confiança necessària per erradicar una sensació d’inseguretat que, tot i no estar corroborada per les dades, la ciutadania percep com a real. En qualsevol cas, la seguretat pública i la seva garantia són una prioritat bàsica tant dels alcaldes i les alcaldesses, sempre a prop dels neguits dels veïns i veïnes, com dels governs de Catalunya i Espanya.
