Durant els darrers mesos assistim a una paradoxa curiosa: com més es multipliquen els processos judicials i les tempestes mediàtiques que els acompanyen, més força exhibeix la nostra economia.
Política i economia, almenys fins ara, semblen avançar per vies paral·leles, gairebé sense tocar-se. Òbviament, no és així, perquè l’orientació política i social del govern és la principal responsable de les bones dades de l’economia espanyola. Un govern que ha fet de la redistribució, els drets laborals i la protecció social la marca de la seva actuació. A això s’hi suma l’aprofitament dels fons europeus Next Generation, que han impulsat la modernització del teixit productiu, la digitalització i el desplegament de les energies renovables, reforçant la competitivitat i la resiliència de l’economia espanyola, apuntant cap a un canvi real de model productiu.
La pregunta que de debò importa, per tant, no és si és això el que passa, sinó quant de temps es pot sostenir.
Les dades són, ara per ara, esperançadores. L’economia espanyola va tancar el 2025 amb un creixement del 2,8%, gairebé el doble que el conjunt de la zona euro, i el primer semestre del 2026 —malgrat l’impacte del conflicte amb l’Iran sobre els preus de l’energia— manté un dinamisme que la situa entre les economies més vigoroses d’Europa. La prima de risc, a més, se situa avui per sota de la d’Itàlia, França i Grècia, una posició que fa només uns anys hauria semblat impensable.
D’entrada, la conclusió és clara: una economia sòlida ha resistit fins ara les turbulències parlamentàries.
La pregunta que segueix és més incòmoda: fins quan una economia pot funcionar al marge del clima polític que l’envolta? Perquè —convé ser prudents— la fortalesa actual no és una assegurança indefinida. Per exemple, Espanya ha passat del novè lloc que ocupava el 2024 al quinzè en l’edició del 2026 de l’índex de confiança inversora de Kearney, una de les referències més seguides pel capital internacional. La dada no anuncia cap crisi, però sí que assenyala un límit: la confiança dels inversors no és il·limitada, i convé no considerar-la garantida.
És en aquest punt on cobra sentit la posició que el president del Govern, Pedro Sánchez, va defensar davant el Comitè Federal del PSOE el passat 28 de juny: no precipitar una convocatòria electoral, com reclamen algunes veus dins i fora del seu partit, i situar l’horitzó de les pròximes eleccions generals el 2027. No va ser, convé dir-ho amb precisió, l’anunci d’una data tancada —el mateix Sánchez va evitar concretar si les generals precedeixen o segueixen les autonòmiques i municipals del maig d’aquell any—, sinó la delimitació d’un marc temporal que descarta l’avançament que alguns sectors han reclamat obertament.
Aquesta decisió, més enllà de com s’interpreti, ofereix allò que fa mesos que inversors, empreses i mercats reclamen sense necessitat de dir-ho en veu alta: previsibilitat.
L’Institut d’Estudis Econòmics, entre altres veus autoritzades, ha assenyalat amb claredat on rau el veritable problema: no és una política concreta la que pot erosionar l’atractiu d’Espanya com a destinació d’inversió, sinó la sospita que les regles del joc puguin canviar d’un dia per l’altre.
Aclarir el calendari electoral fins al 2027 no elimina, per descomptat, la incertesa política —cap horitzó no l’elimina del tot—, però sí que en redueix la variable més perniciosa: la pregunta de quan i com pot canviar el rumb del Govern.
Fins ara, els inversors internacionals han tractat Espanya com un país segur i raonablement estable, disposat a esperar esdeveniments sense precipitar-se. Aquesta actitud pacient, que no s’ha de confondre amb indiferència, és precisament la que es veu afavorida per un full de ruta clar.
Si els inversors —com han demostrat— ja estaven disposats a esperar amb calma, ara la garantia que les eleccions no s’avançaran redueix la tensió i transforma una incertesa difusa en un calendari assumible. Permet a les empreses planificar inversions a mitjà termini, als fons de capital fixar posicions sense por a un canvi regulador sobtat, i a l’Administració executar polítiques amb el temps necessari perquè donin fruit.
El que de debò posaria en risc la confiança no és la durada d’un cicle polític, sinó la sensació que es pot produir una ruptura sobtada en qualsevol moment. Una legislatura amb un horitzó conegut —fins al 2027— ofereix justament el contrari: redueix el marge perquè la inestabilitat —consubstancial a qualsevol procés electoral— acabi convertint-se en una dada estructural.
A aquesta certesa temporal s’hi afegeix un element que pot resultar decisiu: els pressupostos que el Govern es disposa a presentar. Uns comptes públics debatuts i aprovats són, per a qualsevol inversor, la prova més tangible que les institucions continuen funcionant amb normalitat més enllà del soroll parlamentari. Uns pressupostos nous —i no la simple pròrroga dels anteriors— aporten una legitimitat operativa que cap discurs no pot substituir: la prova que, malgrat la fragmentació parlamentària, les institucions continuen actuant amb efectes reals sobre la inflació, l’ocupació, el consum, el dèficit, la inversió pública i el camí de reducció del deute que tant valoren els agents econòmics i socials.
No es tracta de negar que Espanya pugui acabar pagant una certa factura per la confrontació partidista dels últims mesos: la caiguda al rànquing de Kearney —ja esmentada— i el descens recent de les consultes voluntàries d’inversió són indicadors que no convé, de cap manera, ignorar. Però precisament per això, fixar el 2027 com a horitzó electoral i sumar-hi l’elaboració d’uns pressupostos sòlids no és una fugida cap endavant. És, més aviat, substituir la incertesa per un calendari conegut i la pròrroga pressupostària per una gestió amb impacte real.
Espanya avui no necessita ni urgència electoral ni imprevisibilitat institucional. Necessita temps i serenor per sostenir un cicle econòmic que, ara com ara, continua sent extraordinàriament positiu. Aquesta és, en el fons, l’aposta que hi ha darrere de la calma: no pas la comoditat de qui evita decidir, sinó la convicció que l’estabilitat ben gestionada també és, a la seva manera, una forma de governar.
