Ben segur que heu sentit a dir que els nens són com esponges a l’hora d’aprendre idiomes. Certament, ho podem comprovar a moltes escoles, des de l’etapa d’educació infantil fins als darrers cursos de batxillerat. Amb la gran diversitat lingüística que tenim, sort n’hi ha d’aquesta capacitat per absorbir i dominar noves llengües. Ara bé, que ningú no pensi que és tan senzill. Aquest aprenentatge no es produeix de manera espontània ni sense esforç, sinó que és fruit també de la feina constant i del compromís de mestres i professors.
Coneguda la situació i la realitat, toca abordar l’ensenyament d’idiomes des d’una perspectiva estrictament acadèmica, al marge d’altres consideracions. És un error quan les pressions o les motivacions polítiques condicionen l’aprenentatge d’una llengua concreta, perquè sovint això acaba comportant el menysteniment d’una altra. Parlem clar: és tan negatiu insistir, exigir o pressionar per un aprenentatge més ampli del català si això ha d’anar en detriment del castellà, com fer-ho a l’inrevés. I a Catalunya aquest fenomen es produeix massa sovint i amb una intensitat excessiva.
Els qui actuen d’aquesta manera acaben perjudicant les dues llengües i, per tant, van en contra del mateix objectiu que diuen perseguir. Fer creure que el català és suficient per moure’s arreu del món, sense necessitat del castellà o de l’anglès, és viure d’esquena a la realitat i limitar oportunitats presents i futures. Tan negatiu és aquest plantejament com el de qui menysprea el català tot i viure a Catalunya. Totes les llengües són patrimoni de la humanitat i no ens podem permetre que desapareguin.
És cert que el català es troba en una situació delicada. Fa anys que arrossega dubtes, decisions equivocades i actuacions poc encertades que, en determinats moments, han contribuït a projectar la imatge d’una llengua imposada, sovint presentada en contraposició a les altres i, especialment, al castellà. En aquest tipus de conflictes, el català té molt més a perdre que no pas el castellà. Per això, cal actuar sempre amb seny, respecte i intel·ligència. Són qualitats que, malauradament, han faltat massa sovint en l’actuació d’una part dels dirigents polítics catalans durant les darreres dècades.
Tornem al principi. Si és cert, i ho és, que totes les persones tenim capacitat per aprendre i parlar diversos idiomes, el que cal és posar-ho en pràctica, començant pels més petits, però allargant aquest aprenentatge fins allà on faci falta.
D’entrada, respecte i preocupació per totes les llengües. Després, facilitats per aprendre-les, partint de la base que no cal ser cap fenomen per parlar-ne tres o quatre. Sí, tres o quatre. Estan a l’abast de la majoria de les persones, encara que no sigui amb un domini complet. Per entendre’ns, es pot arribar perfectament a un nivell B1 o B2 sense necessitat d’assolir un C1 o un C2.
A l’escola, a l’empresa i també en el temps lliure, la gent ha de tenir a l’abast facilitats reals per accedir a classes d’idiomes. En aquest punt, sí que cal un esforç especial per trobar espais nous per al català. Les constants onades de nouvinguts fan necessari que hi hagi tota mena d’espais i horaris per poder entrar en contacte amb la llengua. No cal limitar-ho a escoles o acadèmies: cal fer-ho més accessible i que diferents entitats el puguin oferir i ensenyar. Tot plegat s’ha de fer amb naturalitat, sense imposicions ni exigències rígides de terminis o nivells. L’important és que primer l’entenguin i, a poc a poc, vagin perdent la por a parlar-lo, encara que sigui amb errors. Ja els aniran corregint i guanyaran seguretat amb el temps.
I, un cop més, cal normalitzar la idea que qualsevol persona pot arribar a parlar tres o quatre llengües sense haver de passar per la universitat ni tenir capacitats especials.
I, per descomptat, respecte per a totes les llengües, tant les d’aquí com les de fora. Cap no és superior a cap altra, i totes formen part del patrimoni de la humanitat.
