Article publicat originalment a EL PAÍS i a L’Hora de Nou Cicle, que reproduïm pel seu interès
Una vegada vaig llegir una entrevista a Michel Rocard, que va ser primer ministre francès mentre Mitterrand era president, en la qual deia que mai no recomanaria als seus fills que es dediquessin a la política. Mesos després em va tocar sopar assegut al costat de la seva esposa. No vaig poder evitar preguntar-li per aquella opinió del seu marit. —“És clar! “—em va dir—. “No t’imagines les coses que li han arribat a fer!”
Sí que me les podia imaginar, i vaig recordar per a mi la vella dita: si no vols pols, no vagis a l’era. El recurs dels que governen dient que pateixen i se sacrifiquen pels altres, o pel bé del país, em semblava llavors un victimisme forçat, o una coqueteria interessada.
Tanmateix, últimament tinc dubtes. Em consta que molts dels que, de la meva generació i de la següent, s’han dedicat a la cosa pública, tot i que no expressen en públic el parer de Rocard, en privat l’apliquen. Constato, d’altra banda, que les coses de la política han arribat a un punt tal de brutalitat que dedicar-s’hi pot arribar a fer-se insuportable per a molts. No em refereixo a la creixent dificultat dels problemes als quals qualsevol govern s’enfronta, ni a la duresa dels debats a les xarxes o als parlaments, sinó a una altra cosa. L’espectacle de la política s’està convertint sovint en quelcom grotesc, fins a extrems fa poc inimaginables, que ens recorden la frase del vell Tarradellas: «En política es pot fer de tot, menys el ridícul».
Qui podia arribar a imaginar que veuríem als jardins de la Casa Blanca un ring en el qual dos individus combatien davant milers d’espectadors, amb tanta violència que, segons llegeixo a la premsa, «quan un cau a terra, l’altre té dret a matxucar-lo»? Qui podia predir els exabruptes que se senten al Congrés dels Diputats o al Senat? No s’hi arriba a les mans, per sort, però l’espectacle és tan de vergonya aliena com els combats d’arts marcials a La Garra de Trump.
Renecs i insults s’han convertit en la nova normalitat parlamentària a Espanya. Fins i tot quan excepcionalment es produeix una pausa, també aquesta resulta inquietant i significativa. No és normal aplaudir durant set minuts un discurs, encara que el pronunciï el Papa de Roma. Hom pot arribar a creure que l’ovació del Congrés a Lleó XIV no va ser només per allò que va dir sinó per allò que sàviament va ometre. En efecte: la paraula corrupció no va ser pronunciada en el discurs. La diplomàcia vaticana sap que no s’esmenta la corda a casa del penjat.
Per definir les principals causes de la crispació política imperant sol invocar-se la corrupció i el seu correlat, la judicialització de la política. No minimitzo en absolut l’enorme gravetat d’aquests fenòmens: tots dos són perillosament lliberticides i poden endur-se per davant la nostra democràcia. Tanmateix, no crec que siguin la causa principal dels problemes polítics actuals. Més aviat crec que es tracta de la seva conseqüència.
Si no em falla la memòria, vaig escoltar per primera vegada el vocable «judicialització de la política», fa uns cinquanta anys, de boca de José Ramón Recalde, un intel·lectual que va pagar amb detencions, tortures i presó el seu compromís polític contra la dictadura de Franco, i que després, en la democràcia recuperada, va ser conseller socialista del Govern Basc. Les seves anàlisis, condensades en el llibre Crisis y descomposición de la política (Alianza 1995), són d’una sorprenent actualitat. Recalde, a qui ETA no va aconseguir assassinar tot i que el va ferir de gravetat, deia que la corrupció no havia de ser vista únicament com el «vici ètic» d’uns individus determinats, sinó que havia de ser considerada «en el seu sentit propi, derivat de la descomposició biològica», com a eventual «procés degeneratiu» dels instruments i institucions de la democràcia. Segons Recalde, el principal factor de crisi de les democràcies no seria la polarització sinó més aviat el contrari: la dispersió individualista, la indiferenciació entre les ofertes, que pot portar a la descomposició de la política i dels seus instruments. Les coses solen ser sempre complicades i cal desconfiar de les explicacions senzilles, però em sembla que la vella anàlisi de Recalde és molt útil i fecunda per interpretar la crisi actual de les democràcies. No estem assistint, en efecte, a Espanya i a tot el món, a fenòmens espectaculars de grotesca i caòtica descomposició de la política?
Vistes així les coses, la corrupció, tant la real com l’atribuïda, no seria la causa de la crisi democràtica, sinó més aviat el seu reflex, una conseqüència del que Recalde imputava a la descomposició i a la «selecció negativa» que pot produir-se a les democràcies. Que aquestes conseqüències siguin especialment doloroses quan afecten aquells que es jutja com els millors agreuja el problema: «Corruptio optimi pessima», «la corrupció dels millors és la pitjor», deien els clàssics. En aquest sentit, un remei és recomanable: cal sortir decebut de casa.
Hi ha molt de premeditació i de fabricació, d’exageradament estimulat, en la crispació política actual. Alguns afirmen que desapareixeria per encantament si el PP arribés al govern, amb o sense Vox. Altres, per evitar-la, han preconitzat acords entre el PSOE i el PP. Però hi ha raons fonamentades que fan pensar que aquests no són viables, i que cedir, per passiva inhibició, el govern al PP seria, en el millor dels supòsits, una mostra de pèssima ingenuïtat.
Algunes d’aquestes raons venen del passat. Els exponents de la vella generació socialista que expressen reserves o crítiques a Pedro Sánchez reconeixen també, per pròpia experiència, que la destrucció de l’adversari a qualsevol preu és la substància mateixa de la política de les dretes espanyoles quan estan a l’oposició. Afegeixen que, en aquest afany, la «derechita cobarde» pot arribar a ser pitjor que l’altra. De tant en tant cal recordar Luis María Anson: «Calia acabar amb Felipe González. En molts moments es va fregar l’estabilitat del propi Estat, però era l’única manera de treure’l d’allà.»
Estem en el mateix, però a lo bèstia, amb formes més sobreactuades i brutals, en un context internacional més caòtic i perillós. La teatral desinhibició de Donald Trump actua de decapant, dissol totes les formalitats de respecte, fa escola. Així, sentim els portaveus del PP, un partit amb un ominós historial de condemnes, dir que el govern de Pedro Sánchez és una «organització criminal»; que la Moncloa és un «cau de delinqüents», i així successivament. Aquest teatre genera efectes de bumerang, d’incredulitat, però provoca alarma. Els que exigeixen que el govern es rendeixi «amb les mans enlaire», són demòcrates o són dels del braç alçat?
S’afirma, amb raó, que dir que ve el llop no és la solució. Però la qüestió que es planteja a continuació és la següent: Què hem de fer quan tenim la certesa que ve el llop? Xiular i mirar cap a un altre costat? Podem deixar d’assenyalar que l’amenaça d’una involució iliberal, autoritària i centralista a Espanya és avui una possibilitat absolutament real?
Ho saben bé els qui, des de tot l’arc parlamentari, sostenen o fan possible l’actual govern de coalició. Potser allò que els uneix pot expressar-se amb els versos d’Eugenio Montale: «Avui només això podem dir-te, / el que no som, el que no volem». Però aquest nexe d’unió no és poca cosa. És el consens democràtic mínim que al segle passat va acabar derrotant els totalitarismes, i que avui s’enfronta a noves amenaces.
No sembla responsable, en aquestes circumstàncies, preconitzar la inhibició, la neutralitat o l’abstenció; o recomanar als nostres fills i nets que no es dediquin a la política. Ni el mercat, ni la tècnica, podran salvar-los de la possible barbàrie dels anys vinents. Només ho aconseguirà la política democràtica, si hi participen. Si els consells de retraïment s’imposessin, s’imposaria també, durant molt de temps, la descomposició política. Llavors tindríem al govern el millor de cada casa, com veiem que succeeix a tantes parts del món.
Enllaç a EL PAÍS
Enllaç a L’Hora de Nou Cicle
