El desnonament de Maricarmen Abascal, de 87 anys, i les imatges del seu desallotjament en llitera del pis de Madrid on havia viscut des del 1956 han convertit el cas en un fenomen que va més enllà de l’impacte mediàtic i viral. Dissabte a la nit, al final d’una manifestació convocada pel Sindicat de Llogateres sota el lema «Ni una Maricarmen més», centenars de persones van decidir quedar-se a dormir a la Puerta del Sol. S’hi van instal·lar tendes de campanya, sacs i estoretes per ocupar una plaça carregada de simbolisme.
La plaça, que va ser l’epicentre del 15-M el 2011, va tornar a omplir-se de tendes i de protestes. I la inevitable comparació —recordada per mitjans de comunicació de tot signe— no és casual. Quinze anys després d’aquella altra onada d’indignació, ara és l’habitatge el que ha substituït la crisi financera com a detonant d’un moviment de protesta que ja s’ha estès, amb concentracions paral·leles, a Barcelona i altres capitals. El mateix sindicat ha advertit que l’acampada «continuarà endavant» i que «escalaran» la protesta si el Govern no aprova aquesta setmana el ja batejat com a «decret Maricarmen», que negocia amb Junts.
Aquest poder de convocatòria té una explicació senzilla: Maricarmen concentra en una sola història tot allò que les estadístiques no poden arribar a reflectir. Un fons d’inversió, Urbagestión, que compra un contracte de renda antiga i executa el desnonament després d’anys de litigi, aprofitant una escletxa legal. Un escut antidesnonaments —vigent des de la pandèmia— que el Congrés, amb els vots del PP, Junts i Vox, va tombar tot just uns mesos abans. Una dona de 87 anys fora de casa i sense alternativa habitacional. I ara, una plaça ocupada que reactiva la memòria emocional de tota una generació que va patir el 2008 la desocupació i que avui pateix la dificultat d’accedir a un habitatge.
El debat que ha esclatat al voltant de Maricarmen i l’acampada posterior recull, amb raó, la indignació acumulada de molta gent durant molt de temps. Està associada a preus i lloguers inabastables, a les pràctiques abusives de certs arrendadors, als fons voltor, a les dificultats d’un Govern que negocia el «decret Maricarmen» amb el mateix partit —Junts— els vots del qual van tombar l’escut antidesnonaments mesos enrere. I, en definitiva, a la impotència.
És un debat legítim i molt necessari. El problema és que una acampada, que ha servit de detonant i d’energia simbòlica per posar sobre la taula la urgència del problema, no és suficient.
Ens equivoquem si centrem tota l’atenció en el cas de Maricarmen. El seu drama és commovedor i constitueix, per si mateix, una denúncia. Però el problema és estructural: Espanya va registrar 25.540 desnonaments el 2025, i la immensa majoria no van tenir càmeres ni concentracions. Maricarmen no és una anècdota, sinó el cas que permet posar de manifest la manca d’escrúpols sistèmica amb què actuen certes empreses i certs fons d’inversió, sense tenir en compte el rostre humà de les persones que treuen de casa seva.
Maricarmen també és una categoria quan denuncia que algunes grans empreses i bancs controlen entre el 5% i el 9% del parc d’habitatges, un percentatge que a Madrid i Barcelona s’acosta al 17%. Però el cas de Maricarmen, encara que no s’apreciï a primera vista, també està relacionat amb aquests propietaris particulars que, sense ser grans tenidors, representen gairebé el 90% del mercat i són molt sensibles a qualsevol clima de temor o inseguretat.
És molt important distingir allò que és urgent d’allò que és estructural. El més urgent és que el decret que es negocia aquests dies amb Junts no repeteixi l’error del febrer: cal que blindi jurídicament les persones vulnerables amb una alternativa habitacional garantida, i no només mitjançant la suspensió temporal del llançament.
Allò que és estructural és el que determinarà si d’aquí a deu anys hi ha menys o més Maricarmen. I per això són determinants l’ampliació del parc públic d’habitatge, l’agilització de la construcció, la seguretat jurídica també per al propietari particular i l’oferta als llogaters d’un tipus de contracte que, si no pot ser completament indefinit, sí que respongui al màxim possible a les seves necessitats d’arrelament i seguretat.
I això ens porta a una pregunta incòmoda: què ha fallat tres anys després de la Llei d’habitatge? No és que hi falti normativa. En algunes zones d’Espanya i Catalunya ja hi ha zones tensionades, límits de renda, incentius fiscals i una definició de gran tenidor. El que ha fallat és l’execució desigual entre comunitats i, sobretot, que la llei protegeix millor el mercat que les persones. El cas Maricarmen no es va produir per manca de llei d’habitatge, sinó perquè l’escut antidesnonaments va caure al Congrés mesos abans, amb els vots dels que avui negocien el substitut.
Si l’acampada de Sol ha de deixar alguna cosa més que un ressò del 15-M, hauria de servir per a dues coses: aconseguir un decret amb protecció real davant el desnonament de persones vulnerables i no perdre de vista que aquest decret és només el primer pas d’una tasca molt més lenta: construir el parc públic que fa anys que necessita Espanya i que tot just s’ha començat a aixecar.
