En els pròxims anys, el nostre país afronta una transformació demogràfica de gran abast que ja està condicionant el present. L’entrada progressiva a l’edat de jubilació de generacions molt nombroses, combinada amb una natalitat baixa sostinguda, està modificant l’equilibri entre població activa i població dependent. Aquest canvi no és conjuntural sinó estructural, i exigeix respostes estables, amb previsió, i socialment cohesionades.
En aquest context, el paper de la immigració és ja una peça essencial del funcionament del mercat de treball i de la sostenibilitat del sistema de protecció social. Les polítiques de regularització i ordenació dels fluxos migratoris responen a aquesta realitat, així com a la necessitat de reduir la precarietat i reforçar la capacitat contributiva del conjunt de la societat. Però perquè aquesta integració sigui efectiva i socialment equilibrada, cal que vagi acompanyada de polítiques públiques robustes en matèria d’habitatge, ocupació i serveis públics.
El principal factor limitant en aquests moments no és únicament laboral ni demogràfic, sinó residencial. La dificultat d’accés a l’habitatge assequible tensiona el sistema en conjunt i afecta tant les persones joves com les famílies treballadores, les persones migrants i els col·lectius més vulnerables. Quan l’habitatge esdevé escàs o desproporcionadament car, es frena la mobilitat social, es dificulta la integració i es generen desigualtats que acaben impactant en la cohesió territorial.
En aquest marc, cal posar en valor el paper central que està desenvolupant el Govern de la Generalitat de Catalunya, encapçalat pel president de la Generalitat i primer secretari del PSC, Salvador Illa, juntament amb tot l’equip de Govern, així com el conjunt d’ens locals, que són els primers espais institucionals on es materialitzen de manera directa les tensions i els impactes d’aquest canvi estructural.
La realitat demogràfica i residencial es manifesta amb especial intensitat als municipis, que assumeixen la pressió immediata sobre els serveis públics, l’accés a l’habitatge, la gestió de la convivència i la pacificació dels barris i/o cohesió social. Són els ajuntaments els que donen resposta quotidiana a les necessitats d’acollida, escolarització, atenció a la salut, transport públic i mediació territorial, sovint en un context de recursos limitats i amb una demanda creixent.
En aquest sentit, l’acció del Govern de la Generalitat, en coordinació amb el món local, s’ha orientat a reforçar la capacitat del sistema públic per absorbir aquests canvis, impulsar la planificació d’habitatge assequible i avançar en una gestió més integrada de les polítiques socials, laborals i territorials. Aquesta col·laboració multinivell és avui una condició imprescindible per garantir respostes eficients i ajustades a cada realitat territorial.
Per això, qualsevol estratègia realista ha d’assumir que l’habitatge no és una política sectorial més, sinó una infraestructura social bàsica i imprescindible. La seva planificació ha d’estar alineada amb les projeccions demogràfiques i amb les necessitats del mercat laboral.
En aquest sentit, s’hauria de proposar la creació d’un Programa Federal d’Habitatge Assequible i Industrialitzat, acordat entre administracions, amb tres instruments principals.
En primer lloc, la constitució d’un parc estable d’habitatge assequible en règim de lloguer de llarga durada, gestionat per consorcis públics territorials, amb criteris comuns però adaptació a cada realitat local. Aquest parc ha de créixer de manera sostinguda i absolutament protegit de les dinàmiques especulatives.
En segon lloc, la implantació d’un model de producció accelerada d’habitatge mitjançant sistemes industrialitzats, amb objectius anuals vinculants i simplificació de tràmits urbanístics i constructius, sense reduir garanties ambientals ni de qualitat. La LIUPHIS aquí hi té el seu encaix.
En tercer lloc, la coordinació d’un sistema d’accés amb criteris homogenis de renda, vulnerabilitat i vinculació territorial, que eviti desigualtats d’accés entre territoris i garanteixi transparència en l’adjudicació.
Aquest programa ha d’anar acompanyat d’un reforç de les polítiques actives d’ocupació i d’una millor connexió entre formació i mercat laboral, especialment en sectors amb dèficit estructural de mà d’obra. El reagrupament familiar, en aquest marc, forma part d’un model que prioritza la cohesió social i l’estabilitat vital de les persones, i ha de ser gestionat amb previsió de serveis públics adequats.
Des d’una perspectiva socialdemòcrata i federal, la resposta a aquests reptes no pot basar-se en mesures reactives “in extremis” ni en aproximacions parcials. Cal una governança compartida entre nivells institucionals, amb capacitat de planificació a mitjà i llarg termini, i amb una clara orientació a la reducció de desigualtats.
El factor determinant no és només gestionar el canvi demogràfic, sinó garantir que es tradueixi en una societat amb més estabilitat residencial, més capacitat productiva i més cohesió social. Només així el creixement de la població activa i la reorganització del cicle vital podran esdevenir una oportunitat de creixement i millora i no un element més de tensió social.
