A la natura, hi ha un munt d’animals que es tornen molt més ferotges, a la vista de ferides i sang en els seus enemics. És aquesta visió la que els indica que poden ser més fàcils de caçar i, per tant, s’abraonen sobre ells amb la màxima força i ferocitat.
L’espècie humana no deixa de ser un animal amb un cervell més desenvolupat. No sempre segueix el millor camí, com hem pogut veure i constatar al llarg de la història. Ara mateix, tenim uns quants exemples que demostren que aquest animal racional que diem que som és capaç d’impulsar comportaments d’una crueltat que cap animal salvatge no duu a terme.
Doncs bé, permeteu-me la llicència de fer comparacions, amb totes les distàncies que se’ls hi vulguin posar, però el PP —ja no parlo de Vox— va entrar en una etapa d’embogiment l’endemà de la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la presidència del Govern. No parlo de governs anteriors, per raons d’espai, però també tindríem exemples molt semblants als actuals.
Torno al principi. Perdre el Govern per una moció de censura i que, a les darreres eleccions generals, amb l’expectativa de guanyar-les còmodament, no pogués finalment formar Govern va suposar una sotragada definitiva, prou forta per impulsar accions i actuacions sense límits de cap mena. El mandat d’Aznar de «quien pueda, que haga» és una anècdota al costat d’un munt de poders de tota mena que, l’endemà de la moció de censura, es van posar en marxa amb l’objectiu de fer caure el Govern Sánchez tan aviat com fos possible. Els mitjans justifiquen l’objectiu.
I en aquesta persecució, veure ferides en el Govern és una constatació que es va pel bon camí, perquè les ferides mostren sang, i on hi ha sang, hi ha desgast. Toca, doncs, desgastar-ho tot, començant pel mateix president. Atacar-lo allà on més mal li pugui fer per veure si, desanimat, tira la tovallola. Primer, la dona; després, el germà, i continuaran amb tot el que trobin per davant. Ja no hi ha manies ni recances. Tampoc no hi ha prestigi que valgui.
Institucions que semblaven intocables, amb un prestigi guanyat al llarg dels anys, són capaces de caure en mans d’uns pocs eixelebrats que les faran servir de qualsevol manera, amb l’únic objectiu de fer mal al PSOE, al Govern i, si s’escau, a tots els socis que es posin per davant.
Així estem i així estarem fins, almenys, a l’acabament del cicle electoral. Saben que, si tornen a fracassar, no ho podran repetir. El temps corre en contra seva, perquè els cicles duren el que duren i l’actual onada internacional de l’extrema dreta passarà, com han passat altres moviments. I, en el camp de la justícia, el fet que els 72 anys marquin l’edat obligatòria de jubilació posa nerviosos tots els qui es troben a prop.
Bona part dels més actius, en ús i abús dels alts càrrecs que ostenten, estan a tres o quatre anys d’haver-se de jubilar. Tenen pressa, doncs, per actuar i aconseguir fer caure el Govern. Si no és ara, ja no podran repetir les jugades fetes. D’aquí que hagin d’extremar les seves accions i pressionar encara més. La resistència de Pedro Sánchez fa embogir el PP i, per això, no hi ha quarter. Tot es fa i es farà servir per tombar-lo. El que no saben, i el que els pot derrotar, és que els espanyols diguin prou i tinguin clar que la força del seu vot és més poderosa que totes les accions i actuacions, fetes i previstes. Les enquestes mostren aquesta fortalesa i poden fer fracassar l’estratègia embogida del PP.
