L’11 de juliol de 1976, l’Assemblea de Comissions Obreres es va reunir a Barcelona sota l’amenaça que la policia la dissolgués. Tres mesos abans, a Madrid, la UGT ja havia trencat la seva pròpia clandestinitat amb un congrés celebrat en un restaurant del centre de la capital.
El sindicalisme, clandestí durant el franquisme, emergia amb força després de la mort de Franco. La seva irrupció a l’espai públic va constituir un impuls decisiu per a la conquesta de la democràcia i va posar de manifest que la Transició de la dictadura a l’Estat de dret no va ser només una operació negociada entre elits polítiques —com sostenen alguns—, sinó també una transformació impulsada pel moviment cívic, obrer i sindical. Per aquesta raó, la Constitució de 1978 va consolidar els sindicats com un pilar essencial del sistema democràtic, va reconèixer la negociació col·lectiva com un dret fonamental i va reforçar la dimensió social de la nostra democràcia.
Des de llavors han passat més de cinquanta anys. S’ha avançat molt, però el camí no ha estat precisament un camí de roses. Al llarg d’aquest període, els sindicats i el moviment obrer han viscut etapes d’expansió, però també moments de dificultat i de descrèdit, sovint alimentat pels qui els consideren un obstacle per als seus interessos o per a la seva hegemonia.
Si la consolidació de la democràcia va impulsar l’afiliació sindical fins a nivells que avui semblen difícils d’imaginar, la reconversió industrial primer, les successives crisis econòmiques després i, més recentment, la pandèmia de la covid-19 l’han reduïda fins a situar-la al voltant del 13% dels treballadors. A més, aquesta presència sindical es concentra principalment al sector públic i a les grans empreses, mentre que a les petites i mitjanes empreses no arriba al 5% dels treballadors.
Tot i això, la paradoxa és que aquesta situació no és del tot negativa gràcies al nostre sistema jurídic. Espanya és, gràcies a la legislació laboral vigent, el país d’Europa amb una cobertura més elevada de la negociació col·lectiva: prop del 90% dels treballadors estan emparats per un conveni col·lectiu.
I la veritat és que ni l’onada de liberalisme i precarització que afecta el món del treball arreu del planeta ha aconseguit desmantellar les polítiques de protecció laboral i de defensa dels drets dels treballadors que s’han consolidat a Espanya i Catalunya durant els darrers anys.
Entre molts d’altres destaca que el salari mínim interprofessional ha augmentat un 66% des del 2018, amb acords assolits en cada actualització amb CCOO i UGT, fins a arribar als 1.221 euros mensuals aquest any. I l’acord per reduir la jornada laboral a 37,5 hores setmanals —també pactat amb els sindicats— tot i que va quedar bloquejat al Congrés pels vots del PP, Vox i Junts, ja s’ha obert pas en el debat social i polític.
Tot això demostra que, quan un sindicalisme intel·ligent i actiu es combina amb l’orientació política d’un govern progressista capaç d’impulsar la concertació, els avenços són possibles. Aleshores, el desenvolupament econòmic guanya impuls i el creixement es consolida, tal com ha demostrat l’economia espanyola en els darrers temps.
Però cap model de concertació tradicional no resoldrà per si sol els desequilibris que es projecten en un futur immediat. Els temps canvien i el futur és incert. Per afrontar-lo, no n’hi ha prou amb mirar enrere i repetir els mateixos patrons.
Vivim una situació molt nova: s’està produint una asimetria enorme entre capital i treball, les conseqüències de la qual són imprevisibles. El capital s’ha reorganitzat a escala global i ha concentrat el poder en molt poques mans. Els fons d’inversió, les plataformes digitals i els algorismes de gestió laboral han assumit un paper creixent en el control de les empreses i de l’economia en general, atorgant a molt poques persones un poder inusitat. Mentrestant, el treball continua ancorat en lògiques del segle XX. Continua organitzant-se i negociant empresa per empresa, sector per sector o Estat per Estat, mentre els treballadors individuals es senten cada cop més desprotegits i la precarietat augmenta.
La prepotència del capital no deixa de créixer i no s’intueixen canvis en aquesta tendència en un món cada cop més dependent d’una oligarquia tecnològica que vol exercir el control sobre un nombre creixent d’àmbits de la nostra existència.
En aquest nou context les respostes polítiques i laborals son massa febles i disperses.
La Unió Europea ha començat a respondre amb la seva directiva sobre el treball en plataformes, que exigeix transparència en els criteris algorítmics que avui condicionen torns, feines i acomiadaments. Els sindicats europeus, per la seva banda, intenten federar-se i establir aliances per respondre a iniciatives empresarials d’abast internacional. Però, fins ara, amb prou feines ho estan aconseguint.
Cinquanta anys després d’haver contribuït a la construcció de la democràcia, el sindicalisme espanyol i català afronta un repte d’una dimensió més gran, per al qual encara no ha definit respostes ni estratègies a llarg termini.
El panorama és molt clar. La “plataformització” de l’economia, l’emergència de la intel·ligència artificial i la concentració financera han reforçat un capitalisme global cada cop més allunyat de les persones, mentre les tecnooligarquies intenten per tots els mitjans ampliar el seu control sobre àmbits creixents de l’economia, prescindint tant com sigui possible del treball humà i de la representació sindical. Si aquest poder es queda sense contrapès, si les plataformes arriben a dominar bona part del comerç i la producció, no només retrocediran els drets laborals, sinó que també s’erosionarà la mateixa democràcia que els sindicats van ajudar a construir.
Això és, ni més ni menys, el que es pot arribar a entreveure en l’horitzó si l’imperialisme tecnològic acaba dominant la vida laboral i social.
D’aquí que el gran repte dels sindicats actualment, i també de la política progressista, no consisteixi només a defensar els drets laborals conquerits i millorar les condicions de vida, sinó a fer un pas endavant perquè el sindicalisme pugui contribuir a garantir la democràcia del futur en un món cada cop més interconnectat. Un pas endavant per equilibrar el poder d’un capital cada vegada més anònim, més allunyat de la vida real i menys sotmès a contrapoders.
La llibertat sindical es va guanyar al carrer abans d’escriure’s a la Constitució. Assegurar-la davant dels reptes de la intel·ligència artificial, mig segle després, és la forma que avui pren la mateixa tasca d’emancipació d’aleshores. Siguem-ne ben conscients.
