Hi ha militants i votants socialistes que, aquests mesos, no saben ben bé què respondre quan algú els pregunta per l’actualitat política. Molts han deixat de fer preguntes perquè les respostes que troben els incomoden; d’altres observen la informació amb una barreja de recel, decepció i desconcert.
No és que hagi crescut la indiferència ni que la ciutadania tendeixi a refugiar-se en la vida privada quan la vida pública es torna inquietant. El que ha augmentat és la perplexitat. Una perplexitat molt concreta, que afecta especialment aquells que continuen creient —racionalment i afectivament— en un projecte de regeneració i d’avenç democràtic, i que es troben amb alguns dels casos judicials en curs que entren en contradicció directa amb els seus ideals.
Aquesta perplexitat concreta té sentit polític i mereix ser presa seriosament. No es pot gestionar de manera banal amb respostes retòriques. Però prendre-la seriosament exigeix distingir amb precisió què és reprotxable, què és soroll i què és, malgrat tot, un avenç real. Exigeix, precisament, una actitud antidemagògica: centrar-se estrictament en els fets.
Sense ambigüitat
El president del Govern, Pedro Sánchez, ha respost als casos de corrupció que afecten el PSOE de manera directa: «No he conegut mai —ha afirmat recentment— ni se m’ha informat sobre les activitats de la senyora Leire Díez. I, si no s’ha fet, és precisament perquè no ho hauria tolerat mai». Els serveis jurídics del partit, va afegir, analitzen la documentació per emprendre accions en defensa de la seva honorabilitat.
Són paraules que no deixen marge d’interpretació: tolerància zero davant la corrupció i disposició a actuar de manera proactiva.
Però no és la primera vegada que Sánchez es pronuncia en aquests termes. Davant els casos de Santos Cerdán, Koldo i Ábalos, la resposta va ser idèntica: decepció i col·laboració plena amb la justícia. El mateix va fer quan van sorgir les acusacions contra l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero: «Tota la col·laboració amb la justícia, tot el respecte a la presumpció d’innocència i tot el meu suport al president Zapatero», va dir literalment a les Corts.
Lluita contra la corrupció
El juliol del 2024, el Govern va presentar davant del Congrés un pla amb 31 mesures articulades al voltant de quatre eixos: transparència institucional, reforma electoral, regulació dels grups d’interès i lluita contra la desinformació. L’anunci era ambiciós.
L’avantprojecte d’Administració Oberta —vaixell insígnia del pla en matèria de transparència i conflictes d’interès— ja es troba en fase legislativa. La llei de lobbies, admesa a tràmit el juny del 2025, encara no ha estat aprovada definitivament. I el desenvolupament d’una rendició de comptes semestral, objectiva i verificable, està previst.
Els avenços són reals: l’aprovació del Reial decret que desenvolupa l’estratègia anticorrupció prevista a la Llei 2/2023; la creació de l’Autoritat Independent de Protecció de l’Informant (AIPI), per blindar els qui denuncien; l’ampliació de la plantilla del Ministeri Fiscal amb dues noves unitats especialitzades; i la posada en marxa del Sistema d’Integritat de l’Administració General de l’Estat. Són peces d’un edifici que es va construint a poc a poc i que encara s’haurà de completar.
Acció autonòmica
En l’àmbit autonòmic, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Salvador Illa, ha desplegat un dispositiu propi que convergeix essencialment amb les línies del Govern central. El seu eix vertebrador és el Pla de Govern Obert i Bon Govern, amb cinquanta-cinc objectius operatius articulats al voltant de la transparència, la traçabilitat de les decisions públiques, la integritat i la participació ciutadana.
A això s’hi afegeix una Estratègia de Lluita contra la Corrupció amb vint-i-cinc actuacions concretes, elaborada amb la participació de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Les dades d’aquesta institució —independent de l’executiu i equivalent funcional de la projectada autoritat estatal de protecció de l’informant— són eloqüents: el 2025 va registrar un augment del 750% en les denúncies rebudes respecte al 2016, amb més de 1.480 expedients, el 70% dels quals van arribar a través del canal anònim.
Catalunya compta, a més, des del 2015 amb un Registre de Grups d’Interès —pioner a Espanya— que agrupa més de 6.700 entitats i que ha documentat més de 60.000 activitats d’influència davant l’administració. El novembre del 2025, l’informe de la Comissió d’Experts per a la Transformació de l’Administració (CETRA) va incorporar cinquanta propostes addicionals centrades en l’avaluació de les polítiques públiques i la qualitat institucional.
El canvi i la inèrcia
L’existència de casos judicials en curs no invalida els avenços, però sí que assenyala la necessitat de completar-los. Per això, cal allunyar-se tant del triomfalisme —dels qui presenten les reformes com una victòria ja consumada— com del catastrofisme dels qui conclouen que el sistema és irreformable.
El sistema democràtic espanyol ha demostrat capacitat real per desmantellar xarxes de corrupció. Les sentències fermes en casos com Gürtel, Bárcenas, Kitchen, Nóos o Rato no són el mèrit de cap partit, sinó el resultat del fet que la premsa lliure, la fiscalia i els tribunals han pogut actuar amb prou independència.
Que els escàndols surtin a la llum i arribin als jutjats no és el símptoma del fracàs de la democràcia, sinó, al contrari, una prova del seu funcionament. I aquest funcionament inclou una garantia irrenunciable: totes les persones investigades, amb independència de la seva filiació política o de la gravetat de les acusacions, tenen ple dret de defensa, a la presumpció d’innocència i a ser jutjades amb les garanties de l’Estat de dret. Defensar aquest principi no és condescendència amb el corrupte, sinó la condició de possibilitat d’una justícia que es pugui exigir a tothom per igual.
Però encara queden tasques pendents. El Consell General del Poder Judicial, malgrat la seva renovació el 2023, manté un sistema de selecció que no elimina les sospites de repartiment partidista, i això erosiona la confiança institucional i allunya el sistema dels objectius fixats per Europa. La Fiscalia Anticorrupció, tot i haver estat reforçada, encara opera amb recursos insuficients per a la dimensió del seu mandat. El règim sancionador en matèria de transparència tampoc no té l’eficàcia necessària —la freqüència amb què el Consell de Transparència hi ha d’intervenir és, en si mateixa, un indicador d’un problema estructural. I la protecció efectiva dels denunciants anònims (coneguts com a whistleblowers) —la llei dels quals es va aprovar el 2023, però l’aplicació de la qual el GRECO considera encara insatisfactòria— continua sent una assignatura pendent.
Una exigència, no una resignació
Davant dels qui se senten defraudats o perplexos per la situació actual, cal posar en valor el rumb emprès i els avenços aconseguits: tots ells conviden a mantenir la confiança de cara al futur.
La corrupció no és patrimoni de cap partit, però la tolerància cap a ella sí que és una elecció. I l’exigència de reformes estructurals —un CGPJ independent, una llei de lobbies aprovada, una transparència amb conseqüències reals i una protecció efectiva dels denunciants— no és una traïció al projecte polític propi, sinó el que en garanteix la credibilitat. Un votant o militant que reclama aquestes reformes amb la mateixa energia amb què rebutja la instrumentalització política de la justícia no entra en contradicció. Es manté, al contrari, en l’únic espai des del qual és possible una posició coherent: la defensa de l’Estat de dret i la seva millora.
La perplexitat, fins i tot la indignació que pot sorgir davant la decepció, ben orientada, és el millor antídot contra dues patologies simètriques: la del dogmàtic —que defensa allò indefensable— i la de l’escèptic —que abdica de tota exigència perquè tot li sembla igual—.
Però res no és igual. La lluita contra la corrupció política està en marxa i donarà fruits, tot i que encara queda molta distància per recórrer entre els objectius i els fets. Aquesta distància —entre allò que no és igual i allò que encara no és suficient— és exactament l’espai on es juga la regeneració democràtica. Una regeneració que s’ha d’accelerar i intensificar, si no vol deixar massa espai a la demagògia.
