La crisi provocada per la pesta porcina africana (PPA) a Catalunya no només ha posat en risc no només la sanitat animal i l’economia d’un sector estratègic per al país, sinó que també ha posat a prova la capacitat real de les nostres institucions per respondre a un repte propi del que el sociòleg alemany Ulrich Beck va definir com a societat del risc global.
Les mateixes dinàmiques que permeten que un producte o una persona viatgin d’un continent a un altre en hores –globalització, migracions, logística– fan possible que una epidèmia, un accident tecnològic o una alteració concreta del clima en una regió del món modifiquin de manera abrupta i simultània les condicions de vida al planeta.
La crisi de la Covid l’any 2020 ja ens va ensenyar que, davant dels nombrosos riscos sistèmics amb què convivim, només funcionen les respostes diligents, ràpides i sustentades en la ciència. Aquest és el punt de partida des d’on cal analitzar i valorar la gestió, per part del Govern de la Generalitat, de la crisi derivada de la infecció per PPA. I en aquest terreny, els criteris són clars: preparació i prevenció adequades; assimilació i ús dels protocols internacionals; existència de professionals formats; coordinació interadministrativa; responsabilitat compartida; i comunicació i transparència amb la ciutadania.
En el cas del brot de PPA detectat a Collserola —comunicat els dies 28 i 29 de novembre—, la Generalitat ha actuat d’acord amb aquests criteris i dins del marc establert per la Unió Europea, l’Organització Mundial de Sanitat Animal i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura per a aquest tipus d’emergències. L’actuació ha inclòs: la identificació ràpida de la infecció; la declaració immediata de l’emergència; la zonificació en àrees amb diferents nivells de risc; l’aplicació de restriccions estrictes als moviments d’animals i productes; l’establiment de cordons sanitaris a les explotacions i instal·lacions afectades; una vigilància intensiva de la fauna silvestre; i sacrificis selectius en el perímetre de seguretat. Al mateix temps, s’ha mantingut una coordinació permanent amb el Govern d’Espanya i amb les autoritats comunitàries per delimitar adequadament les zones de risc —en els seus diversos graus— i garantir una resposta que té importants repercussions comercials.
El dispositiu operatiu es va activar amb una rapidesa inusitada: en només vint-i-quatre hores es va tancar la serra de Collserola i les zones afectades; s’hi van desplegar centenars d’efectius de vigilància i seguretat sanitària; es van organitzar, seguint els criteris de la UE, els controls i les batudes de la fauna salvatge; es va restringir l’accés als boscos i a les àrees agrícoles de la zona de risc; i es va executar el sacrifici preventiu de 30.000 porcs sans dins l’anell de seguretat de 20 quilòmetres.
En tot moment no només s’han complert els protocols internacionals, sinó que s’ha treballat sense prejudicis ni inhibicions amb la resta d’administracions i amb els sectors afectats. El Govern ha cooperat de manera coordinada amb el Govern d’Espanya; ha sol·licitat des del primer moment el suport de l’UME, de personal especialitzat del SEPRONA i d’experts i científics; ha dialogat i acordat amb el sector ramader les mesures més dures que calia adoptar; i ha actuat amb l’Estat i amb la Unió Europea en una coordinació plena, sense rivalitats ni competències improcedents.
En aquest context, el debat polític que —un cop la crisi ja estava encarrilada— va tenir lloc al Ple del Parlament sobre la conveniència del viatge de Salvador Illa a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) corre el risc de desviar el focus del que és essencial i d’alimentar el confusionisme. Perquè el que és essencial és que el president va saber compatibilitzar l’agenda internacional amb el lideratge i el seguiment minut a minut de la crisi. Salvador Illa va mantenir un contacte permanent amb el seu equip a la Generalitat —recordem que els avions actuals disposen de connexió wifi i telefònica—, es va connectar telemàticament a les reunions del Govern i va ajustar la seva agenda a Mèxic per seguir en directe l’evolució del brot.
En ple segle XXI, amb comunicacions permanents, no és seriós reduir l’anàlisi de la gestió de la crisi a la ubicació física del president, especialment quan el dispositiu tècnic, la conselleria competent i el conjunt de l’Executiu han respost de manera coordinada i sense cap llacuna ni negligència.
Tampoc no han fallat ni la informació ni la transparència. Lluny d’eludir les hipòtesis o els rumors sobre les possibles causes del brot, la Generalitat ha impulsat des del primer moment una investigació exhaustiva i sistemàtica sobre el seu origen, sense descartar ni tan sols la hipòtesi més incòmoda: una possible fuga en un laboratori que treballa amb el virus. N’és una prova l’anunci de l’obertura d’expedients informatius i d’auditories, en què participaran totes les administracions implicades, així com els diversos cossos policials i de seguretat amb competències en la matèria.
Aquesta disposició a obrir totes les línies de recerca i a explicar que el focus està contingut, encara que no del tot resolt, és una mostra exemplar de la lògica amb què hem d’afrontar la societat del risc en què vivim. Davant dels riscos sistèmics i globals que ens envolten, no es pot prometre —ni ningú pot aspirar a— una seguretat absoluta, però sí que podem exigir exemplaritat en la gestió de la incertesa i dels riscos concrets.
Si es compara amb altres crisis recents, marcades per la improvisació, la negació del problema o el càlcul partidista, la gestió de la PPA a Catalunya transmet allò que la ciutadania feia temps que reclamava: institucions que funcionen, que es coordinen i cooperen sense discutir per competències ni buscar protagonismes, i que en tot moment prioritzen el servei públic i la seguretat. Aquest és el camí per reforçar la confiança en la nostra democràcia i en els nostres governs en temps de riscos globals.
