Article publicat originalment a ElDiario.es i L’Hora de Nou Cicle
Imaginem que estem presenciant una desfilada. Durant una hora, totes les persones d’un país passaran davant nostre ordenades segons la seva alçada, la qual correspondrà als seus ingressos. Passats deu minuts, encara no hem vist ningú: han desfilat, imperceptibles als nostres ulls, multituds desnonades o insolvents, sota mínims, endeutades fins a les celles. A poc a poc comencem a albirar caminants d’uns pocs centímetres, que després arriben a alguns pams. Només transcorreguts tres quarts d’hora els caminants comencen a tenir la talla mitjana dels espectadors.
Després, l’alçada dels participants en la marxa va augmentant. En els últims sis minuts la talla es dispara: desfilen professionals de sis metres d’alçada; i els segueixen empresaris i alts executius de 15, 30 o 150 metres. Els darrers moments són d’autèntica traca: apareixen uns quants gegants tan colossals que només arribem a percebre la sola de les seves sabates.
Aquesta seqüència imaginària fou creada per l’economista holandès Jan Pen, en un llibre de 1971 sobre la distribució dels ingressos al món. Quan es va publicar, el gegant que podia tancar la marxa era John Paul Getty, un magnat del petroli de qui es deia que era l’home més ric del món. Avui seria Elon Musk.
Podríem també imaginar la desfilada dels 561 milions de persones que tenen compte a X (ex Twitter), la xarxa social que és propietat de Musk. Començaria igual, amb milions d’éssers invisibles, comptes abandonats o oberts només per llegir, amb zero seguidors. Al cap de vint minuts, l’alçada dels caminants superaria tot just uns pocs centímetres i només al cap de tres quarts d’hora la talla arribaria a la mitjana. En els darrers segons desfilarien uns pocs gegants descomunals. I qui tancaria la desfilada? De nou Elon Musk, el colós. Els espectadors només arribarien a veure la sola de les seves sabates, de diversos centenars de metres de gruix. Té 235.441.928 seguidors.
Joan Brossa, gran poeta, deia que “l’únic pedestal són les sabates”. D’acord: ningú no és més que ningú, i qui s’autoencimbella és ridícul. Però què passa quan les sabates digitals d’uns pocs són tan desmesuradament colossals?
Vam poder veure una petita mostra d’aquesta anomalia el passat 3 de febrer quan, des del seu pedestal gegantí, Elon Musk va dir “Dirty Sánchez” al president del Govern espanyol, i el va denunciar davant els seus 235 milions de seguidors, dient que era “un tirà i un traïdor al poble d’Espanya”.
Quins efectes pot tenir un atac fulminant d’aquesta naturalesa és per a mi un misteri. D’una banda, el seu caràcter brutal i la seva enorme difusió fan témer conseqüències negatives. Però la seva vulgaritat és tan prepotent, tan desmesuradament megalòmana, que també genera, sens dubte, reaccions adverses. Potser l’única constatació possible és que, últimament, allò que avança en tecnologia retrocedeix en enginy. Un tuit de Winston Churchill ens alegraria el dia. Les expansivitats de Musk ens l’entristeixen, no per les seves bajanades, sinó perquè reflecteixen una situació de fons inquietant i sinistra.
Uns dies abans de l’eructe digital de Musk, Pedro Sánchez havia denunciat que “no hi ha llei a les xarxes socials” i havia defensat la necessitat de fixar límits i responsabilitats als propietaris de les gegantines plataformes digitals. Allà va tocar os. Va suscitar la ira de Musk i també la de Pavel Dúrov, fundador i CEO de Telegram, que va enviar una llarga diatriba a tots els usuaris espanyols, cridant-los a “lluitar pels seus drets” contra Sánchez, culpable d’impulsar un “estat de vigilància” i de “sobrecensura”.
Alguns magnats, propietaris de xarxes socials i d’eines de la IA, mostren la seva bel·ligerància contra qualsevol temptativa de crear normes democràtiques de circulació en un sistema digital on la distribució del poder és brutal i arbitrària. No volen codis ni semàfors, i assimilen la “llibertat d’expressió” a una “llibertat de circulació” que permeti conduir en sentit contrari i atropellar tant adults com menors.
El precepte esgrimit pels porcs a La granja dels animals de George Orwell deia que “tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres.” L’apel·lació a la “llibertat” dels magnats digitals d’avui té exactament el mateix sentit.
El més inquietant d’aquest assumpte no és allò que passa a la superfície. El decisiu és allò subreptici, opac. En un article de la revista Nature del passat 18 de febrer, els autors mostren, amb dades, que el “Per a tu” de X prioritza les publicacions dels activistes de dretes i els missatges polaritzadors, alhora que relega els mitjans més objectius. També demostren que el biaix perdura fins i tot tornant al feed cronològic. És a dir, que X col·loca als nostres mòbils i ordinadors, de manera estructural i permanent, ho vulguem o no, una dieta manipulada cap a posicions de dreta extrema i polaritzadores. Afegiu-hi que un estudi de la Universitat de Washington va estimar que entre el 25% i el 68% dels comptes de X poden ser bots, programes informàtics que simulen el comportament d’un humà per publicar, retuitejar, comentar, donar “m’agrada” o seguir comptes de forma automatitzada, i tindrem una imatge més aproximada del panorama.
Però no cal recórrer a publicacions expertes per veure que hi ha alguna cosa podrida al regne de X. N’hi ha prou amb un experiment casolà tan simple com interrogar Grok —el chatbot d’IA de Musk— sobre quins espanyols tenen més seguidors a X. Darrere de dos clubs de futbol, un streamer i un youtuber, a la resposta hi apareix tot sol el nom d’Isabel Díaz Ayuso. Que Pedro Sánchez dupliqui a X el nombre de seguidors de la presidenta no immuta el biaix dels algorismes de Musk.
En una jornada electoral es produeix el miracle democràtic de la igualtat humana: “un home, una dona, un vot”. Però entre elecció i elecció, es juga el combat desigual per la captació de les opinions, que poden ser futurs vots. Les immenses plataformes digitals, en mans de molt pocs, tenen avui una capacitat de manipulació algorísmica de dimensions gegantines. Han de ser democràticament regulades. El que està en joc és qui governa l’espai públic del segle XXI. El dilema és nítid: o manen sense control uns pocs tecnooligarques, o governen les lleis de les institucions democràtiques.
