És urgent mirar cara a cara l’educació. Una societat que canvia tan ràpidament com la catalana, no pot deixar sola la seva escola. Ha de tractar-la amb tota la seva atenció i afecte, cuidar-la, escoltar-la i acompanyar-la.
En qualsevol aula de Badalona, Salt, Cornellà, Vic o Figueres, una mestra es troba cada dia amb una realitat complexa. Davant seu hi ha vint o vint-i-cinc nens i nenes amb històries molt diferents: llengües diverses, famílies diverses, situacions econòmiques desiguals, necessitats emocionals, dificultats d’aprenentatge i també molt de talent per descobrir.
Aquesta mestra disposa de poc temps per ensenyar matemàtiques, llengua, ciència, convivència i atenció emocional. Ho fa amb la seva veu, la seva mirada i la seva presència, cara a cara. I, al final del dia, sent que davant seu han passat molts dels problemes i esperances del món: desigualtat i solidaritat, pobresa i esforç, por i il·lusió. Problemes que, encara que volgués, no pot resoldre tota sola. I tampoc no pot resoldre’ls l’escola tota sola.
Sap que ella, com a professora, pot influir una mica en el futur d’aquests infants, però també se sent desbordada, perquè el món i la realitat educativa són cada vegada més complexos i difícils.
Les xifres ajuden a entendre aquesta complexitat i mostren, alhora, motius de preocupació i senyals de progrés.
En els darrers anys s’han produït avenços importants. Des del Pacte contra la Segregació Escolar del 2019, la segregació educativa s’ha reduït; la Formació Professional ha crescut molt i ha guanyat prestigi; i també s’ha fet un esforç rellevant per millorar les plantilles i consolidar el professorat.
Al mateix temps, persisteixen reptes significatius. Els resultats de l’informe PISA del 2022 van mostrar una caiguda de més de vint punts en matemàtiques i comprensió lectora respecte del 2018; i, tot i que l’abandonament escolar prematur ha millorat, continua a prop del 14%, encara lluny dels objectius fixats per la UE. A això s’hi afegeix el risc que alguns centres es vagin convertint en petits guetos educatius, tal com va advertir el Síndic de Greuges en un dels seus darrers informes.
Catalunya ha demostrat en els darrers temps capacitat per avançar en inclusió, atenció a la diversitat i professionalització docent. Però, malgrat això, continua tenint dificultats per millorar qüestions bàsiques com la lectura, l’escriptura i les matemàtiques.
Part d’aquesta situació s’explica per la profunda transformació social de les darreres dècades. L’augment de la diversitat a les aules ha estat vertiginós: la població d’origen estranger ja supera el 20%, i moltes aules reuneixen alumnes amb llengües, cultures i trajectòries molt diferents.
Aquesta diversitat és, per descomptat, un enriquiment per a l’escola, però també exigeix més recursos, més estabilitat i més capacitat d’adaptació. I el mateix passa amb l’economia: ha creat un context més complex per a l’escola, que s’ha d’adaptar no només a la digitalització i a la intel·ligència artificial, sinó també a un mercat professional més competitiu a escala global.
Tot plegat planteja enormes reptes al sistema educatiu i, sobretot, una gran incògnita: què es pot fer per millorar l’educació a Catalunya?
El que falta no és només diagnòstic. De diagnòstics, n’hi ha molts i força coincidents. I el programa de govern de la Generalitat de Catalunya ha marcat un full de ruta prou clar. El que és urgent és acompanyar —des de tots els àmbits socials i institucionals, no només des del Govern— la comunitat educativa: docents, equips directius, famílies, alumnat, administracions i barris.
L’escola necessita tota la societat per resoldre els seus problemes. I la societat necessita la millor escola per resoldre els seus.
Quan un docent demana suport i només rep una circular distant; quan una família demana orientació i, a canvi de la seva preocupació, només rep un formulari; quan un equip directiu intenta innovar i es troba amb les barreres i dificultats que imposa la inèrcia… quan passen aquestes coses, la frustració no és només del docent o de l’alumnat: també és, a mitjà termini, una frustració per a tota la societat.
Per això cal canviar la nostra manera de mirar l’escola. Per això necessitem mirar-la cara a cara i acompanyar-la.
L’escola és una infraestructura essencial per a la convivència, la democràcia i el futur compartit. Allà s’hi aprenen coneixements, però també respecte, convivència, cultura i humanitat. I allà es decideix, en bona mesura, quina societat volem ser.
Per això, a qui cada matí obre la porta de l’aula no li podem continuar demanant miracles: hem d’oferir-li acompanyament, recursos, confiança i respecte.
És una obligació moral de tota la societat. Perquè mirar l’educació cara a cara, cuidar-la i acompanyar-la és també la millor manera de tenir cura del nostre món.
