Del català a l’escola als càntirs de Sant Domingo passant per l’Ajuntament
Vaig conèixer la Montse Brugal com a membre de l’Associació de Pares (ara en diríem AMPA o AFA) cap al 1976. L’Associació va introduir el català a l’Escola Pública, que llavors no era assignatura oficial ni s’ensenyava com a optativa, i es feia càrrec del seu cost. Des del curs 1975-1976 jo n’era el professor, enviat per Òmnium Cultural de Mataró. El primer any anava a cobrar, sobre en mà, a casa del tresorer, el poeta Josep Lladó (futur regidor de CiU). El següent, a casa de la Montse (futura regidora també) al seu domicili. La vaig descobrir correcta, afable i implicada. Em va saber greu que en aquell curs vaig passar dues malalties; però, així i tot, em van abonar la quantitat íntegra.
Uns anys més tard, ja en democràcia vaig retrobar la Montse al PSC, ella regidora a Argentona (ho era des del 1979) i jo a Mataró (des del 1983). Tot i que fou quan portava la secretaria de l’oficina de la Federació del Maresme que vam tenir un tracte més sovintejat. Allí, el bon fer de la Montse va ajudar molt. Serena, realista i empàtica. “Honrada i treballadora, tot ho tenia en ordre”, segons l’exdirigent comarcal i exsecretari d’Organització Esteve Terradas: “Era la patrona de la sala de màquines”.
Sabíem i seguíem també la seva tasca municipal en diversos comesos, on va viure de prop realitzacions destacades, algunes de les quals va impulsar directament. Em refereixo a la recuperació de La Sala (antic teatre del Sindicat de Pagesos), l’edifici de la Velcro, la nova Casa Consistorial, la defensa d’un urbanisme respectuós i sostenible, la nova escola i l’institut, el nou cementiri… Li va tocar el govern i l’oposició, ser segona o primera, deixar-ho i tornar-hi. Però sempre a punt i sense fer soroll. Els impulsors de la candidatura de la CUPA (candidatura unitària d’esquerres el 1979) destaquen que va sorprendre que una dona, jove i mare, estigués determinada a anar en un lloc destacat.
Segons el company Josep Arenas, la Montse “ha estat un referent del socialisme a Argentona, mantenint una autoritat moral dins del partit i més enllà. Era capaç d’enfrontar-se a qui calgués davant d’arbitrarietats i corrupteles que es produïen en el subsol de la política local. No em va estranyar que el primer a visitar la capella ardent fos Salvador Illa”. Amb l’actual president van iniciar una relació d’amistat quan ell era regidor —o ja alcalde— de la Roca del Vallès i ella edil d’Argentona, dos municipis veïns. Em consta que Salvador Illa va seguir de prop l’evolució de la malaltia de la Montse fins als darrers dies.
En les meves visites sovintejades a Argentona un moment o altre hi coincidies. I era inevitable comentar l’actualitat política. Sempre compromesa, animosa i positiva i amb aquell punt d’ironia. Tant podia ser als carrers de la vila com a la venda de càntirs de Sant Domingo. Aquesta era una de les seves maneres de sentir-se argentonina d’adopció i de vocació, ja que era nascuda a Barcelona i amb orígens familiars al Penedès. Com a membre del Patronat, muntant la parada, fent promoció o directament despatxant. Allí també hi havia els companys Montse Abras, Joan Vaquer, Joan Lluís Martín, entre altres col·laboradors. I com una mostra més de la seva capacitat i esperit de treball encara molts caps de setmana la podies trobar ajudant al restaurant La Teulada, prop del Parc Central de Mataró, que portava el seu marit, Quim Batlle.
El seu final ha arribat abans d’hora, a 76 anys, als inicis de l’estiu passat. El comiat a l’església de Sant Julià va fer patent com la gent se la sentia seva: familiars i amics de la família, vilatans, persones de les entitats on va participar, fidels de la parròquia, companys de l’Ajuntament, militants del PSC, gent de Càritas… La nau parroquial a vessar.
No la tenim, però ens queda aquest consol.
Adeu, Montse!
