En política, els debats són legítims i tot pot ser discutit i negociat de manera legítima. Les discrepàncies són inevitables, a vegades substancials i altres més menors. En una democràcia plural, els partits han d’afrontar aquests debats amb responsabilitat, transparència i seny. Mostrar les diferències no ha de bloquejar els acords; al contrari, hauria de ser un pas per assolir consensos més sòlids.
Això és precisament el que la ciutadania reclama i valora més en els seus representants: la capacitat de superar les discrepàncies i la determinació per treballar pel bé comú.
El debat pressupostari ocupa sempre un lloc central en la vida parlamentària. Els pressupostos són l’instrument més eficaç per al desenvolupament dels serveis públics, i Catalunya afronta ara un dels debats pressupostaris més decisius dels últims anys.
Són decisius perquè els comptes en debat no són uns pressupostos qualssevol. En els darrers tretze anys, el Parlament només n’ha aprovat quatre: els del 2017, 2020, 2022 i 2023. Fa tres anys que la Generalitat no aprova nous comptes, i durant aquest temps Catalunya s’ha governat amb pressupostos prorrogats, concebuts per a realitats econòmiques i socials que han canviat profundament.
I queda clar que és preferible disposar de pressupostos. Sense ells, la tasca de govern perd eficàcia: la planificació esdevé més complicada i les respostes als canvis de context, menys àgils.
Els pressupostos són l’eina més efectiva per transformar els programes polítics en polítiques públiques tangibles, en decisions concretes amb impacte real. A més, cal tenir en compte que, en un moment d’alta incertesa econòmica —amb les guerres a l’Orient Mitjà i les disputes aranzelàries impulsades per l’administració Trump—, disposar d’un pressupost propi és més necessari que mai. Precisament en aquests moments és l’instrument clau per protegir el teixit productiu i els drets de la ciutadania.
Un pressupost històric
El projecte que presenta el Govern de Salvador Illa és el primer d’aquesta legislatura i el més ambiciós de la història recent de Catalunya.
Els comptes preveuen una despesa de 49.162 milions d’euros, un 22,8 % més que l’últim pressupost aprovat, el de 2023. L’increment en inversió pública arriba al 45 % respecte al mateix exercici, fins als 4.146 milions, i això malgrat la fi dels fons europeus Next Generation. El dèficit previst és del 0,1 % del PIB.
Les grans prioritats són clares: més de 365 milions per ampliar i millorar hospitals; més de 313 milions per a centres educatius i de Formació Professional; més de 100 milions per a residències i centres de dia. A més, hi ha una aposta continuada per l’habitatge, que el Govern considera l’instrument principal de cohesió social i d’emancipació de les generacions joves.
Amb aquests compromisos de despesa, els comptes ofereixen una resposta adequada a les dificultats actuals i, alhora, garanteixen les polítiques socials que la ciutadania reclama.
La via de les esmenes
El problema, ara mateix, no rau tant en el contingut del pressupost —que es pot esmenar durant el tràmit parlamentari— com en la necessitat de no bloquejar-lo.
El Govern i el seu president han complert: han presentat un projecte que ja compta amb el suport del PSC i amb l’aval —molt lloable, per cert— de Catalunya en Comú.
Però per a l’aprovació cal el suport d’ERC, soci d’investidura de l’actual govern.
Tant ERC com el Govern han fet esforços per preservar l’esperit de cooperació que va permetre la investidura, però de moment no han aconseguit un acord que eviti un any més sense pressupostos.
Tot i això, encara hi ha marge per a una entesa constructiva. Si les esmenes a la totalitat no prosperen, ERC i les altres forces parlamentàries podrien contribuir —de manera responsable i fins al mes d’abril— amb esmenes raonables i consensuades, que reforcin l’enfocament social sense desvirtuar el projecte, dins del tràmit parlamentari ordinari abans de finals d’abril.
El president Illa ha demostrat serenitat i responsabilitat institucional en recordar que va ser ell mateix qui va aprovar els pressupostos del Govern de Pere Aragonès, quan ERC governava. La seva crida és clara: els comptes no s’han de convertir en moneda de canvi per qüestions alienes a les finances públiques.
El preu del bloqueig
Catalunya no es pot permetre un altre cicle prolongat de bloqueig.
Una societat de més de vuit milions d’habitants, amb grans reptes —serveis públics, habitatge, educació, transició demogràfica, inversió en infraestructures— necessita estabilitat institucional i capacitat de govern real. I encara més tenint en compte la crisi internacional que vivim, en un context d’enorme incertesa. Catalunya necessita governar-se amb previsió, planificació i recursos.
El bloqueig dels pressupostos no és una alternativa en cap cas. I quan aquests suposen un avenç clar en polítiques socials, bloquejar-los té encara menys sentit. Fer-ho —incloses les possibles modificacions durant el debat parlamentari— no castigaria el govern, sinó les polítiques públiques que beneficien la majoria de la societat.
L’esquerra catalana ha defensat històricament que la política ha de servir per millorar la vida de la gent. Però aquesta millora no s’aconsegueix només amb declaracions; es fa realitat amb decisions, lleis i pressupostos aprovats.
Aprovar els comptes no implica renunciar a les discrepàncies; significa reconèixer que governar requereix responsabilitat compartida.
El Govern, amb Salvador Illa al capdavant, té la legitimitat per liderar aquest acord i integrar tots els partits que aspiren a una democràcia social avançada a Catalunya.
Per progressar, és millor disposar de pressupostos.
