Hi ha vents que anuncien tempesta. Els que bufen avui des del Pròxim Orient són de guerra i fan pudor de sang, de recessió i d’una inestabilitat que ja no és regional: és global.
Alguna cosa va profundament malament en aquesta guerra, i el món sencer ja comença a notar-ho.
Els danys es compten, primer de tot, en vides. A Gaza han mort més de 72.000 palestins des de l’inici de la invasió israeliana. D’aquests, el 56% són dones i infants. Famílies senceres han desaparegut i centenars de milers de llars han estat esborrades del mapa.
Al Líban, més de 1.100 persones han mort des que Israel va iniciar els seus atacs —entre elles, més de cent infants—; un milió de persones —una de cada cinc libanesos— ha abandonat casa seva.
A l’Iran, gairebé dos mil civils han mort en atacs contra escoles, hospitals i altres infraestructures no militars. Més de 200 instal·lacions han estat bombardejades. I les víctimes tenen entre vuit mesos i vuitanta-vuit anys.
A aquest balanç de morts cal afegir-hi el pes dels desplaçaments forçats. Una quarta part de la població libanesa ha fugit, abandonant llars i pertinences. Més de 125.000 persones han travessat la frontera cap a Síria, buscant refugi en un país ja devastat per altres guerres. Gaza, amb 2,3 milions d’habitants, fa mesos que està convertida en runes, sense possibilitat de retorn, i gairebé tota la seva població es pot considerar desplaçada.
I després hi ha els costos econòmics, que tampoc no admeten eufemismes.
El primer dia dels atacs contra l’Iran va costar al contribuent nord-americà prop de 800 milions de dòlars. Des de llavors, la despesa s’ha situat al voltant dels mil milions diaris. I ja portem més d’un mes de guerra. Les operacions aèries sumen més de 30 milions cada dia. La flota naval, 15 milions més.
Israel, per la seva banda, gasta més de 100 milions de dòlars diaris per sostenir les seves guerres. Amb un pressupost de defensa que ja representa el 8 % del seu PIB i que no para d’augmentar, sembla una despesa insostenible per a un país gairebé sense recursos naturals i amb només nou milions d’habitants.
En conjunt, més de 150.000 milions cremats en destrucció des de l’octubre del 2023. I a aquesta xifra cal sumar-hi els més de mil milions diaris que acumula la guerra contra l’Iran.
Però el mal a l’economia global pot ser encara més gran i dramàtic. El tancament de facto de l’Estret d’Ormuz —per on passen cada dia vint milions de barrils de petroli, sense que cap racó del planeta els pugui suplir— ha disparat el preu del cru, que ha passat dels 70 dòlars de febrer fins a vorejar els 120, posant en marxa una cadena de conseqüències que va molt més enllà del simple cost del carburant. L’FMI adverteix que cada pujada del 10 % en el preu del petroli redueix la producció mundial fins a dues dècimes percentuals i encareix els preus globals quatre dècimes més. Els organismes internacionals calculen pèrdues que oscil·len entre els 590.000 milions de dòlars si el conflicte acabés avui i els 3,5 bilions —el 3,15 % del PIB mundial— si es prolonga més de tres mesos.
Europa, per la seva banda, s’enfronta a una possible recessió tècnica que agreujarà la situació després de la crisi provocada per la covid. Qatar i Kuwait podrien perdre fins al 14 % del seu PIB aquest any. La probabilitat que els Estats Units entri en recessió ha pujat del 15 % al 40 % i ja sembla inevitable.
I darrere dels titulars sobre el cost del combustible, s’amaga una amenaça més lenta i cruel: la meitat de les exportacions mundials de fertilitzants està bloquejada al Golf, cosa que pot provocar una catàstrofe alimentària comparable a la que es va viure després de la invasió russa d’Ucraïna.
En aquestes circumstàncies, cal ser clars i precisos sobre les responsabilitats.
Ha estat l’estratègia bèl·lica de Netanyahu i la política de pressió màxima de Trump les que han reconfigurat la regió amb una lògica de dominació i esclafament que desafia el dret internacional. És cert que altres actors han alimentat el cicle de violència, però l’asimetria de poder obliga a una asimetria en l’anàlisi: qui té capacitat d’aturar una guerra carrega amb la responsabilitat principal de fer-ho, i no cal traslladar responsabilitats a les víctimes.
D’altra banda, les reaccions internacionals davant d’aquesta guerra dibuixen un mapa de perplexitat i cautela poc encoratjador.
La majoria dels governs occidentals han optat per una ambigüitat calculada: condemnes genèriques a l’escalada, crides abstractes a la “moderació”, etc. Una prudència que reflecteix tant la complexitat del conflicte com el pes d’interessos difícils de conciliar.
En aquest context, la posició d’Espanya —que ha mantingut amb coherència el principi de protecció civil i de respecte a la legalitat internacional, i que va reconèixer l’Estat palestí quan això comportava un cost polític real— no és un gest menor. És un dels pocs punts de referència normatius que encara es mantenen drets en el debat europeu.
Però una posició correcta és sobretot un punt de partida. Espanya té ara la credibilitat i l’oportunitat per fer una cosa més difícil i necessària que simplement pronunciar-se: articular, dins la Unió Europea i amb vocació de majoria a les Nacions Unides, una coalició que vagi més enllà de les declaracions. Una coalició capaç de fer efectiu l’aïllament diplomàtic, la condicionalitat econòmica i la pressió sobre els subministraments militars, perquè és aquesta acció concertada —i no la retòrica unilateral— la que pot canviar els càlculs dels qui sostenen aquesta guerra. No pas per idealisme, sinó per lògica d’Estat i responsabilitat històrica compartida.
Perquè el que està en joc no és només aquest conflicte. És l’arquitectura geopolítica global de la pròxima dècada. Una guerra sense contenció generarà un món més fragmentat, més polaritzat, més armat i menys capaç d’afrontar els desafiaments comuns —el clima, la pobresa, la migració massiva— que ja no admeten demora.
La història té moments d’inflexió, i aquest n’és un. O les nacions amb autoritat moral actuen juntes ara, amb la urgència i la coordinació que la situació exigeix, o cediran el pas a una dècada de desorientació global de la qual serà molt difícil tornar.
Els vents de guerra poden canviar de direcció. Sempre ho han fet quan hi ha hagut voluntat col·lectiva d’impulsar-los en sentit contrari. La pregunta és si aquesta voluntat compartida encara existeix —o si arribarà massa tard.
