Moltes de les crisis que sacsegen un món globalitzat tenen l’origen lluny de nosaltres, però ens colpegen directament. Va passar amb la crisi de les hipoteques d’alt risc, que va enfonsar economies senceres des de Wall Street fins als barris perifèrics de l’Hospitalet o Figueres. Va passar amb la pandèmia i amb la invasió russa d’Ucraïna. I molt abans, quan les guerres araboisraelianes van disparar el preu del petroli als anys setanta i van posar en perill el model de prosperitat occidental. La història es repeteix amb una regularitat que ens hauria d’haver ensenyat alguna cosa.
Avui vivim una situació anàloga. La decisió de Donald Trump —concertada amb Benjamin Netanyahu— d’atacar l’Iran ha obert una crisi de conseqüències, per ara, imprevisibles. Però una cosa és segura: Europa i el món sencer ja en paguen el preu, hagin intervingut o no en el conflicte.
El bloqueig de l’estret d’Ormuz —per on transita aproximadament una cinquena part del petroli mundial—, el bombardeig d’infraestructures gasístiques i petrolieres, les disrupcions logístiques en cadenes de subministrament, ja de per si fràgils, i la por d’una escalada regional estan provocant danys considerables. Els combustibles pugen a tot Europa. El Brent ja ha superat els 100 dòlars per barril les últimes setmanes. La inflació energètica i general plana com una amenaça seriosa per a l’ocupació i el creixement. I l’ambient d’incertesa retreu les inversions a mitjà i llarg termini, precisament quan més les necessitem.
Els costos no es distribueixen per igual
En aquest tipus de crisis, globals i generals, els costos no es distribueixen mai de manera neutral. L’encariment de l’energia, el transport i els aliments afecta tothom, però no a tothom en la mateixa proporció, ni tan sols amb un impacte semblant.
Per a qui viu amb comoditat i disposa de reserves financeres, la inflació és un inconvenient. Però per a les persones, famílies i empreses que busquen feina o clients, viuen en condicions de precarietat o arriben amb dificultats a final de mes, la mateixa crisi pot suposar una fallida definitiva a les seves vides.
Reconèixer això no és fer demagògia ideològica ni partidisme polític: és descriure com funcionen les crisis i identificar a qui afecten. I és el punt de partida imprescindible per entendre per què correspon a l’Estat esmorteir el dany i protegir, sobretot, els més vulnerables.
És en moments com aquest quan els principis d’igualtat i solidaritat prenen tot el sentit, quan es mesura de debò la utilitat de disposar d’institucions polítiques al servei del bé comú. No com a retòrica, sinó com una necessitat pràctica.
La lògica de la intervenció pública
Les polítiques de protecció social durant les crisis no són opcionals ni responen a cap principi ideològic particular o a cap interès partidista: són mesures necessàries que responen a la lògica més elemental de l’Estat. Una lògica que convé clarificar, perquè massa sovint es dona per sabuda i no s’explica amb la transparència que mereix.
L’argument central és senzill: hi ha persones que tenen un marge de reacció massa estret per absorbir, amb els seus propis mitjans, els cops externs. No pas perquè hagin pres males decisions, sinó perquè les seves condicions de partida no els ho permeten. Davant d’aquesta realitat, la intervenció pública té sentit fins i tot per a qui, per principi, desconfia de l’Estat com a gestor econòmic. Sense aquestes xarxes de protecció especial en situacions d’emergència, qui acaba patint és tota l’economia, no només la dels més vulnerables.
Les experiències de la crisi de les hipoteques d’alt risc del 2008 i de la pandèmia del 2020 ho van demostrar amb una claredat que no admet discussió: quan l’Estat no actua, els mals de tothom s’agreugen.
La qüestió, doncs, no és si intervenir, sinó com: amb quins instruments, quins criteris i quines garanties d’eficàcia.
Aquest és el debat que val la pena tenir, en lloc de repetir posicions maximalistes que ja ningú no considera seriosament.
El que ja s’està fent
El Govern d’Espanya ha pres mesures concretes: reducció del cost dels combustibles, contenció dels preus del lloguer i prohibició de talls de subministrament en situacions de vulnerabilitat energètica.
Són mesures provisionals i imperfectes, com gairebé sempre ho són les que s’adopten sota la pressió de la urgència. Es poden discutir els mecanismes, el cost o l’abast. El que resulta més difícil de defensar és la postura d’aquells que, en aquest context, prefereixen no fer res —moltes vegades per prejudicis ideològics que neguen la realitat— o dels qui, amb qualsevol pretext, posposen la presa de decisions esperant el desenvolupament dels esdeveniments.
El paper de la Generalitat
L’Estat no és l’únic que ha d’intervenir. La Generalitat té un paper que va més enllà de gestionar el que arriba del Govern central.
La Generalitat pot i ha de vetllar perquè les mesures fiscals es tradueixin realment en una reducció de preus i no es quedin atrapades als marges de distribució. Pot reforçar els circuits d’ajuda directa a les famílies i empreses més exposades, així com dissenyar i posar en marxa sistemes de protecció específics per al teixit productiu català. En definitiva, pot actuar com aquest necessari segon nivell de protecció que arriba on la política general no arriba amb prou precisió.
No es tracta de competir amb les mesures adoptades pel Govern central, sinó d’assegurar que s’apliquen correctament sobre el terreny i de posar en marxa les mesures complementàries que la ciutadania catalana necessita de manera específica.
En aquest, com en molts altres casos de crisis greus, la coordinació entre governs i el principi de sobirania compartida no són una renúncia, sinó la condició pràctica per garantir l’eficàcia.
Per rutinari que pugui semblar, és precisament aquesta cooperació i complementarietat en les actuacions el que marca la diferència entre polítiques que protegeixen de debò i les que només queden en paper mullat.
L’autonomia energètica, un deute pendent
Aquesta crisi obliga, a més, a reprendre un debat que s’ajorna cada cop que el preu del barril baixa i la urgència disminueix: la necessitat d’avançar cap a la nostra autonomia energètica.
Cada cop que els preus del petroli i del gas es disparen per raons geopolítiques o bèl·liques, es fa evident que la dependència exterior en aquest àmbit no és només un problema econòmic: és una vulnerabilitat estructural que, tard o d’hora, acaba afectant tothom.
Espanya importa més del 70 % de l’energia que consumeix. Aquesta dependència té un cost que es paga a cada crisi. Reduir-la mitjançant energies renovables, eficiència energètica i autoconsum és una política clau per garantir la viabilitat del nostre model de societat. No resol la crisi d’avui, però és l’única manera que la següent colpegi amb menys força.
I per això, convé recordar que l’existència de pressupostos públics aprovats —tant del Govern d’Espanya com de la Generalitat— esdevé més necessària que mai. Els pressupostos són l’instrument per excel·lència de la intervenció a mitjà i llarg termini: sense ells, la transició energètica queda en una mera declaració d’intencions.
Actuar és una obligació, no una opció
La política de protecció social davant les crisis no és una solució perfecta. Cap política d’emergència no ho pot ser. Però és una aposta necessària i ajuda a posar en relleu una mica més profundament la necessitat de les institucions públiques com a pilar de la igualtat i la solidaritat.
L’Estat i la Generalitat existeixen, més enllà de qualsevol altre principi, perquè són necessaris per a la convivència i el benestar i, especialment, per esmorteir els cops que les crisis —pandèmiques, econòmiques, bèl·liques, climàtiques— infligeixen a les nostres societats.
Ningú no pot dubtar, a hores d’ara, que cal actuar i que cal fer-ho aviat. Però tampoc es pot defugir que, quan es tracta de prevenir i enfortir la solidaritat col·lectiva a llarg termini, les actuacions que semblen més rutinàries —aprovar pressupostos, coordinar institucions, legislar amb estabilitat— són les que resulten decisives.
El que no té sentit, en cap cas, és predicar la inacció o el bloqueig, encara que es disfressi de prudència o de càlcul tàctic.
En política, com en tantes altres coses, no decidir també és decidir. I, en general, no decidir acaba perjudicant més els més vulnerables.
