Aprovar uns pressupostos no és només superar un tràmit parlamentari. Per a un Parlament, el pressupost és un element contractual fonamental amb la ciutadania: representa un consens entre forces polítiques i expressa la sintonia amb la majoria social que les ha fet possibles.
Per a un govern, suposa dotar-se d’un full de ruta efectiu per desplegar les polítiques econòmiques i socials al llarg de tot un any i, alhora, assumir un desafiament: demostrar davant l’opinió pública la seva capacitat de gestió autònoma.
I per a la ciutadania, els pressupostos són la millor garantia que es posen les bases mínimes per al bon funcionament i la millora dels serveis públics. Representen la possibilitat de reforçar l’educació i la sanitat, d’invertir en el manteniment i la modernització del transport, i de donar resposta a les exigències d’un món cada vegada més canviant i complex.
Per això, els pressupostos són un instrument polític decisiu en qualsevol sistema democràtic, que interpel·la tant l’Executiu com l’oposició. No són una llei més, sinó una de les més rellevants de l’any: de la seva continuïtat i millora al llarg del temps depèn la materialització dels programes de govern.
És cert que el sistema administratiu no es paralitza si no s’aproven nous comptes cada any. La Constitució i l’Estatut preveuen la pròrroga automàtica dels pressupostos anteriors, i tant Espanya com la Generalitat han viscut diversos exercicis prorrogats des del 2010. Tanmateix, governar amb pressupostos d’anys anteriors -encara que sigui mitjançant decrets de crèdits suplementaris- no sempre és fàcil: dificulta la creació o la modificació de noves partides estructurals i, en determinats casos, pot limitar la capacitat d’inversió.
Planificar el futur sempre és millor que anar retocant comptes i càlculs endarrerits. N’hi ha prou amb un exemple: sense nous pressupostos serà més difícil reforçar de manera estable l’atenció primària, ampliar les plantilles docents o posar en marxa programes ambiciosos d’habitatge públic. No ho impedeix, per descomptat, però tampoc no ho facilita.
La fragmentació i el bloqueig
Per què costa tant aprovar pressupostos avui a Europa?
Una primera raó és estructural i té a veure amb els sistemes electorals: la creixent fragmentació del sistema de partits sol traduir-se en més dispersió parlamentària, cosa que dificulta els acords clau. A França, després de perdre la majoria a l’Assemblea Nacional el 2022, Emmanuel Macron ha recorregut reiteradament a l’article 49.3 de la Constitució per aprovar lleis pressupostàries sense votació final, assumint el risc d’una moció de censura. A Espanya, les pròrrogues pressupostàries han estat freqüents (2016, 2017, 2019), encara que no constants.
Per descomptat, les pròrrogues són plenament constitucionals i estan previstes detalladament per la llei, però posen de manifest la dificultat de fons: articular acords duradors en un Parlament fragmentat. I, en conseqüència, projecten davant la ciutadania una imatge d’inestabilitat.
Catalunya s’enfrontarà, al llarg dels pròxims mesos, a aquest mateix repte. L’aritmètica parlamentària obliga a negociar cada vot, i això és positiu: el parlamentarisme es fonamenta en la negociació i el pacte. El problema apareix, però, quan la negociació deixa de ser un instrument per millorar les decisions i es converteix en un simple escenari testimonial o en una estratègia de bloqueig.
És legítim el bloqueig? Cal matisar: no tot vot negatiu -i encara menys davant d’uns pressupostos- és, per si mateix, una mostra de bloqueig o de negativitat. Qualsevol força parlamentària, especialment si es troba a l’oposició, té el dret -i sovint el deure- de rebutjar uns comptes que no s’ajusten al seu programa. Ara bé, convertir el “no” en identitat política permanent i instal·lar-s’hi per principi revela una manca d’agilitat i d’adaptació a unes circumstàncies canviants que, precisament, són inherents a qualsevol procés de negociació. Mantenir-se sistemàticament en el “no” implica desconèixer els marges de consens que, per definició, existeixen en democràcia i ignorar que l’immobilisme acaba empobrint la política.
Quan determinades minories parlamentàries, amb suports limitats i un nombre reduït de vots, s’entesten a impedir qualsevol avenç sense oferir marge d’entesa ni alternatives viables, contribueixen a degradar la política i a erosionar el sistema.
Governar o fer gestos
Els pressupostos no són un xec en blanc. Són un terreny de transacció democràtica i, alhora, un escenari d’exhibició dels desacords. Les forces que en faciliten l’aprovació poden introduir mesures pròpies -s’acabin aprovant o no-, modificar la quantia de certes partides sobre les quals fins i tot mantenen posicions divergents amb el Govern, i obtenir compromisos a mitjà i llarg termini sobre qüestions que no s’acaben de resoldre.
En molts parlaments europeus, l’aprovació dels pressupostos és el moment en què els partits no governamentals poden exhibir millor la seva alternativa de govern i, fins i tot, obtenir una influència real més gran. Rebutjar sistemàticament la negociació pressupostària pot conferir coherència identitària a curt termini, però a mitjà i llarg termini planteja un problema greu: la ciutadania no vota només per principis, sinó també per solucions pràctiques i resultats efectius. Si percep que el seu vot i els seus representants s’han convertit en poc més que un instrument de bloqueig continu, pot replantejar-se la seva opció a les eleccions següents.
Europa i Espanya n’ofereixen nombrosos exemples: forces polítiques que van apostar per la confrontació perpètua van consolidar nínxols electorals reduïts, però no van consolidar polítiques de govern. Altres van caient en la irrellevància perquè no han estat capaces de traduir el seu discurs en una influència real sobre la gestió dels assumptes públics. Sovint, la frontera entre fermesa i esterilitat és molt difusa.
L’esquerra davant del mirall
En el context actual, aquest debat interpel·la especialment les forces progressistes.
Les tendències electorals recents a Europa -i també a Espanya- mostren un ascens sostingut de les dretes conservadores i de les formacions nacionalpopulistes, fet que afavoreix l’extrema dreta. En aquest context, la fragmentació interna de l’espai progressista actua com a multiplicador de l’afebliment de les forces del canvi i constitueix una hipoteca greu per al sistema democràtic.
Si l’esquerra no fa un pas per reduir la fragmentació partidària i es deixa portar per estratègies de bloqueig recíproc, el resultat no serà positiu: només aconseguirà perdre la confiança dels que l’han votat en els darrers temps. Part de l’electorat es retreu i s’absté quan percep que el seu vot no es tradueix en acció efectiva de govern.
Aprovar uns pressupostos no resol per si sols els problemes estructurals de desigualtat, habitatge o transició ecològica. Però sí que constitueix la condició imprescindible per començar a abordar-los. I, sobretot, és l’afirmació que la política democràtica és útil i que funciona.
Un èxit compartit
Convé subratllar-ho per allunyar-nos de partidismes: quan s’aproven uns pressupostos, el mèrit no és només del Govern. És del Parlament en conjunt i de les forces que, des de posicions diverses, aconsegueixen acordar un punt de trobada per a l’acció col·lectiva. No implica unanimitat ni adhesió plena; significa reconèixer que la governabilitat és un bé públic.
Un Parlament no pot limitar-se a ser un escenari de confrontació simbòlica. Ha de ser, sobretot, un espai de construcció institucional. L’aprovació dels pressupostos demostra que el pluralisme i la diversitat política no desemboquen necessàriament en paràlisi, sinó que poden traduir-se en decisions col·lectives.
En una societat amb reptes molt complexos, marcada per la crisi climàtica, la pressió sobre els serveis públics i l’emergència habitacional, l’estabilitat pressupostària no és un simple tecnicisme: és una eina de protecció comuna. Per això, aconseguir que en un horitzó raonable s’aprovin pressupostos a Catalunya seria un èxit del conjunt de les institucions polítiques, no només del Govern. Seria una prova de maduresa democràtica i la constatació que, malgrat les diferències, continua existint un mínim comú denominador per sostenir i millorar la gestió dels assumptes públics.
