La passada setmana, el Parlament de Catalunya aprovava una modificació legislativa que, tot i la seva aparença tècnica, toca un dels nervis sensibles de qualsevol democràcia madura: com garantir la seguretat i la convivència en un dels espais més complexos de l’administració pública. La proposta per reconèixer la condició d’agents de l’autoritat als funcionaris de presons ofereix respostes en aquest debat.
Lluny del soroll que sovint acompanya qualsevol reforma vinculada a l’ordre públic, la iniciativa impulsada pel grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar neix de la realitat quotidiana del nostre sistema penitenciari, de l’experiència acumulada als centres i del diàleg sostingut amb els professionals que hi treballen cada dia. No és un detall menor. Les presons són, probablement, un dels entorns institucionals més complexos, on la responsabilitat pública es conjuga amb el risc permanent i amb una funció tant exigent com imprescindible: garantir la seguretat i, alhora, fer possible la reinserció.
El reconeixement de la condició d’agent de l’autoritat al personal directiu i funcionari que exerceix funcions de règim interior i rehabilitació en els centres penitenciaris de Catalunya és una resposta a una incoherència cada cop més evident. No es pot exigir ordre, convivència i control en entorns d’alta complexitat sense oferir una protecció jurídica adequada a qui ha de fer complir aquestes funcions. La presumpció de veracitat, la protecció davant d’agressions o el principi d’indemnitat no són privilegis corporatius, sinó instruments bàsics perquè els professionals puguin fer la seva feina amb garanties.
En aquest sentit, la nova llei esdevé una eina jurídica imprescindible perquè els professionals puguin exercir les seves funcions amb seguretat, criteri i autoritat.
Un dels riscos habituals en aquest debat és confondre autoritat amb autoritarisme. És necessari desmuntar aquesta afirmació de manera explícita: aquesta llei no va de càstig ni de discursos fàcils, sinó de responsabilitat institucional. En un sistema penitenciari feble, sense normes clares ni autoritat reconeguda, no hi ha espai per a la reinserció efectiva. Un centre insegur és un centre on la convivència es deteriora, els drets es tensionen i el conflicte s’enquista.
La reforma, a més, incorpora un element que sovint queda fora del focus: la seguretat jurídica també protegeix les persones internes. Centres amb normes clares i autoritat exercida amb garanties, són espais on es redueix l’arbitrarietat i on els drets poden ser exercits amb més certesa. Seguretat i drets no són conceptes antagònics; són elements que es reforcen mútuament.
Per això, la iniciativa aporta seguretat jurídica i claredat normativa amb l’objectiu de disminuir la conflictivitat, millorar la convivència i garantir millor els drets de totes les persones implicades en el sistema penitenciari.
El debat parlamentari, tanmateix, també ha posat sobre la taula els límits del dret. La negativa a estendre aquesta condició al personal laboral ha estat un dels punts més polèmics, especialment des de determinats grups de l’oposició. Però aquí la política topa amb el marc jurídic: la condició d’agent de l’autoritat està vinculada a l’exercici de potestats públiques, i prometre el contrari seria enganyar. El rigor legislatiu no sempre encaixa amb el titular fàcil, però és l’únic camí per construir normes sòlides.
També és rellevant el paper de la negociació parlamentària. Les aportacions d’altres grups han permès ajustar el text a la realitat dels centres, reforçant la seva claredat i utilitat. En temps de polarització, no és menor que una reforma d’aquest abast s’hagi treballat des del diàleg i no des de la confrontació.
En el fons, el debat va més enllà del sistema penitenciari. Interpel·la la manera com un país tracta les seves treballadores i treballadors públics, especialment aquells que operen en la frontera més delicada de l’estat de dret. Reforçar la seva protecció no és endurir el sistema, sinó fer-lo més coherent, més previsible i, paradoxalment, més garantista.
La seguretat no és una finalitat en si mateixa. És una condició perquè hi hagi convivència, i la convivència és la base de qualsevol projecte de reinserció que vulgui ser alguna cosa més que una declaració retòrica. Potser per això aquesta reforma que s’ha fet sempre tenint en compte els aspectes socials, diu més del país que volem ser del que aparenta una simple modificació legislativa: un país que entén que l’autoritat, quan està ben regulada i sotmesa a dret, no és un problema, sinó part de la solució.
