Article publicat originalment al bloc Progrés Real / Progreso Real
Ciutat esportiva Joan Gamper, un dia qualsevol. Lamine Yamal va néixer a Catalunya, parla un català perfecte (molt millor que el d’algun directiu del Barça), i és el millor jugador del club de futbol més emblemàtic de Catalunya. Ara està complint amb els preceptes musulmans del Ramadà. Segons la líder d’una de les branques del trumpisme català, Lamine no és català, perquè no es pot ser català i musulmà a la vegada, malgrat que la cultura àrab-musulmana va estar present al que ara és Catalunya durant diversos segles i ens ha llegat tècniques, topònims i vocabulari abundants. El trumpisme és un retrocés respecte al que deia Pujol (“és català qui viu i treballa a Catalunya”) o al que diu Illa (“és català qui ve a millorar Catalunya”). Lamine s’entrena a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, que porta el nom de l’estranger (suís) que va fundar el Barça, on s’entrenen cada dia nois i noies vingudes de fora de Catalunya, com l’andalús Fermín López (un altre que parla un bon català) o la vallecana Vicky López. Alguns i algunes hi viuen, com hi va viure fins fa poc Lamine Yamal. Els altres clubs catalans de primera divisió també són millors gràcies a persones vingudes d’altres llocs o fills d’aquestes famílies. El també vallecà Michel Sánchez fa les rodes de premsa en català a Girona. I l’hospitalenc de família marroquina Omar El-Hilali és insubstituïble a la defensa de l’Espanyol (i ha hagut d’aguantar insults racistes per aquests camps de Déu). La guerra civil entre famílies de l’alta burgesia barcelonina en què es converteixen les eleccions a la presidència del Barça, representa menys la Catalunya de 2026 que els nois i noies que suen la samarreta sobre el camp. Si Laporta o els seus predecessors no han acabat amb el Barça és per l’empenta de nois i noies com Fermín i Vicky, que continuaran venint a fer-nos més grans, i faran gaudir del seu ofici a grans entrenadors alemanys o holandesos, sigui qui sigui qui guanyi la guerra civil de pa sucat amb oli.
Matins i tardes a l’estació de Metro de Collblanc, hores punta. L’Estació de Collblanc, al municipi de l’Hospitalet, és una cruïlla de línies que connecten el centre de Barcelona amb diverses perifèries, i amb la línia que porta a l’aeroport i la Fira. Per arribar a l’andana de les línies 9 i 10 s’han de baixar moltes escales o fer servir un ascensor que s’enfonsa força. Cada dia a les hores punta s’hi aglomera moltíssima gent, la majoria probablement persones immigrants, turistes i visitants, parlant tota mena d’idiomes. La setmana del Mobile hi ha personal que ajuda a orientar la gent i minimitzar la incomoditat de les aglomeracions. Des de fa un any i mig, hi passo quasi cada dia un parell de vegades, i em sento orgullós de ser d’un lloc que és capaç d’acumular tanta diversitat. Milers de persones compartim un espai públic sense que mai hi hagi vist cap incident de cap tipus. La meitat dels joves de BCN són estrangers i pocs tenen el català com idioma habitual, però si es fan bé les coses tots i totes el poden arribar a parlar. En els anys vinents en vindran molts més. Tarradellas, quan sentia a parlar de “fer país”, responia que el país ja estava fet (hauria d’haver dit que ja s’estava fent, féssim el que féssim): el que calia fer és governar-lo. Quan sento dir que Espanya ha de ser plurinacional, la reacció hauria de ser: Espanya ja és plurinacional (i Catalunya, i molts de nosaltres individualment): el que cal fer és federar-la millor, i federar-nos millor amb Europa, i entre nosaltres.
El millor Kebab de Barcelona, un dia a les 20 h. Al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval de Barcelona, no massa lluny de Ca l’Estevet, un dels millors restaurants de cuina típica catalana, hi ha el millor Kebab de Barcelona. El menjar és bo, barat i divers, com diversa és la clientela que l’omple cada vegada que hi he anat. Els rètols estan en cinc idiomes: català, castellà, anglès, àrab i urdú.
Qui som nosaltres per a la ultradreta catalana i espanyola (representada en més de dos partits) és molt diferent de qui som nosaltres a les ciutats esportives dels nostres clubs de futbol exitosos, qui som nosaltres a les grans estacions de metro, o qui som nosaltres als restaurants més concorreguts de Barcelona.
Les identitats complexes i diverses (i, per tant, riques) no són cap novetat: poden acabar molt bé (si es fan bé les coses i s’enforteixen els serveis públics), o poden acabar molt malament (llegiu Indignitat, el llibre de Lea Ypi, una història de persones que eren a la vegada gregues, albaneses i turques que parlaven també en francès). Les crides del trumpisme i els seus clons europeus a l’emergència civilitzatòria són el perill real. El creixement demogràfic és una oportunitat. Estic orgullós de ser català, català de 2026.
