Aquest no és un article històric. És una mena de resum del que la memòria –sempre igual i sempre canviant, com la mar– m’assegura que van ser les manifestacions de l’1 i del 8 de febrer de 1976 a Barcelona.
Havien passat tot just, si no m’erro, 72 dies des de la mort del dictador –que molts havíem celebrat com el presagi del començament d’una nova era– quan l’Assemblea de Catalunya, l’organització més transversal que recordo al país, va convocar mitjançant la legal Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona –encara no «i de Veïnes»– la manifestació a celebrar diumenge 1 de febrer.
En aquest moment, confesso que m’agafa el vertigen d’adonar-me que, de tot plegat, ja en fa 50 anys, el que potser pot fer difícil entendre com es veien i vivien les coses aleshores, i algunes de les afirmacions que seguiran.
Penso que gairebé tots els que vam participar en aquelles jornades havíem participat en «activitats contra el règim». No era la nostra primera manifestació, ni de lluny, però tots intuíem que aquell cop era diferent, que alguna cosa havia canviat; i no era només la mort del dictador sinó, sobretot, la disposició d’ànim amb la que s’encarava la manifestació.
Abans havíem sortit al carrer amb la plena consciència que la manifestació, la que fos, no recorreria tot l’itinerari previst, que era una acció ràpida i curta per cridar l’atenció sobre el problema que volíem destacar, però que no es podria mantenir en el temps. Per això usàvem la tècnica que en dèiem dels «salts»; és a dir, irrompre al mig del carrer en un lloc determinat i quan apareixia la policia mirar de desaparèixer per repetir l’acció en un altre lloc prèviament concertat. Almenys aquesta era la meva experiència, adquirida en el que en dèiem la «lluita universitària». Tot i que havien passat tres anys i mig des que havia acabat la carrera i havia participat en convocatòries d’altres sectors, la tècnica continuava sent molt similar.
Aquell diumenge 1 de febrer, la sensació i la voluntat eren del tot diferents. Volíem que allò durés, que fos una gran manifestació, no uns «salts» esparsos; i malgrat la prohibició per part del Govern Civil, aquesta era la intenció que teníem els manifestants, més nombrosos que mai: la d’afrontar pacíficament (no hi havia res semblant als Black Bloks) la prohibició i la previsible repressió policial.
La voluntat col·lectiva es va veure ràpidament confrontada amb la voluntat governamental d’impedir la manifestació, que es va executar mitjançant una actuació immediata i especialment brutal dels «grisos», de la que hi ha testimonis gràfics abundants, especialment de l’actuació a la part alta del Passeig de Sant Joan contra la capçalera de la manifestació.
No en puc parlar en primera persona, perquè jo em trobava més avall del Passeig, i als que érem allà ens va arribar primer el soroll de l’actuació policial i al cap d’uns minuts vam rebre la repressió en carn pròpia.
Pel que puc explicar personalment, vaig veure baixar un seguit –em van semblar molts– de «grisos» d’una «tocinera» i vaig veure com arboraven les porres negres de cautxú, mentre cridaven confusament el que després vaig poder identificar com insults –alguns molt de pati de col·legi– contra els manifestants.
Vaig córrer, ho confesso sense gens de vergonya, tant com vaig poder donada la meva poc atlètica complexió i la manca d’entrenament; i possiblement n’hauria pogut sortir indemne si no fos perquè vaig cometre l’error de miop d’aturar-me a recollir les ulleres que m’havien caigut del nas per mor de l’exercici al qual no estàvem acostumats.
He d’agrair la solidaritat de la companya Lídia Santos, que corria al meu costat i que es va aturar també per mirar d’ajudar-me.
El resultat, però, va ser que tots dos vam ser objecte de l’atenció dels policies i de les seves porres, que ens queien a sobre amb fúria mentre érem a terra, i jo planyent-me que, tot i haver fet «salts» els anys anteriors, la primera vegada que m’apallissaven era amb Franco mort.
Per sort, un altre grup de manifestants va cridar l’atenció a l’estol de policies que ens rodejava i vam aprofitar per rodolar fins a l’entrada del garatge del que després va ser El Periódico, a Consell de Cent amb Passeig de Sant Joan, on ens van deixar estar una estona fins que l’escamot policial va marxar cap a un altre lloc.
La violència policial ens va impedir manifestar-nos com volíem, en pau i proclamant unitàriament els nostres desitjos de «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i Solidaritat amb els altres pobles d’Espanya», que era el lema complet de l’Assemblea de Catalunya. Molts obvien la referència a la solidaritat amb la resta d’Espanya per tal de fer-ne una cosa petita i tancada, que no era de cap de les maneres.
Per això, des de mig matí es va tornar a la tècnica dels «salts», però molt més abundosos i resistents que en la situació anterior, estesos per bona part de la ciutat, molt especialment per tot l’Eixample. Hi vam continuar participant, tot i els cops calents rebuts, atès que el dolor no es despertà aleshores sinó al cap d’unes hores. Aquella jornada, segons un diari –ara no recordo quin–, fou qualificada de «La batalla de Barcelona».
Els fets eren prou importants perquè la premsa, malgrat el control polític existent, no pogués deixar de parlar-ne. Per això el dimarts 3 de febrer totes les primeres planes de la premsa barcelonina s’ocupaven de la manifestació. No va ser fins dimarts perquè en aquell moment no hi havia premsa els dilluns, i el seu buit era omplert per l’oficiosa Hoja del Lunes, que em sembla recordar que no va fer cap referència al tema.
La voluntat d’expressió democràtica de bona part de la ciutadania de Barcelona es va posar de manifest en la resposta a la convocatòria a manifestar-se el següent diumenge 8 de febrer, que va ser molt àmplia.
No puc recordar com es va córrer la veu de fer la manifestació amb vehicles, però així va ser; i en un moment en el que ja era comuna la possessió d’utilitaris, els carrers de la ciutat, especialment els de l’Eixample, es van omplir de cotxes des dels quals es cridaven eslògans, s’arboraven pancartes i amb l’ús permanent i rítmic dels clàxons es deixava ben clar que s’estava manifestant i no sortint d’excursió. L’espectacle de la policia porra en mà passant entre els cotxes, mirant d’obrir-ne les portes i descarregant potents cops de porra contra les carrosseries és d’aquelles que no s’obliden. Us puc assegurar que des de dins d’un petit utilitari el soroll de la porra contra el sostre no és el més agradable.
En realitat l’any 76 va donar per a molt més, amb actuacions molt encertades de les esquerres i amb alguns errors de càlcul notables com el de demanar l’abstenció en el Referèndum de la Llei de Reforma Política, campanya en la qual vam participar reprimint la nostra ànsia de votar, i vam seguir la consigna per trobar-nos al vespre amb una participació elevadíssima, perquè la gent volia votar, el que fos, però votar.
D’allí vam passar a les eleccions legislatives de 1977, que els resultats van convertir en constituents, i tot el que en penja. Però com diria Rudyard Kipling, això és una altra història, o una altra memòria.
Permeteu-me afegir una petita anècdota que potser pot il·luminar els canvis que es van donar aquells anys. Poc després de les manifestacions de què parlem, vaig participar, juntament amb uns milers de conciutadans, a la meva primera manifestació autoritzada o legal, que era també la primera per a tots nosaltres. No en recordo amb precisió ni la data ni la raó de la convocatòria, però sí que recordo que quan vam arribar al final del recorregut, ja fosc, i davant de l’edifici del Govern Civil, al Pla de Palau, ens vam començar a mirar interrogativament els uns als altres, preguntant-nos què havíem de fer, perquè ningú sabia com s’acabava una manifestació si no era sortint-ne corrent davant dels grisos.
Aquests són els meus records d’aquelles jornades, o són els records que en tinc ara i que potser són diferents dels que tenia fa uns anys i dels que tindré en el futur. Però així és la memòria.
