El 27 de maig ens va deixar —com és habitual últimament en la vida política espanyola— una jornada de tempesta informativa. Mentre l’UCO entrava a la seu federal del PSOE i el jutge acordava investigar persones rellevants de la política espanyola, una de les derivades d’aquella tempesta va cridar especialment l’atenció: el requeriment de documentació sobre la campanya electoral del PSC del 2024. Va ocupar titulars, va alimentar comentaris i tertúlies, i va generar més fum que llum.
Convé, però, separar els llamps dels trons. Enmig del soroll, val la pena aturar-se un moment i, com qui, davant d’un horitzó boirós busca un mapa i alguns punts de referència identificar els fets, distingir-los de les interpretacions i anomenar les coses pel seu nom.
Com va tractar la premsa l’esdeveniment
Vegem alguns exemples significatius, publicats entre el 27 i el 28 de maig, sense necessitat d’esmentar el mitjà que els va publicar.
Primer: «Illa, esquitxat per la investigació al PSOE. Ara, el jutge sospita que la campanya electoral podria haver assumit despeses vinculades a les anomenades “clavegueres” de Ferraz.»
Es correspon amb els fets? En absolut.
La paraula «sospita» no apareix en cap moment a la interlocutòria. El text judicial es limita a requerir documentació: demana a les parts que aportin la documentació íntegra presentada davant la Sindicatura de Comptes de Catalunya o el Tribunal de Comptes en relació amb la campanya electoral. Un requeriment documental no equival a una sospita formalitzada. Ni de bon tros. És una diligència d’instrucció que pot respondre tant a l’existència d’indicis com a la simple delimitació del perímetre d’una causa. El titular, però, transforma la segona possibilitat en la primera sense que el text judicial ofereixi cap base per fer aquest salt.
I la paraula «esquitxat» afegeix un altre problema. La metàfora suggereix una contaminació per proximitat que no es desprèn del text judicial. El primer secretari del PSC no figura a la interlocutòria, ni de manera explícita ni implícita. A més, aquesta no s’adreça al PSC, sinó al PSOE. La idea d’«esquitxada» és, per tant, una construcció del titular, no un fet. I una interpretació edificada sobre un fet inexistent no pot ser més que una interpretació falsejada.
Segon exemple: «Pedraz sospita que la campanya d’Illa va carregar despeses a les clavegueres de Leire. Segons el magistrat, part de les despeses de propaganda i publicitat del candidat socialista podrien haver estat imputades a les anomenades “clavegueres” objecte d’investigació».
El sintagma «segons el magistrat» atribueix a la interlocutòria una afirmació que aquesta no conté. El magistrat no conclou que la campanya del PSC fos finançada de manera irregular, ni tampoc formula cap indici en aquest sentit. El que fa és sol·licitar documentació. Presentar la hipòtesi del mitjà com si fos una afirmació del jutge és falsejar la veritat.
Un tercer exemple fa referència a una «taca d’oli» que s’estén sobre el socialisme català. Més enllà de la càrrega especulativa, la metàfora revela el problema de fons: pressuposa que el que s’investiga al PSOE constitueix una taca i que la seva extensió al PSC n’és una conseqüència natural. Aquest marc narratiu no es desprèn de cap dada de la interlocutòria. Es tracta d’un enquadrament construït, no d’un reflex dels fets.
Tres confusions sistemàtiques
Aquests exemples no són anècdotes aïllades. Revelen tres confusions que travessen bona part de la cobertura informativa.
Primera: requerir documentació no és investigar. Un requeriment de diligències és l’instrument processal que el jutge utilitza per recollir informació i determinar si hi ha base per continuar el procediment. No és una imputació, ni un indici formalitzat, ni una acusació. És, en termes processals, una petició d’informació. Tractar aquesta pregunta com si fos ja una resposta inverteix la lògica judicial i trasllada al lector una impressió que els fets no sustenten.
Segona: el PSC no és el PSOE. Es tracta de partits polítics diferents, vinculats per un protocol de col·laboració que no implica unitat de caixa, ni de candidatura, ni de personalitat jurídica. Cada formació presenta les seves pròpies llistes, manté la seva comptabilitat i respon davant dels seus afiliats. El requeriment judicial s’adreça al PSOE, no al PSC. La possibilitat que una estructura interna del PSOE hagués pogut prestar serveis a la campanya catalana és, en tot cas, una hipòtesi que la interlocutòria ni tan sols formula explícitament. Confondre totes dues organitzacions introdueix un efecte de contagi narratiu que no es desprèn de cap dada del text judicial.
Tercera —implícita en els exemples anteriors, però no menys rellevant—: el llenguatge no és neutral. «Esquitxat», «taca d’oli» o «sospita del jutge» són eleccions retòriques que construeixen una determinada lectura dels fets abans que aquests la sustentin. El periodisme que aspira a informar té l’obligació de revisar amb cura les seves pròpies metàfores.
Dos ritmes incompatibles
La informació circula avui a una velocitat que, segons com es gestioni, pot oxigenar la democràcia o intoxicar-la. La justícia, en canvi, és necessàriament lenta: la instrucció requereix atenció, la prova requereix temps i la sentència exigeix el màxim de responsabilitat, perquè els seus efectes són irreversibles. Quan aquests dos ritmes s’inverteixen —quan la informació pretén sentenciar abans que el procés hagi conclòs o quan la justícia es veu arrossegada pel tempo del debat mediàtic—, alguna cosa falla. La informació perd la seva funció de referència; la justícia perd la seva capacitat d’actuar amb rigor i responsabilitat.
Davant aquest risc, l’únic antídot conegut és el periodisme de qualitat: aquell que anomena les coses pel seu nom, entén que la seva funció és satisfer el dret dels ciutadans a una informació veraç i exerceix la fiscalització del poder amb mesura i rigor, especialment en el ritme vertiginós amb què s’informa avui. De la mateixa manera, la justícia ha de renunciar a competir amb la velocitat de l’esfera pública. Investigar en silenci no és debilitat, sinó la condició perquè la sentència, quan arribi, tingui el pes que li correspon.
Una invitació a la serenitat
El que va passar el 27 de maig respecte al PSC es pot resumir amb precisió: un jutge que investiga el PSOE va sol·licitar documentació ja fiscalitzada de la campanya del seu partit aliat català. Tota la resta pertany al territori de les hipòtesis, no dels fets.
Tenir cura d’aquesta precisió no és fer cap favor a ningú. És defensar la presumpció d’innocència i el bon nom de les institucions democràtiques. És contribuir, amb rigor i sense estridència, a una esfera pública més respirable, on la informació il·lumini en lloc d’enlluernar.
En temps de polarització, el gest més exigent —i potser el més revolucionari— és també el més senzill: explicar les coses amb mesura, amb precisió i amb respecte per la intel·ligència del lector. Perquè una democràcia sana es construeix també amb paraules respectuoses, precises i ben triades.
