Un problema que fa temps que dura. Una situació encallada. Una tasca complexa per resoldre el trencaclosques. Després de tants anys —disset des de l’anterior model i dotze des del moment en què s’hauria d’haver renegociat— és ben normal que ens mirem amb lupa el que ara es proposa.
En primer lloc, cal recordar que, quan parlem del finançament autonòmic, parlem sobretot dels recursos que es destinen a la prestació dels serveis que més caracteritzen un Estat social: la sanitat i l’educació bàsicament —la seva prestació directa per part de l’Estat és ja residual— però també una bona colla d’altres, en funció de les competències assumides per cada comunitat autònoma.
També cal recordar que el Govern d’Espanya va intentar acordar amb les autonomies la revisió de les variables que componen el que es coneix com a població ajustada, de manera que fos possible atendre millor diferents circumstàncies que afecten la prestació dels serveis públics a territoris amb diferents característiques demogràfiques. Els governs del PP van negar-s’hi, reclamant al Govern d’Espanya la tasca de tornar a la taula de negociació amb un nou model de finançament complet, atès que estimaven que aquest seria un objectiu inassolible.
Doncs bé, fruit de la negociació entre el Govern de la Generalitat encapçalat per Salvador Illa i el Govern d’Espanya encapçalat per Pedro Sánchez, i amb la participació d’ERC, s’ha arribat a un acord sobre un nou model de finançament. S’assoleix així, alhora, una de les fites establertes en els acords que varen permetre la investidura del president Illa.
El nou model per finançar les competències homogènies s’haurà de complementar amb l’assoliment de noves fórmules per finançar les no homogènies, tasca en la qual es continua treballant, però ja suposa un salt endavant que es pot qualificar d’històric. El nou model millora substancialment la suficiència financera de Catalunya. El nou model és més transparent, just i equitatiu. Permet reduir les diferències entre les comunitats amb millor finançament per habitant i les comunitats amb pitjor finançament per habitant. Permet garantir la solidaritat del sistema i que cap autonomia hi surti perdent respecte a l’actual model. Permet superar el sistema de bestretes i augmenta la corresponsabilitat fiscal.
El rendiment esperat en el primer any d’aplicació consisteix que Catalunya rebria 4.686 milions d’euros més que en l’actualitat. Es tracta d’un import molt significatiu, que permetria millorar substancialment els serveis públics que reben els catalans i les catalanes.
L’oposició del PP resulta incomprensible, atès que perjudica objectivament els interessos de la ciutadania de les autonomies on governa, però no sorprèn, atès que han obrat igual en el cas de la quitança del FLA. L’oposició de Junts és encara més incomprensible, atès que imposta el desdeny a l’acord històric assolit, mentre planteja un concert fiscal que sap que no pot prosperar. En tots dos casos es tracta d’una estratègia partidista de molt curta volada, en perjudici de la ciutadania. El finançament que ens cal no pot esperar.
