Sònia Guerra és la secretaria de Polítiques Feministes del PSC i diputada al Congrès per Barcelona.
El 25 de novembre és una de les dates més reivindicatives del calendari feminista. Ho és i ho serà, mentre continuïn havent víctimes de violència de gènere, dones que són maltractades fins a la mort, sotmesses pels seus agressors, que no són altres que les seves parelles o exparelles. Homes que, en principi, tenien un vincle amb elles, que en algun moment de la seva vida van dir que les estimaven, sense entendre que la violència no té res a veure amb l’amor.
Malauradament, la violència de gènere no va ser reconeguda com a tal fins l’any 1993, fa només trenta anys. Va ser llavors quan l’Assemblea General de les Nacions Unides, va presentar la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona. Al nostre país encara es parlava de violència domèstica, quelcom que pertanyia a l’espai privat (un marc mental al que PP i VOX volen tornar). No va ser fins l’assassinat d’Ana Orantes, al 1997, que vam entendre que la violència de gènere era una qüestió d’Estat (i que per tant els poders públics havien d’intervenir). Sis anys després, al 2003, començàvem a comptabilitzar a les víctimes: 1.238 des de 2003, 53 des de 2023. A dia d’avui encara alguns neguen a les difuntes.
Però la violència de gènere no és l’única a la que ens enfrontem les dones cada dia. Cada quatre hores una dona és violada al nostre país. Sis cada dia. Només el 8% denuncien. És a dir, només 8 de cada 100 dones agredides sexualment denuncia. Per què? Per por. Por a què no se les cregui. Por a ser qüestionades. Por a ser revictimizades. I això també és violència. I això sí que, senyors i senyores de VOX i del PP, és ideologia de gènere: qüestionar a la víctima, justificar al botxí.
La violència contra les dones té moltes cares i desgraciadament mil formes d’exercir-la. Les amenaces, la inseguretat, la dependència econòmica, la violència física, la psicològica, la impossibilitat de sortir d’una llar en la que conviure amb qui exerceix la violència diària, l’assetjament, les agressions sexuals a l’espai públic (i també al privat), els ventres de lloguer, la mutilació genital femenina, l’explotació sexual… I amb tot, s’afegeixen noves formes de violència com la violència virtual a través de les xarxes mitjançant la difusió d’imatges no consentides, la pornorevenja, el ciberassetjament, la sextorsió, el tràfic de persones o doxing, la distribució d’imatges fictícies realitzades amb intel·ligència artificial… Podríem seguir… perquè no hi ha límits en els mitjans que el sistema patriarcal utiliza per perpetuar les jerarquies de gènere existents, encara avui, a la nostra societat.
Sense dubte en aquests trenta anys hem avançat molt en la lluita contra la violència masclista i en la construcción d’una societat més igualitària. I ha estat sempre de la mà de governs socialistes i de la lluita constant i la pressió del moviment feminista. Però encara queda molt camí per recórrer fins la igualtat real i efectiva. Un camí que pot veure’s entorpit pels pactes que PP i VOX han signat en molts ajuntaments i comunitats autònomes a canvi de negar el patiment i la por de la meitat de la humanitat, les dones. Per això, ara més que mai, hem d’estar units i unides en la defensa dels drets de les dones, en la defensa de la igualtat real i efectiva, en la defensa de la democràcia. Perquè només una societat en la qual les dones no pateixin CAP tipus de violència pel simple fet de ser dones, pot ser considerada una societat completament lliure i només una democràcia lliure de violència masclista pot ser una democràcia plena. Per això, companyes i companys, avancem unides i units al crit de “Més feminisme, millor democràcia!”
