Quan el feminisme incomoda, la democràcia està en joc
El que fa uns anys semblava impensable avui és una realitat: el relat antifeminista ha deixat de ser marginal i s’ha instal·lat en converses quotidianes, fins i tot en espais que es declaren progressistes. En una trobada recent amb mares i pares, totes les persones presents coincidien en una idea inquietant: “Avui qualsevol dona pot destrossar la vida d’un home amb una denúncia falsa”. Totes afirmaven conèixer un cas proper. I totes sostenien que el feminisme “ha anat massa lluny”.
Com hem arribat fins aquí?
Aquest discurs, que fa només uns anys era residual, avui circula amb normalitat. El feminisme, que durant dècades ha estat una eina de justícia i llibertat, és presentat com una amenaça. Se’l descriu com venjatiu, supremacista, injust amb els homes. I això no passa només en fòrums d’ultradreta: penetra en grups de WhatsApp, en famílies, en escoles i en converses aparentment inofensives.
No es tracta d’un fenomen local: és global. L’ONU i el Consell d’Europa alerten que els discursos antifeministes són una amenaça per als drets humans i per a la democràcia. Influencers i youtubers, amb milions de seguidors, ridiculitzen el feminisme, banalitzen la violència contra les dones i reclamen una “reconquesta” de l’espai masculí. Les xarxes socials, amb la seva immediatesa i viralitat, són el canal perfecte per difondre aquestes idees sense contrast ni rigor. El més preocupant? Molts joves les assumeixen com veritats absolutes.
Aquest relat no és casual
L’extrema dreta ha sabut apropiar-se del llenguatge de la llibertat per atacar el feminisme. Ha construït un victimisme masculí que presenta els homes com víctimes d’un sistema que, suposadament, els discrimina. I aquest discurs ha estat amplificat per mitjans, plataformes digitals i líders polítics que han fet del feminisme un boc expiatori.
Ens trobem davant un risc real de retrocés democràtic. Quan es qüestiona el feminisme, es qüestiona la igualtat; i quan es qüestiona la igualtat, es debilita la democràcia. Per això, no n’hi ha prou amb indignar-nos: cal actuar. Calen polítiques públiques valentes, pedagògiques i transformadores. Cal regular els algoritmes que amplifiquen l’odi, blindar les lleis d’igualtat, garantir una educació afectivosexual a les aules i impulsar campanyes contra la desinformació.
Perquè sembla que avui tothom “coneix” una denúncia falsa. Però les dades són clares: representen només el 0,0084% del total. Segons dades de la Fiscalia, el 2024 es van presentar 199.094 denúncies per violència masclista i només es van iniciar 17 procediments per possibles denúncies falses. Només un va acabar amb sentència condemnatòria. Mentrestant, cada setmana hi ha dones assassinades per violència masclista. Aquesta és la realitat.
El feminisme no és odi. No és venjança. No és supremacia
El feminisme és democràcia en acció. És la lluita per una societat on dones i homes visquin en igualtat, sense violències, sense discriminacions, amb les mateixes oportunitats. El feminisme no va contra els homes: va contra el patriarcat, que també els oprimeix, imposant-los rols, negant-los la vulnerabilitat, exigint-los fortalesa, agressivitat i silenci emocional. El feminisme allibera. També a ells.
Per això, ha de tornar a ser percebut com una eina útil per a la vida quotidiana. I això requereix pedagogia, proximitat i escolta. Cal parlar amb la gent, entendre les seves pors, contradiccions i dubtes. Sense condescendència, però amb fermesa. Les polítiques feministes han de ser valentes, però també comprensibles. Han de tenir un relat que connecti amb les preocupacions reals de la ciutadania. I la comunicació feminista ha de ser clara, empàtica i transformadora. No podem deixar el relat en mans de qui vol fer del feminisme un enemic.
El feminisme no ha anat massa lluny. De fet, no ha anat prou lluny. Encara hi ha massa desigualtats, massa violències, massa silencis. I el més perillós és que, mentre el feminisme incomoda, l’antifeminisme avança sense resistència.
Defensar el feminisme és defensar la llibertat. I la llibertat no té matisos. El silenci davant l’antifeminisme no és neutralitat: és complicitat. El retrocés, quan arriba, ho fa en silenci, disfressat de sentit comú. I nosaltres no podem callar.
