Els líders autoritaris, com advertia Hannah Arendt, prosperen allà on es destrueix la línia entre veritat i ficció. El seu discurs es construeix sobre la polarització ferotge, el xovinisme nacionalista, l’insult com a arma retòrica i la negació de qualsevol límit moral. Putin, Trump o Netanyahu no oculten el seu menyspreu pels adversaris ni la seva voluntat de sotmetre el debat públic a una tensió permanent, creant així un espai on la mentida i la prepotència reforcen la seva autoritat.
Steven Levitsky analitza com aquesta pràctica debilita les normes democràtiques; Acemoglu demostra que destrueixen contrapesos institucionals; Maquiavel, ja en el Renaixement, advertia sobre l’ús de la por com a instrument de poder; Anne Applebaum subratlla com una elit intel·lectual i mediàtica acaba justificant els seus excessos. Així, la legitimitat autoritària es fabrica en la distorsió de la realitat i en la promesa d’un ordre basat en la força i la por.
El fenomen de l’autoritarisme modern no és només un assumpte de líders carismàtics que s’han aprofitat dels desencerts dels seus predecessors (Milei) o no haver atès prou bé i, sobretot, comunicat les fites orientades a millorar el benestar col·lectiu (Biden i moltes experiències de la socialdemocràcia europea), si no s’articula sota un sistema que reconfigura institucions, mitjans de comunicació i discurs públic. La impunitat dels poderosos per insultar, desqualificar i polaritzar no sorgeix del no-res: necessita xarxes de suport en partits polítics, empresaris i mitjans. Sovint, aquests règims creen enemics imaginaris o magnifiquen amenaces reals per mobilitzar suport, apel·lant a l’emoció i a la por. Mentrestant, l’elit intel·lectual que antany defensava els valors democràtics es fragmenta o s’alinea amb el nou ordre, com assenyala Applebaum en la seva anàlisi de l’auge autoritari a Europa de l’Est.
La paradoxa, com explicava Arendt, és que molts ciutadans accepten i fins i tot celebren l’arrogància i el menyspreu d’aquests líders per les normes democràtiques. Ho fan perquè hi perceben la promesa d’eficàcia, d’ordre i de restitució d’un suposat orgull nacional ferit. Levitsky i Ziblatt, en la seva anàlisi sobre el col·lapse democràtic, recorden que les institucions són tan fortes com el compromís de les elits per defensar-les. Quan aquestes elits es converteixen en còmplices de l’autoritarisme, els controls s’erosionen ràpidament.
Per això, estudiar l’autoritarisme avui implica no només mirar els líders, sinó també els qui fabriquen, difonen i legitimen el seu discurs. Tal com advertia Maquiavel, la política sempre gira al voltant de la por i l’esperança. El repte democràtic és reconstruir la confiança en la veritat, la deliberació i la llei, sense cedir davant la seducció dels qui converteixen l’insult, l’amenaça i la mentida en instruments de poder.
Els exemples de Gaza, Ucraïna i ara la cimera de l’OTAN exhibeixen com operen les polítiques autoritàries. Assistim a una manifestació i consolidació d’un model de governança autoritària internacionalment tolerat, fins i tot promogut.
La tensió constant del govern de Netanyahu contra el poble gazatí, amb un saldo brutal de civils assassinats i desplaçats, o la violenta i il·legal actuació de Putin a Ucraïna, són exemples d’aquesta normalització autoritària. Les advertències d’organismes internacionals, les resolucions de l’ONU i la pressió social global no han frenat les ofensives russes i israelianes. Per contra, es promouen règims cada vegada més tancats, nacionalistes, xenòfobs i teocràtics (el cas d’Israel), i en aquest últim cas sostingut per l’ajuda militar estatunidenca i amb la complicitat de la impunitat internacional.
No són casos aïllats. Formen part d’una tendència on la lògica de guerra perpètua i ocupació esdevé un recurs polític intern, utilitzat per anul·lar la dissidència, debilitar el sistema judicial i prolongar lideratges personals al marge de les regles democràtiques.
Des de Nayib Bukele a El Salvador, passant per Narendra Modi a l’Índia o Javier Milei a l’Argentina, el que emergeix és un model híbrid entre autoritarisme electoral, securitització de l’Estat i concentració del poder. Aquests governs comparteixen una narrativa: l’Estat fort com a salvació, la democràcia com un luxe ineficaç i la dissidència com a amenaça.
Davant d’aquest panorama, les institucions democràtiques es debiliten no només per atacs externs, sinó per la seva pròpia incapacitat per respondre amb força i coherència. La tecnocràcia substitueix el debat polític, les xarxes socials canalitzen la frustració, però no l’organització, i la ciutadania es fragmenta entre la desafecció i la por. La pregunta ja no és si l’autoritarisme està tornant, sinó com s’ha convertit en la manera operativa de la política global, fins i tot sota màscares democràtiques.
Enllaç a l’article original publicat a CORTUM, Club de Debats.
