El passat mes d’octubre, el president de la Generalitat, Salvador Illa va anunciar, durant el seu primer discurs de política general al Parlament, l’impuls d’un nou programa d’habitatge amb l’objectiu de construir 50.000 habitatges públics fins al 2030. És evident que aquesta iniciativa posa de relleu un abans i un desprès sobre les polítiques públiques que els anterior governs de la Generalitat han desenvolupat a llarg dels seus “complexos i dilatats” mandats.
Molt ha estat el soroll polític i mediàtic que històricament s’ha fet sobre l’accés a un habitatge digne al nostre País. Ha estat un assumpte tractat de manera recurrent com a matèria electoral però sense que mai arribés a resoldre’s amb una certa fermesa i determinació. Ni tan sols les diferents declaracions o els tractats internacionals sobre el dret a l’habitatge han estat capaç d’orientar els diferents governs cap a una solució efectiva del clamor reivindicatiu de la societat.
Avui l’accés a l’habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país. La població es troba frontalment amb els elevats preus, tant de lloguer com de compra, que són inaccessibles per a moltes persones, però especialment per aquelles que registren una vulnerabilitat important tant a nivell social com econòmic.
L’arribada dels socialistes al Govern de Catalunya, entre altres moltes coses, ha servit, en primer lloc, per posar llum als problemes reals que tenen els catalans i les catalanes i com és evident l’accés a l’habitatge, com a un element d’arrelament i d’estabilitat personal i familiar, és sens dubte un assumpte de màxima prioritat entre la població.
És cert que a nivell municipal s’han posat en marxa diverses mesures i iniciatives per fomentar l’accés a l’habitatge assequible. S’han construït pisos protegits, s’han regulat els lloguers turístics en determinats llocs i fins i tot s’han implementat polítiques de protecció dels inquilins, però tot i així la problemàtica persisteix.
Per tant, des de les administracions locals és necessari continuant treballant de valent sobre la demanda d’aquesta necessitat social. Cal reformular mesures que facilitin l’accés a l’habitatge, principalment als joves i les famílies vulnerables i fomentar el concert amb el promotors privats que actuen en el territori, per tal de regular l’adjudicació del VPO a través del lloguer accessible.
El president Illa també va dir que garantir l’accés a l’habitatge “és un deure de país” i per tant la crida que fa especialment al municipalisme per sumar esforços públics i privats en la construcció d’habitatge públic, personalment la interpreto com a una acció prioritària i urgent. Aquesta batalla només la guanyarem si som capaços de posar en comú solucions efectives al problema de l’habitatge que any rere any s’agreuja considerablement.
