Més que economia. L’acord del Govern amb ERC i els Comuns expressa molt més que un pressupost. El seu significat de fons és polític: demostra que una majoria parlamentària complexa pot esdevenir una majoria capaç de governar. En un context de fragmentació política i social, això té una rellevància especial.
Disposar de pressupostos no és un simple tràmit. Vol dir prioritzar, donar estabilitat i oferir a la ciutadania una agenda realista i verificable. En definitiva, demostrar que s’està governant.
Aquesta agenda de govern té xifres concretes. El pressupost per al 2026 se situa al voltant dels 49.162 milions d’euros, un 22,8% més que el 2023. D’aquest total, 893 milions corresponen als acords específics amb ERC i els Comuns per a aquest any, tot i que inclouen compromisos que s’allarguen fins al 2030. En qualsevol cas, si una cosa destaca del conjunt del pressupost és la seva clara empremta social.
La despesa destinada a protegir drets socials creix en 930 milions, fins als 4.248 milions d’euros: un augment del 23%. Està previst construir quinze noves residències públiques per a la gent gran, dotar amb fins a 400 milions el Pla de Barris i Viles 2025-2029 que ja està en marxa, mantenir el val escolar —una ajuda de 60 euros bescanviables per material escolar per a l’alumnat de primària i secundària el curs 2026-2027— i impulsar altres mesures en la mateixa línia. Però no es tracta només de gastar més, sinó de destinar recursos a reforçar la cohesió i la solidaritat social. És un canvi de gran magnitud.
Durant anys, la política catalana va gravitar sobretot al voltant de la qüestió sobiranista i de totes les seves derivades. Tant en l’àmbit mediàtic com en el debat públic, les preocupacions dominants eren la relació amb l’Estat, la independència, el finançament autonòmic o el mateix sobiranisme. Cap d’aquestes qüestions no ha desaparegut de l’esfera pública, ni desapareixerà a curt termini. Però sí que han deixat de ser l’únic eix capaç d’articular, per si sol, una majoria de govern. En canvi, amb aquests pressupostos emergeix un nou eix d’acció política: la igualtat i la qüestió social. Tot indica que l’atenció al benestar de la majoria ciutadana ha començat, finalment, a ocupar el pes i la centralitat que reclamava.
Com s’ha produït aquest canvi? A quins factors respon?
Les xifres electorals ajuden a entendre-ho. Entre el 2017 i l’actualitat s’ha anat produint un gir de guió decisiu. Des del 2015, les majories parlamentàries s’havien configurat al voltant de l’independentisme: el 2015, 72 escons (Junts pel Sí i la CUP); el 2017, 70 (JxCat, ERC i CUP); el 2021, 74 (ERC, Junts i CUP). Però el 2024 es produeix un punt d’inflexió: l’independentisme tradicional es queda en 59 escons —Junts, ERC i la CUP—, lluny de la majoria absoluta. És aleshores quan emergeix una alternativa amb un sentit propi, articulada al voltant de l’eix social: PSC, ERC i els Comuns —les forces que ara sostenen la proposta pressupostària— arriben just als 68 escons.
D’aquesta manera, les eleccions i el Parlament que en resulta han obert la porta a una nova aliança i a noves prioritats. A vegades, l’aritmètica no resol els conflictes de fons, però sí que assenyala prioritats emergents i marca nous rumbs.
Però aquest gir de prioritats no s’explica només per l’electorat ni és exclusiu de la política catalana. S’ha produït un canvi profund en l’esfera pública del conjunt d’Espanya. L’octubre del 2017, en ple procés, el 29% dels espanyols assenyalava la independència de Catalunya com un dels principals problemes de l’Estat. Avui, aquesta preocupació s’ha reduït fins a nivells molt baixos. En canvi, les principals inquietuds actuals se centren en l’habitatge, el cost de la vida i els serveis públics. El que podem anomenar prioritat social s’ha convertit en el focus d’atenció general. Un veritable imperatiu polític.
No és que la qüestió territorial i els problemes sobiranistes s’hagin esfumat: és que la ciutadania exigeix amb més força respostes concretes als problemes quotidians. Són les prioritats les que han canviat.
Mentre el conjunt d’Espanya manté els pressupostos prorrogats des del 2023, Catalunya acaba de canalitzar una majoria pressupostària. Convé fixar-se en la situació: mentre a Catalunya —després dels temps frenètics del procés— s’ha obert la possibilitat d’un acord entre forces polítiques que comparteixen la prioritat social, al Parlament espanyol aquesta possibilitat és més complexa i encara no s’ha fet efectiva.
La fórmula que sembla que han trobat el Parlament i el Govern és fàcil d’expressar, encara que molt més complexa de portar a la pràctica. El Parlament ha assumit que ha de prioritzar la qüestió social i, alhora, la pluralitat política.
Prioritat social que col·loca al centre l’habitatge, la sanitat, l’educació, el transport i la cohesió dels barris. I, alhora, acceptació del pluralisme, perquè assumir aquesta prioritat no implica esborrar les diferències ideològiques entre els partits que donen suport als pressupostos: ERC pot mantenir —amb més o menys intensitat i en diferents horitzons— el seu objectiu sobiranista i traduir-lo en finançament i autogovern. Els Comuns poden, per la seva banda, incidir en els comptes reforçant àmbits com l’habitatge i els drets socials. I el PSC i el Govern poden, a més de reforçar la seva indiscutible línia social i democràtica, aportar prosperitat, estabilitat i centralitat, amb un estil de govern prudent i rigorós.
A partir d’aquesta coincidència en el rumb escollit, la pluralitat política i ideològica no es dilueix, sinó que es tradueix en més riquesa i vitalitat en la governança.
Alguns analistes, arriscant-se, poden sostenir que posar la qüestió social al centre també és una manera de dilatar demandes sobiranistes que, canalitzades democràticament, són legítimes. Des d’aquest punt de vista, l’estabilitat assolida es pot llegir no com a bon govern, sinó com una forma elegant de consolidar el poder de qui governa.
Davant d’aquestes objeccions —legítimes, per descomptat—, la resposta honesta no és negar-les, sinó acotar-les. Un pressupost no resol —de cap manera— la qüestió sobiranista, com continuaran defensant els qui la posen al centre, però sí que posa el focus en allò que, ara com ara, és la principal preocupació de la ciutadania i el més urgent: la qüestió social. D’altra banda, el compromís del Govern amb la millora del finançament de la Generalitat és ferm i continuarà treballant per impulsar un canvi en el model de finançament autonòmic.
Per això, l’acord pressupostari s’ha de valorar més enllà del protagonisme dels qui l’han assolit. És un èxit del conjunt del poble de Catalunya, en sentit ampli, perquè respon a les seves demandes més exigents: avenços socials, progrés i tranquil·litat, i també la voluntat de deixar enrere els ensurts constants que la política ha convertit en habituals en els darrers anys.
Aquests pressupostos són també una resposta ferma i serena davant la polarització extrema. Perquè aquesta polarització —que només serveix per alimentar la divisió i la fragmentació— només es pot superar amb prioritats i objectius transversals, que van més enllà dels blocs i que no impliquen la victòria dels uns sobre els altres, sinó un benefici compartit.
En tot cas, l’acord pressupostari no elimina les tensions ni els debats legítims. Els diferents partits —tant els que donen suport als pressupostos com els que no— exigiran rendició de comptes i compliment dels compromisos. És natural i, a més, saludable. Però quan es comparteixen objectius que coincideixen amb els de la majoria social, l’entesa preval sobre l’enfrontament i el bloqueig. I la fragmentació s’afebleix.
És cert que la prioritat social i plural —que emergeix en aquests pressupostos— és, d’entrada, un èxit de la majoria d’esquerres que els sosté, però no hauria de quedar-s’hi. Hauria d’anar sumant suports de manera progressiva. Quan es tracta de protecció social, d’igualtat, de serveis públics i d’estabilitat institucional, l’espai d’acord s’eixampla i pot anar incorporant més forces democràtiques, reforçant així el consens ciutadà.
Governar democràticament és, en bona part, això: demostrar que la diversitat ideològica no ha d’acabar sempre en bloqueig i fragmentació. Les diferències, ben gestionades, poden donar lloc a camins compartits de prosperitat, igualtat i respecte.
