L’habitatge s’ha convertit, sense cap mena de dubte, en el repte més gran d’aquesta legislatura catalana. Un repte —com ha dit la consellera Sílvia Paneque en diferents ocasions— “colossal”. I ho és, no només per la seva dimensió material —els milers de persones afectades, els desnonaments, els preus inassumibles del lloguer o de la compra—, sinó també pel que representa des del punt de vista social: la capacitat d’un país per garantir drets i dignitat a tota la seva ciutadania.
Quan parlem d’habitatge, no parlem només de metres quadrats ni de rendiments immobiliaris. Parlem, sobretot, de vides. De persones que han de dedicar més del 40% dels seus ingressos al pagament del lloguer. De famílies que han de renunciar a altres necessitats bàsiques per no perdre el sostre. De joves que, malgrat treballar i tenir estudis, no poden emancipar-se. El drama de l’habitatge és el mirall més clar de la desigualtat estructural del nostre país.
Des del Parlament, el debat és viu. També és, com s’ha pogut constatar en les darreres sessions, desigual. Alguns grups han estat capaços d’entendre l’abast del problema i han decidit posar el dret a l’habitatge al centre de l’agenda política. Altres, encara massa lligats a lògiques de mercat o a velles receptes liberals, continuen veient l’habitatge més com una oportunitat d’inversió que com un dret fonamental. És aquí on la ideologia marca distàncies. És aquí on es veu quina idea de país defensa cadascú.
En aquest context, cal destacar el compromís que el president Salvador Illa i el seu govern han expressat des del primer dia: fer de l’habitatge una política prioritària. Aquest compromís es va començar a concretar a l’octubre amb l’aprovació d’un pla de mesures urgents per incrementar l’habitatge protegit, un pla amb 18 actuacions clau que comencen a materialitzar-se.
Una de les més destacades és la reserva pública de solars, amb una convocatòria ja en marxa per destinar sòl a la construcció d’habitatge de lloguer protegit. Aquesta és una eina imprescindible per garantir que, en llocs on la pressió urbanística és més forta, es pugui garantir l’accés a habitatge assequible. No n’hi ha prou amb construir: cal construir amb finalitat social.
A aquest pla s’hi afegeix el pla territorial sectorial d’habitatge, una eina de planificació estratègica que, malgrat estar gestada la legislatura passada, pren ara una dimensió concreta. La seva aprovació permetrà ordenar, coordinar i anticipar necessitats d’habitatge arreu del territori, trencant amb la improvisació que ha marcat massa sovint les polítiques d’habitatge a Catalunya.
També cal posar l’accent en el règim sancionador per a la contenció de rendes de lloguer, una mesura necessària per garantir que els límits legals al preu del lloguer es compleixen, i que no queden en paper mullat. El mercat, per si sol, no s’autoregula en benefici de la majoria. Cal regulació, cal vigilància i, si cal, sanció.
Per tot això, el Decret Llei 2/2025, que el Govern porta ara al Parlament per a la seva convalidació, representa un pas significatiu. No és l’arribada, però sí un punt d’inflexió. I ho és també pel que simbolitza políticament: la capacitat de les forces progressistes del Parlament de seure, negociar i arribar a acords. Socialistes, Esquerra Republicana, Comuns i CUP han entès que, davant d’un repte tan gran, no es pot perdre temps en partidismes. El dret a l’habitatge no pot quedar atrapat en l’estira-i-arronsa habitual de la política.
El compromís amb la tramitació d’aquest decret com a projecte de llei, amb la incorporació d’esmenes sobre aspectes com el lloguer de temporada o el lloguer d’habitacions, demostra voluntat d’escolta i d’inclusió. També la voluntat de treballar amb els col·legis professionals i el teixit associatiu, que coneixen el terreny i poden aportar mirades útils. Aquesta és la manera de fer política útil, connectada amb la realitat.
I sí, avui el Parlament fa política de veritat. Avui, donem sentit al que vol dir estar al servei públic. Perquè garantir el dret a l’habitatge és garantir el dret a projectar un futur, a créixer, a tenir arrels. És, en definitiva, garantir un país amb dignitat per a tothom.
No serà fàcil. El repte és, com es deia, colossal. Però és també l’oportunitat de demostrar que la política pot ser una eina de transformació. Que els acords són possibles. I que la Catalunya que volem construir no pot deixar ningú fora.
