Vivim temps tensos i crispats. Però no hem d’oblidar que, malgrat tot, continuem en un marc plenament democràtic, gràcies, entre altres factors, a la Transició i a la Constitució del 1978, que han garantit el període més llarg d’estabilitat, prosperitat i pau de la nostra història recent. I convé recordar que el conflicte i el debat formen part de l’Estat de dret, i que la fortalesa d’una democràcia rau, precisament, en disposar de procediments capaços de resoldre les discrepàncies amb ple respecte als drets i a les garanties.
És en aquest context —d’un Estat de dret i d’una democràcia avançada— que es fa imprescindible exigir que les institucions i els seus responsables actuïn amb contenció i amb respecte per les lleis i per la separació de poders.
Com ha assenyalat recentment la vicepresidenta primera del Govern, María Jesús Montero, el respecte mutu entre els poders de l’Estat ha de ser la norma. En la mateixa línia, el ministre de Justícia, Félix Bolaños, ha recordat que el Govern té el deure legal de respectar la sentència del Tribunal Suprem que condemna el fiscal general, Álvaro García Ortiz, però també el deure moral d’expressar que no la comparteix i de recordar —especialment a aquells que discrepen de la decisió— que en cap cas les crítiques poden derivar en desqualificacions, i menys encara cap a la Justícia.
Per això té tot el sentit esperar que el procés judicial es completi amb la màxima transparència i demanar que es publiqui com més aviat millor la sentència que ha d’explicar la motivació de la decisió ja coneguda. Sense aquesta motivació, la ciutadania quedaria privada d’una garantia essencial en un Estat de dret i la confiança en les institucions en podria resultar greument afectada.
Convertir una resolució judicial en un trofeu partidista —com ha fet recentment la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso— i donar a entendre que el sentit de la sentència és un triomf personal, suposa una clara instrumentalització de la Justícia que no s’hauria d’acceptar. Tampoc s’hauria d’acceptar celebrar —amb la rotunditat i la vehemència mostrades per Ayuso— una resolució que encara pot ser anul·lada i de la qual encara no s’ha fet pública la motivació.
La situació és encara més delicada perquè, en aquest cas, el querellant està vinculat al cercle íntim de la presidenta de la Comunitat de Madrid. I aquest fet enterboleix inevitablement el debat des d’un punt de vista emocional.
Si la Justícia no ha d’instrumentalitzar políticament cap decisió judicial, tampoc no es pot fer servir per defensar interessos personals. El mateix ordenament jurídic que eximeix determinats familiars fins i tot de l’obligació de declarar reforça la idea que cap procés judicial no pot convertir-se en una confrontació personal.
Per tot això, resulta raonable demanar als responsables públics —en aquest cas, a Díaz Ayuso— que mantinguin el plus de prudència i moderació que les circumstàncies exigeixen en les seves manifestacions públiques.
Els riscos del desgast de les institucions
Què perilla si no s’extrema la prudència i la contenció en un cas tan emblemàtic com el de la condemna al fiscal general?
Els riscos són dos.
En primer lloc, que les sentències s’interpretin com a xocs entre blocs polítics, i no com a decisions d’òrgans que, segons la Constitució, han de ser independents i respectar la igualtat entre ciutadans.
I, en segon lloc, que la combinació de politització i factors emocionals consolidi una lògica d’«amic-enemic» i d’enfrontament agressiu que acabi desprestigiant no només els titulars del poder judicial, sinó totes les institucions de l’Estat.
Respecte entre els poders de l’Estat
En aquest context, correspon als líders polítics aplicar la política que reclamava la vicepresidenta primera del Govern: la del respecte mutu. Als poders polítics els toca, alhora, prioritzar la contenció i actuar amb diligència en totes les seves decisions.
Ara toca, d’una banda, agilitzar la publicació de la sentència i fer pública la motivació de la decisió. Només així es podran obrir les vies d’impugnació corresponents i es garantirà la transparència inherent a l’exercici de la defensa en un Estat de dret.
D’altra banda, és el moment d’evitar precipitacions —com la d’Ayuso. Cal saber esperar i permetre que la publicació de la motivació de la sentència obri la possibilitat d’una crítica pública i argumentada, sense debats apriorístics ni irracionals, tal com exigeix una esfera pública democràtica.
Per contra, aprofitar-se del context per obtenir rèdits partidistes o per intentar malmetre l’adversari és nefast: convertiria la Justícia, un dels pilars essencials de l’Estat, en una mercaderia política i comprometria el seu funcionament i la seva capacitat de resoldre conflictes.
En una democràcia madura com la nostra, l’espera, la prudència i la transparència no són, com alguns proclamen, signes de debilitat. Al contrari, constitueixen les condicions essencials perquè el sistema continuï funcionant amb èxit i estabilitat.
Continuem esperant.
