Aquesta setmana s’ha aprovat al Congrés la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial i de l’Estatut del ministeri fiscal. Una llei consensuada entre els dos grups principals de la Càmera i que ve acompanyada del procés de nomenament dels vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per part de les Corts Generals. Amb aquestes dues iniciatives estem donant compliment, des del poder legislatiu, a un mandat constitucional i legal.
Tard, això sí. Gairebé sis anys tard. Aquests anys de tardança han suposat una pèrdua de legitimitat de l’òrgan i la seva no renovació en temps i forma ha degradat el funcionament normal del sistema democràtic.
Per això és bo fer memòria de com hem arribat fins aquí. El 4 de desembre de 2013 els vint vocals del nou CGPJ del VII mandat van prendre possessió del seu càrrec davant el Rei. En aquell moment els vocals elegits, fruit de l’acord entre el PP -llavors al govern- i el PSOE -llavors a l’oposició-, iniciaven el mandat constitucional de cinc anys. És a dir, fins al 2018.
Cinc anys més tard, l’1 de juny de 2018, al Congrés es produïa el primer vot favorable a una moció de censura de la història, finalitzant així el Govern del president Rajoy només uns dies després que la Secció Segona de la Sala del Penal de l’Audiència Nacional condemnés 29 dels 37 acusats en el judici del cas Gürtel. Un fet decisiu en l’explicació de per què el PP ha estat sis anys acumulant excuses, retardant la renovació i amagant-se darrere d’un Consell caducat.
Dos mesos més tard, el 3 d’agost del 2018, es publicava l’acord per iniciar la renovació del CGPJ. Però el que havia de ser un procés semblant al del 2013, amb un acord dels dos grans partits, es va allargar de manera innecessària fins a dia d’avui.Per a què ens entenem, l’òrgan de govern dels jutges ha estat més temps amb el mandat caducat que en el seu període legal.
L’acord al qual hem arribat recentment és una gran notícia, però també és cert que arriba tard. Hem perdut temps i oportunitats darrere de les més de 20 excuses del Partit Popular. Alguna cosa falla quan durant sis anys el PP s’amaga darrere de la majoria reforçada dels 3/5, pensada originàriament com un reforç democràtic.
La llei i l’elecció dels vocals suposen un reforç inequívoc a la independència i la integritat del sistema judicial. Així, per exemple, es preveu el reforç de requisits per ser magistrat al Suprem, la clarificació de les situacions d’excedència i de trànsit entre política i justícia, un codi d’incompatibilitats pels membres del Consell i per la Fiscalia General de l’Estat, o la previsió de l’augment de la plantilla judicial i fiscal amb 200 places cada any, perquè en cinc anys es produeixi un increment de 1.000 jutges i fiscals.
Estem davant de l’enèsim exemple de com els i les socialistes entenem la política d’Estat i no defallim en estendre la mà per arribar a acords que beneficiïn les institucions i la ciutadania.
La nova llei i els nous membres del Consell són un pas decisiu en aquesta direcció. Per això cal fer un recordatori de la importància de vincular el poder judicial a la sobirania nacional, a l’article 1.2 de la Constitució, al poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.
La connexió entre el govern dels jutges i les Corts, lluny de corrompre, legitima i dignifica el poder judicial, fent-ne una figura indiscutiblement democràtica.
Amb aquest pas només ens queda exigir al PP que les renovacions dels òrgans constitucionals no depenguin de qui ostenta el govern o qui està a l’oposició, sinó de la lleialtat institucional. I al nou Consell desitjar-li que iniciï, desenvolupi, compleixi i finalitzi el seu mandat de cinc anys en plena normalitat institucional. Que la següent renovació sigui l’any 2029, no el 2034.
