Els últims episodis mediàtics han revelat alguna cosa més que casos aïllats de corrupció i masclisme. Han posat de manifest que aquest tipus d’abusos no són aliens a cap institució social, ni tan sols a aquelles que més han fet bandera de lluitar-hi i que es creien immunes al mal. Al contrari, es tracta de pràctiques transversals, arrelades en estructures socials que propicien accions individuals. Poden aparèixer —i, de fet, apareixen— en qualsevol institució, partit o empresa, i poden ser comesos per persones de qualsevol condició. Per fer-hi front, convé evitar tota mena de simplisme, de complaença i, és clar, qualsevol forma d’arrogància partidista o ideològica.
Que aquests casos de contradicció flagrant hagin sorgit en partits i espais polítics que han estat a l’avantguarda dels valors feministes i de l’ètica pública només posa de manifest l’envergadura del problema. Això pot portar a l’abatiment: no hi ha decepció més amarga que la que neix dels errors o les faltes dels qui ens són propers. Però aquest abatiment s’agreuja quan advertim que aquests fets no només trenquen la confiança en les idees i valors que defensem, sinó que erosionen —i de manera molt greu— les expectatives ètiques sobre les quals descansa la convivència democràtica. En moments com aquest, tota indignació és comprensible i legítima; fins i tot oportuna i necessària.
Tot i això, si aquesta indignació esdevé crònica, podria generar una impotència capaç d’arruïnar molts dels projectes de canvi que l’esquerra ha promogut i intenta impulsar. És precisament per això que ara cal transformar la indignació en un nou impuls. Cal saber convertir la ràbia que ens produeixen els esdeveniments recents en un estímul decisiu: primer, per intentar reparar les víctimes, i segon, en un esperó per emprendre reformes estructurals que promoguin una igualtat real i efectiva.
Aquest procés exigeix alguna cosa més que reflexos comunicatius. Requereix tenir una perspectiva estratègica, allunyada del tacticisme electoral i orientada al mitjà i llarg termini. No es tracta de gestionar una crisi conjuntural d’imatge, sinó de reconstruir un marc polític capaç de fer front als abusos de poder en totes les seves formes: un marc polític i normatiu sòlid, aplicable a tota mena de partits i governs. Actuar amb un càlcul merament partidista només alimentarà la desconfiança cívica i fomentarà el cinisme social. És temps d’incorporar criteris no només d’eficàcia política, sinó també d’humanitat, ètica i solidaritat: en primer lloc, amb les víctimes directes de la violència masclista; i, en segon lloc, amb una ciutadania que pateix, de manera difusa però real, les conseqüències de la corrupció i de l’abús de poder.
El masclisme i la corrupció són, per desgràcia, mals transversals. No són patrimoni exclusiu de cap sigla ni d’una ideologia concreta, ni es poden reduir al diagnòstic que els atribueix únicament a actituds personals. Poden reproduir-se en qualsevol partit, institució o territori quan hi falten controls, cultura democràtica i vigilància social. Presentar-los sempre com a vicis aliens constitueix un error de percepció i una manera de negar-se a veure la realitat. Reconèixer la seva possible presència en qualsevol organització —pròpia o aliena— no és un signe de debilitat, sinó la condició mínima per afrontar-los amb rigor.
Més enllà del partidisme
A partir d’aquest reconeixement s’obre la possibilitat d’exercir una pràctica imprescindible en tota estructura política: l’autoavaluació i la millora contínua. Abordar l’abús de poder que encarna el masclisme i la corrupció exigeix avui anar molt més enllà de la lògica de blocs. Serà necessari construir consensos bàsics entre forces polítiques —com s’ha aconseguit en molts casos en la lluita contra la violència masclista—, establir acords interpartidaris que blindin els estàndards ètics i assegurin la transparència en els concursos públics, i forjar aliances entre institucions i societat civil que garanteixin una protecció efectiva i preventiva de les possibles víctimes i dels possibles danys a l’erari públic, així com una transparència real i la independència dels òrgans de control i de les autoritats reguladores.
La ciutadania no demanda perfecció, sinó coherència i una voluntat sostinguda de corregir errors. Reformar implica assumir que l’ètica no pot dependre únicament de la bona voluntat —sempre necessària—, sinó de lleis que es compleixin, de normes clares conegudes i practicades per tothom, d’organismes autònoms i independents que garanteixin l’aplicació neutral de les normes, i d’una cultura que desincentivi la impunitat i fomenti les bones pràctiques.
Que aquests casos de masclisme i corrupció surtin a la llum, encara que faci mal, és també un senyal de maduresa democràtica. Maduresa tant dels partits com del sistema jurídic en conjunt i del paper de vigilància i supervisió que exerceixen els mitjans periodístics seriosos. Indica, a més, que existeix una menor tolerància social davant d’abusos intolerables i que hi ha més exigència de coherència entre el discurs polític i la pràctica executiva.
Si la indignació es transforma en reformes sòlides —concebudes amb mirada llarga i assentades en el consens i en la solidaritat amb les víctimes—, aquesta crisi pot convertir-se en un punt d’inflexió, en una autèntica oportunitat de millora.
Però convé no oblidar-ho: la política i els partits no recuperaran la confiança amb grans paraules, sinó amb el gest humil —i decisiu— de complir, en els fets, els principis que defensen.
