Imaginem —només imaginem-nos, com si fos un simple exercici intel·lectual— que Algú volgués construir un escenari de desgast contra el Govern d’Espanya i el seu president, i que li oferissin «jugar amb Ceuta». Imaginem què faria aquest Algú. Resulta força instructiu.
Per començar, aquell Algú no necessitaria una conspiració gaire ben organitzada. N’hi hauria prou que tingués a la seva disposició cinc peces que, ben encaixades, crearien un escenari propici i ajustat als seus fins. Després, un petit moviment —teledirigit i gairebé imperceptible—, i el mecanisme es posaria en marxa. Sense envair res, sense arriscar. Amb això n’hi hauria prou per desencadenar un caos difícil de resoldre. Un caos de laboratori, però amb repercussions transnacionals.
Aquest exercici d’imaginar aquest Algú i aquest puzle no busca assenyalar un culpable concret o únic, ni un pla mestre unificat. Busca identificar els eventuals beneficiaris del caos: qui té motius, mitjans i oportunitat per treure profit del desgast que es produeixi. Beneficiaris que gairebé no necessiten moure un dit per afavorir la crisi. Simplement, els n’hi ha prou d’aprofitar el moment.
La primera peça és l’asimetria, i no cal fabricar-la: ja hi és. Aquest Algú a què ens referim parteix d’una situació que ja existeix: una ciutat petita envoltada d’un país de milions d’habitants, amb només vuitanta mil persones, una frontera fràgil i un mar perfectament franquejable nedant.
Si, en aquestes circumstàncies, milers de persones arriben en poques hores, la capacitat d’acollida i els dispositius de seguretat d’aquesta ciutat es poden veure sobtadament desbordats, sense que ningú hagi de fer res il·legal. La massificació sobtada i la saturació, per si soles, ja constitueixen una forma de coerció; d’extorsió. I són, a més, la pólvora que només espera una espurna que l’encengui.
La segona, una vigilància fronterera que, a la pràctica, és subsidiària de l’altra banda. La vigilància de Ceuta depèn, en bona part, de la capacitat del Marroc per contenir les persones que pretenen arribar-hi. Si aquesta contenció falla, la frontera espanyola i europea es dilueix com un castell de sorra.
No cal que Rabat ordeni res: n’hi ha prou que afluixi, com per distracció, que deixi d’atendre el control habitual en un tram de costa, tot just durant algunes hores o dies. Aquesta distracció esdevé aviat irreversible i, en si mateixa, no és sancionable: les conseqüències superen exponencialment les causes. El maig del 2021 ja es va veure, com en una prova de laboratori, el que podria passar. Potser caldria considerar-lo l’assaig general de l’obra que actualment s’està representant.
Una cosa és clara: el silenci o la distracció d’un veí pot obrir la porta al mal a casa nostra. I gairebé no hi ha a qui acusar. Una distracció no deixa empremta.
La tercera peça: una sentència judicial es converteix en un senyal d’avís. Només cal que una decisió judicial limiti o impedeixi les devolucions. Aquesta decisió, distorsionada i tergiversada a les xarxes socials, pot funcionar com un avís per a tota la població —sobretot per a la més interessada—. «Es pot entrar a Ceuta; ja no torna ningú a la frontera si arribes nedant», seria el missatge transmès. I aquest missatge és una reguera de pólvora o un virus que s’expandeix. Pot córrer pels telèfons de Tetuan i Nador durant 72 hores i pot valer més que mil passatges de pastera.
Aquí, el factor de pressió no és la gent, o no només la gent que al començament aconsegueix creuar sense ser detinguda. És, sobretot, la narrativa i el seu poder expansiu. Per molt menys, els alemanys de l’Est van fer caure el mur de Berlín el 1989.
La quarta és la tecnologia de vigilància, que d’un moment a l’altre es fa irrellevant. Sensors i comunicacions que, davant d’una onada real i sobtada, deixen de ser útils. La sensació és que, per molta alarma que produeixi el sistema electrònic, quan es veuen arribar milers de persones, ja no hi ha res a fer. El caos, aleshores, comença. I amb els minuts, s’amplifica.
Deu mil persones travessant una frontera, per molt sofisticat que sigui el sistema de vigilància electrònica, arriben a col·lapsar-lo. Al centre de comandament, ja res no té sentit.
I la cinquena peça és el desgast, ja no com a efecte col·lateral, sinó com una representació espectacular amplificada mediàticament. I aquí és on el trencaclosques es fa més incòmode, perquè el desgast no es redueix a un sol focus.
A Espanya, la ultradreta no necessita que la crisi sigui real per rendibilitzar-la. En té prou amb la imatge.
Cada imatge de desordre o de manca d’higiene és suficient. Cada fotografia de saturació en un centre d’acollida és munició discursiva gratuïta: confirma el relat de la «invasió» sense que calgui demostrar res i desplaça el debat públic del fons —per què fuig la gent, quins acords regulen l’Estret, què és una frontera europea— a la superfície —quants van arribar?, qui els va deixar entrar?—.
Aquest mateix guió es replica, amplificat, a la dreta reaccionària europea, com hem vist amb Meloni —i amb alguna presidenta socialdemòcrata una mica desorientada—.
Una Ceuta desbordada és la prova visual perfecta que «Espanya no controla la frontera d’Europa», l’argument amb què partits com els que governen o exerceixen pressió a Itàlia, Hongria o els Països Baixos justifiquen l’externalització de les fronteres, la retallada del dret d’asil i la pressió sobre Brussel·les per reclamar menys garanties en matèria d’Estat de dret migratori i més Frontex. No necessiten que Espanya fracassi: en tenen prou que ho sembli.
Trump, des de fora, n’obté un benefici encara més fàcil: cada imatge d’una frontera europea desbordada reforça el seu propi relat domèstic —que les fronteres obertes són un fracàs occidental generalitzat—, i això sense que hagi de gestionar ni un metre d’aquesta frontera. És un benefici importat, sense inversió i sense cap cost.
I Netanyahu, des de la distància, n’obté un dividend diferent, però contigu: gairebé l’únic president europeu que s’ha oposat a la seva guerra genocida, en dificultats. És fàcil imaginar-se’n l’alegria.
La cosa és senzilla. No cal cap coordinació entre Rabat, Roma, Washington i Jerusalem perquè els seus interessos, aquesta vegada, apuntin en la mateixa direcció: que la conversa pública es quedi a la superfície i no baixi a les causes.
Ningú d’ells no necessita moure un dit a Ceuta. En tenen prou amb el teatre de la crisi i amb una amplificació ben calculada i ben promoguda.
Al final, no hi ha un nom que signi. Hi ha un consens d’interessos que es creuen sense necessitat de coordinar-se. El Marroc, modulant la pressió, pot exhibir-ne el múscul nacionalista. La ultradreta espanyola i europea, capitalitzant la imatge i adoptant el paper de profetes. L’oposició, exagerant retòricament els danys i els greuges, intenta aconseguir alguns vots més. Trump i Netanyahu, reinterpretant els fets, cadascun escombrant cap a casa. Màfies i granges de bots, monetitzant l’efecte crida. I alguns mitjans, que viuen de la polarització, aconsegueixen captar l’atenció dels seus públics.
Ningú no signa cap acció, gairebé tots en treuen algun benefici, i el cost recau sempre al mateix lloc.
La zona grisa es tanca —o es comença a entendre— quan es deixa de preguntar qui ho va fer i es comença a preguntar a qui li interessa que continuï passant. El que estava envoltat de boires comença a il·luminar-se. I, molt probablement, acabarem endevinant quina tramoia hi ha darrere d’aquest teatret.
Davant d’aquest tauler, la resposta que realment desarma el guió no és el soroll, sinó la gestió serena: contenció ferma i legal a la frontera, cooperació lleial amb el Marroc i amb Europa, i la convicció —pròpia de la socialdemocràcia— que la seguretat i els drets humans no són termes enfrontats, sinó les dues cares d’una mateixa responsabilitat d’Estat. Aquest, i no el de la crisi permanent, és el relat que cal sostenir.
Atenció: això és un exercici d’hipòtesi, no una acusació.
(Redacció. 08/09/2026)
Més sobre Ceuta… a l’Endavant!
Darrerament, l’Endavant i el Partit dels Socialistes de Catalunya hem publicat diverses peces i materials per entendre la siutació generada a Ceuta i el posicionament del partit al respecte. Aquí us facilitem un recull del publicat fins ara, per ajudar a entendre tot el que està passant des del 30 de juliol fins ara.
EDITORIAL. Crisi a Ceuta: els fets. (07/09/2026)
El PSC, arran d’aquests fets, ha publicat un manifest en suport als ciutadans i ciutadanes de Ceuta, així com a la tasca desplegada pel Govern d’Espanya durant aquestes setmanes per resoldre la situació.
Tanmateix, també el PSC ha elaborat un resum de situació sobre els fets i la resposta del Govern d’Espanya per fer-hi front, que us facilitem pel seu interès.
PSC Nota informativa Ceuta
També us recomanem la lectura de l’article firmat per Josep Maria Sala, exsecretari d’Organització del PSC, publicat el passat 2 de setembre i escrit pocs dies després dels fets.
Notes sobre els fets de Ceuta
Finalment, us recomanem també la lectura de la crónica de la comparixença del president del Govern, Pedro Sánchez, el passat 3 de setembre al Congrés desl Diputats.
Pedro Sánchez al Congrés: «Més seguretat, més recursos i més responsabilitat»
