La crisis de Ceuta ha motivat uns nous comentaris i posicionaments, amb amenaces incloses, per part de Junts, de boca de la seva portaveu al Congrés, Míriam Nogueras. Dic nous per ser d’aquests dies, però de nous no en tenen res, perquè son repetició i reiteració d’altres, emesos en els darrers anys.
Els posicionaments venen acompanyats de l’amenaça de no votar cap proposta, norma ni llei, provinent del Govern si no es compleixen aquests requisits: per Junts , Catalunya no ha d’acollir ni un sol migrant, i encara menys, un menor no acompanyat, provinent de Ceuta. Els arguments i/o excuses son les de sempre.
Jo em demano com es pot ser tant miserable, en uns moments de gran tensió i preocupació per trobar solució a milers de persones, que malviuen a Ceuta. Tenim unes normes i lleis que hem de complir, i Junts sembla fer una crida a l’incompliment, però és que parlem d’éssers humans.
Per molt que mirin cap altres partits i creguin que amb aquests posicionaments guanyaran punts i presència, van molt equivocats. Un partit sense ànima, és un partit incapacitat per a governar. Precisament tenir responsabilitats de govern vol dir, ocupar-se de la gent de cada poble i ciutat, procurant resoldre els problemes i conflictes amb el màxim respecte possible, oimés si es tracta de menors.
Tots voldríem que la immigració fos pausada, organitzada i ben coordinada, però les realitats en un munt de països son terribles. Cada dia hi ha sortides que son fugides de llocs infernals. No els queda cap altre remei que fugir i buscar un lloc on protegir-se i començar una nova vida. En la mesura que puguem, hem de fer-ho possible.
Ho he dit moltes vegades, però ho repeteixo. ´Fa més d’un quart de segle que estic en contacte permanent amb la realitat de la immigració. Em vaig fer voluntari de Creu Roja per donar un cop de mà, a la societat, en general, i em van proposar exercir de professor de català i/o castellà.
Per les meves aules han passat més de 2000 persones, d’una vintena de països, d’arreu del món. He escoltat els relats de com van haver de fugir i com van poder arribar al nostre país. He escoltat la vida que tenien, i les aspiracions que tenen. Ningú que tingui el cor en el seu lloc, pot negar ajuda, i encara menys impedir puguin iniciar una nova vida. Se la mereixen, però és que a més, ens resolen un munt de problemes.
Recomano als estimats lectors mirar l’entorn. Hi veurem desenes, centenars de llocs de treball essencials, ocupats per aquests immigrants. Es més, molts dels qui ara no volen que vinguin, probablement seran cuidats en centres de dia, residències, ambulatoris i hospitals, per persones que han arribat, fugint de llocs impossibles de viure.
Junts hauria de replantejar posicionaments i sobretot centrar-se en la realitat. La d’aquí i la dels països de procedència. Van molt equivocats si creuen que la gent premiarà accions i actuacions sense cor ni ànima.
