Tenir un dels poders de l’Estat, amb pocs controls i gairebé nuls expedients sancionadors, produeix monstres, impossibles de reconduir. I quan dic reconduir, vull dir, garantir el normal i eficient funcionament del poder que la Constitució li ha atorgat. Tots teníem en el cap la urgent necessitat de renovar l’exèrcit, i no vam fer prou atenció a una prioritat tant o més rellevant, com la de la Justícia. Vam convertir els seus components en un poder absolut, generant una mena de “casta d’intocables”.
Ara i aquí, hem pogut comprovar com un jutge de primera instància i instrucció pot prendre decisions que portin una persona innocent, a haver de provar la seva innocència, mentrestant es destrossa la seva vida personal i pública, si la té. I, segons quin càrrec ostenti, serà un Tribunal Superior de Justícia o algun magistrat de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem qui li podrà amargar la vida, durant tants anys com duri una instrucció que poden allargar fins a l’infinit. Que al final tot quedi en res, no suposa cap càstig, cap destitució ni cap relleu al capdavant del tribunal corresponent. Això, dona peu a una clara i clamorosa impunitat.
Si durant anys hem assistit a curioses instruccions, convertides en clamoroses infraccions a la llei processal, en els darrers temps, assistim a un desvergonyiment judicial, mitjançant el qual alguns jutges i magistrats es permeten interpretacions esbiaixades o clarament escandaloses dels preceptes legals. Fa la sensació que la impunitat de què gaudeixen els ha portat a emprendre vies mai explorades o fetes servir de forma molt excepcional, però que ara utilitzen per intentar, ras i curt, fer caure el govern central. És evident que alguns casos clamorosos de corrupció han facilitat aquestes actuacions, però en altres casos, simplement s’engreixen i s’amplien per mirar de trobar prou elements per insistir en la generalització de casos.
Hi ha pressa perquè hi ha consciència d’un final d’etapa. Ja no per part del PSOE i Pedro Sánchez, sinó per part d’ells mateixos i del PP. L’edat obligatòria per la jubilació està establerta en els 72 anys, de manera que són molts els jutges i magistrats que s’acosten a aquesta edat fatídica, moment en el qual passen a ser anònims ciutadans sense poder. Toca, doncs, ajustar al màxim les causes i mirar d’obrir tants expedients com sigui possible ni que es basin en simples reunions o investigacions. Ara i aquí, qualsevol reunió, qualsevol investigació, qualsevol informe, es pot convertir en un element d’acusació que degudament filtrat pot servir a la causa comuna.
I quan s’arriba en aquest punt, el prestigi personal o de la institució passa a un segon terme, perquè hi ha un objectiu superior que mana: atacar i destruir el govern central. Alguns ho fan més elegantment, altres més desastrosament, però els autors i actors són molts i molt ben coordinats. Saben que tenen el temps en contra, i d’aquí la rapidesa i selecció d’objectius. Se’ls en fot que les enquestes posin la credibilitat en la Justícia, per terra. Ells van al que compta, i el que compta és desplaçar el govern central. Se saben intocables, d’aquí el desvergonyiment de les seves accions i actuacions.
El temps corre en contra seu, perquè noves fornades de jutges, els rellevaran i arribaran als càrrecs de magistrats. Pressa i desvergonyiment van paral·lels. Toca fer-hi front i fer que no se’n surtin. La millor via: renovar la confiança en el PSOE amb una victòria l’any que ve.
