Aquest mes de juliol fa 25 anys de la mort d’Antoni Santiburcio i Moreno (Jaén, 1954 – Barcelona, 8 de juliol de 2001). Primer secretari del PSC de Barcelona, segon tinent d’alcalde de la ciutat, regidor incansable i un dels grans transformadors urbans de finals del segle XX i principis del XXI. Santiburcio ens va deixar un llegat que encara avui es respira als carrers de Sant Andreu i Nou Barris.
Originari de Jaén, Santiburcio va encarnar com pocs el socialisme d’origen obrer que tant va contribuir a la consolidació del PSC com a partit de referència de l’esquerra catalana. Electricista, sindicalista de la UGT, militant des de molt jove, va ser diputat autonòmic (el més jove de la primera legislatura del Parlament el 1980) i regidor des de 1987. Va dirigir els districtes de Sant Andreu primer i Nou Barris després, i com a president de l’Institut Municipal d’Urbanisme va impulsar una visió de ciutat que prioritzava les coses tangibles: parcs, eixos cívics, equipaments de proximitat i la recuperació de l’espai públic per combatre la desigualtat. Per a en Santi, la gestió sense inspiració ideològica no tenia de raó de ser.
A Nou Barris va impulsar el Parc Central, els eixos de Fabra i Puig, Valldaura, Pi i Molist, Verdun o Via Júlia. Va treballar fins al final, fins i tot quan la malaltia ja el consumia, en projectes com la cobertura de la Gran Via (avui part de la transformació de Glòries). Quan va morir tenia només 46 anys.
Fa 25 anys, vaig escriure per a La Vanguardia un article en què lamentava la seva absència com a amic i com a polític. En aquell article intentava glossar la figura no només del polític compromès amb el seu partit com ningú, sinó de l’home que ens deixava: l’immigrant que va arribar lluny sense perdre mai el vincle amb la gent dels barris, el regidor que entenia la política com a servei i transformació real de la vida dels ciutadans. Avui, el 2026, recuperar aquest fil és més necessari que mai. Barcelona ha canviat molt. Els debats urbanístics s’han fet més complexos, de vegades massa ideologitzats i poc pragmàtics. Però els problemes de fons —accés a l’habitatge, qualitat de l’espai públic, desigualtats territorials— continuen exigint respostes. El llegat de Santiburcio recorda que és possible governar amb ambició social i sentit pràctic: parcs que s’utilitzen, carrers que s’humanitzen, equipaments que donen dignitat als barris. En un temps en què l’extrema dreta rugeix i la política municipal sovint peca de postureig i sectarisme, val la pena recordar aquells que, com en Santi, la van viure amb els peus sobre els panots i al cap un projecte de ciutat més justa, equilibrada i solidària.
Vint-i-cinc anys després, Barcelona i el seu partit li deuen un reconeixement serè i, sobretot, continuar cuidant allò que ell va impulsar: barris amb ànima i amb futur.
